El lector expone Justícia després de la mort

Des de ben petita sentia històries del meu besavi, d’aquí va néixer la meva inquietud. El meu avi mai en parlava i el que sabia era per la meva mare. Fa vuit anys vaig fer el meu treball de recerca: descobrir la veritat del que va passar. Així va ser com, juntament amb la meva mare, una gran lluitadora, vam anar fins a Barcelona al Tribunal Militar de Justícia per veure el seu consell de guerra.

En sortir d’allà no podíem ni parlar, les llàgrimes als ulls ens envaïen, una impactant carta de la seva àvia en la qual demanava clemència al general perquè no fos executada fatal sentència. Paraules que no van anar enlloc. El 13 de desembre del 1940 fou executat a la ciutat de Girona.

Setanta anys més tard, el 2009, van posar una placa amb el seu nom a la fossa comuna del cementiri de Girona. Vuit anys més tard anul·len els sumaríssims. Però, qui arregla tot aquest patiment? El meu avi va morir fa tres anys, sense veure el reconeixement del seu pare, mort per uns ideals que moltes persones compartien i que tampoc són aquí entre nosaltres. Quan va veure els documents, va plorar, mai l’havia vist plorar. Era la persona més freda del món, possiblement per tot el dolor que portava a dins.

Veure una persona com ell trencar-se així et marca de tal manera que no es pot explicar, et fa replantejar les coses i veure-les diferent. Sempre em quedaran les paraules que va dirme en morir: “Sé que estarà bé”. Ara, per fi, te les torno: sé que estàs millor ara i que ets amb ell. Amb el cap ben alt us dic: mai va ser un criminal i ara la justícia ho avala. Un home que va morir pels seus ideals, i aquí, la néta i la besnéta t’honrem amb el cor.

EVA CAMÓS GIRONÈS

Caldes de Malavella