El brunzit de les bombes

Em crida l’atenció la carta de Mercedes Sedó (“El silbido de las bombas”, 7/IV/2018), a qui li agradaria saber si algú recorda, com ella, el brunzit de les bombes durant la Guerra Civil. Doncs sí, recordo això i molt més.

Recordo que jo tenia sis anys i vivia amb la meva mare, l’àvia i el germà, mentre el meu pare estava mobilitzat al front.

Recordo que els llits estaven alçats amb rajols per poder-nos posar a sota quan bombardejaven. L’àvia deia que si la bomba queia a sobre, tot s’acabava; però el llit aixecat ens podia salvar de la runa si la bomba queia al voltant. Era una mena de ruleta russa.

Recordo les sirenes d’advertència i els reflectors del Carmel que buscaven els bombarders. Els seus motors rugien amb més força quan anaven carregats i més lleugerament quan ja havien llançat les bombes. Recordo el brunzit de les bombes i les explosions quan impactaven. I així, un dia darrere l’altre. Curiosament, quan feia el servei militar, em van destinar a l’aeroport de Son Bonet de Mallorca, des d’on sortien els bombarders italians amb destí a Barcelona. Com a metge, m’encarregava de la farmaciola, on hi havia un gran nombre de medicaments italians. Deien que els pilots italians van ser condecorats per la seva tasca.

Explico això perquè cada vegada som menys els que vam viure tot allò i aviat no quedarà ningú.

ANDREU BUSQUETS Subscriptor Barcelona