Carrils bici i repartiment de l’espai d’ús públic

No és la primera, ni serà l’última, vegada que un lector es queixa de la implantació de la xarxa de carrils bici a Barcelona. Sembla evident que la infrautilització d’algun dels nous carrils demostraria que la implementació no només és innecessària, sinó perjudicial per al conjunt de la ciutadania.

Voldria posar en perspectiva històrica la qüestió. Quan l’any 1860 Barcelona aprova el pla Cerdà, encara faltaven dècades perquè pels seus amples carrers circulés l’industrial Bonet i Dalmau amb el seu tricicle amb motor Daimler. Durant molts anys, els amples carrers i avingudes de la ciutat van ser compartits per vianants, carros, ciclistes i, també, cotxes. Només cal veure filmacions de l’època per adonar-se’n.

És ben entrat el segle XX que es decideix que el cotxe esdevingui principal, i quasi únic, beneficiari de la via pública. La resta d’usuaris de la via pública, a partir d’aquest moment, es veuran obligats a moure’s per un espai que, amb sort, representa el 20% de l’espai de què gaudien abans.

És en aquesta reduïda franja de la via pública, la vorera, on tothom que no va amb vehicle motoritzat ha de compartir espai.

Però, ai las! Si sols fos això! El vianant, que durant dècades va ser pràcticament l’únic usuari d’aquesta minsa franja de la via pública, ha vist com aquest espai l’ha de compartir amb contenidors d’escombraries, motos aparcades, transportistes que hi fan la càrrega i descàrrega, i d’uns anys cap aquí, la tornada de la bicicleta. Potser, i dic potser, el problema no és tant la bicicleta, sinó el repartiment de l’espai d’ús públic.

MARC SERRA I PEIRO

Barcelona