Silencis contradictoris

Es defineix com a silenci l’absència de so o sorolls. Avui, però, vull parlar d’altres silencis, silencis prepotents, indiferents i fins i tot cruels. Silenci és que t’adrecis al president del teu consell comarcal per demanar una millora del transport públic, ho facis amb instància, registre d’entrada i, vuit mesos després, ningú no t’hagi contestat. Silenci és que escriguis a un hospital general comentant les condicions d’una llista d’espera i, malgrat que tenen un correu on et tracten de client, ningú no et doni cap resposta.

Silenci és que demanis la resolució i possibles prestacions que et pertoquen per llei d’una discapacitat i ningú no en sàpiga res. Silenci és que el Govern de Madrid imposi als pensionistes un augment de la pensió per als pròxims cinc anys d’un 0,25% i ningú no digui res mentre els sindicats demanen augments d’entre el tres i el quatre per cent per als treballadors en actiu.

Per regla general, darrere d’aquests silencis eixordadors s’amaguen els polítics excavadora, ocupats en moure terra i ciment en lloc de vetllar per les persones, o l’empleat prepotent que sap que no contesta i no passa res, ja que els seus caps estan per altres històries, o uns sindicats preocupats pel seu poder i que obliden qui els paga la festa. Trobo que en un país com el nostre, tan aficionat al rebombori permanent, són paradoxals aquests silencis.

ENRIC CASADELLÀ BURNIOL

Ripoll