Tot viatjant amb tren

Molt sovint agafo un tren per anar a l’Empordà i no vull deixar de banda la riquesa que m’aporta la gent que trobo durant el trajecte. Trobo estudiants, treballadors, esportistes, jubilats... tot tipus de persones amb les quals provo d’establir conversa tot mirant de no incordiar-los. I no us podeu imaginar quin goig és per a mi veure tota aquesta gent quan t’explica coses sobre la seva vida, la seva feina i els seus petits o grans problemes de tota mena.

Els estudiants procuren deixar els mans lliures per parlar-me del que volen ser i fer i no cal dir com gaudeixo al sentir-los. Que bonic que és ser jove universitari i amb tanta il·lusió. Ara vull parlar dels que ja han acabat la carrera i tenen feina i com m’ho expliquen amb aquell orgull de la missió acomplerta”. De treballadors en trobo de tot tipus; molt sovint m’expliquen el que fan a la feina i com n’estan, de contents, de poder treballar en aquest temps de crisi. D’altres, amb les bicis penjades al seu lloc i dient-me que és ben bonic fer esport a primera hora del matí. Solen anar amb colla i contents ocupen el seu vagó. Dels jubilats en podria omplir tota la plana. Solen parlar dels fills, dels nets, de la feina que havien fet tota la vida i de com ara finalment gaudeixen de la seva llibertat tan merescuda.

Tal ha sigut l’experiència coneixent gent de totes les edats i de diferents mentalitats que ho trobo fascinant. De fet, conformen la nostra societat, i com més varietat existeix, més obertura hi ha per a tothom.

Val a dir, també, que al mateix temps he hagut d’aprendre a ser més relativista respecte de realitats de la vida mateixa que a vegades podem donar massa fàcilment com a absolutes, tot esperant que la mirada a la vida m’impregni d’aquesta diversitat que no deixa de ser la font de tot enriquiment.

ANNA MARIA MUNTADA BATLLE

Granollers