CARTAS DE LOS LECTORES

Nuestros vínculos

Llevo casi un año viviendo (y trabajando) en Barcelona y debo confesar un hecho que me resulta cuanto menos curioso: estamos cortados por el mismo patrón. Me refiero a catalanes, andaluces, castellanos y a todo hijo de vecino de procedencia cualquiera. Y digo que me resulta curioso porque llevo años escuchando supuestas diferencias por parte de líderes ideológicos. Muchos de estos líderes, dicho sea de paso, sólo tienen el sueldo.

Quizá sea doloroso, pero uno de los lazos más fuertes que compartimos es la falta de respeto. Los de un lado claman justicia para los “presos políticos”. ¿Presos políticos? Sólo por respeto a aquellos que se pudrieron en cárceles franquistas, sólo por eso, se les debe otro tratamiento. Y por otro lado están los que se niegan a considerar siquiera distintas formas de sentir.

Aunque la falta de respeto no está sólo en esto; la incultura y la incapacidad reflexiva también tienen mucho que decir. Y mientras los señores de cada feudo siguen echando carnaza a los suyos, quizá sea constructivo asignar colores a nuestros lazos de unión. Eso sí, el amarillo ya no está disponible.

ANDRÉS MONTAGUT

Barcelona

Nou Estatut

Fa uns mesos, l’ara president de l’Estat espanyol proposava un sistema federal per resoldre la crisi catalana. Ara reorienta el seu discurs i ens proposa un nou Estatut. A veure, si aquest nou Estatut és per fer una Catalunya amb Estat propi associat al d’Espanya, se’n podria parlar. El que la gent no acceptarà es la repetició del fiasco estatutari del cafè per a tothom. Com diuen molts, aquesta pantalla està més que passada.

Ara bé, si el nou Estatut o, millor dit, el nou acord federal, reconeix la nació catalana i dona plenes competències en economia i Hisenda amb recaptació de tots els impostos, i es pacta una quota per solidaritat i per l’abonament dels serveis que prestaria l’Estat, això podria ser ben acceptat. També caldria, però, incorporar més competències com la gestió de ports, aeroports i rodalies, i una representació exterior de Catalunya amb estatus diplomàtic.

Tot això pot semblar molt, però altres regions d’Europa ja tenen una part d’aquestes competències o totes: el País Basc, Flandes, Baviera, Saxònia... Amb un nou Estatut o acord federal com aquest, en Sánchez podria afrontar el corresponent referèndum posterior amb fortes probabilitats de victòria. S’atrevirà l’Estat espanyol algun dia a fer aquest pas?

DIONÍS LÓPEZ

Barcelona

Otra ley electoral

El bipartidismo y las mayorías absolutas, creo que por mucho tiempo, se han acabado en España. La aparición de nuevos partidos y coaliciones, al querer siempre ser cabeza de ratón y al mismo tiempo, hacer uso de la ley electoral vigente, nos acaban llevando a una situación algebraica, que nos aboca a pactos anti natura ,que como es lógico, no acaban bien casi nunca.

Lo peor del caso, es que la gobernabilidad del país y la de muchas comunidades autónomas en estas circunstancias, acaban estando en manos de partidos con una mínima representación y que se convierten por arte de la ley electoral vigente, en decisivos de algo que de otra manera, no les daría la más mínima posibilidad de éxito. Creo que ha llegado el momento de que nuestros políticos deroguen la ley electoral vigente, y la equiparen a la que existe en otros países civilizados y se vaya a una segunda vuelta. De esta manera dejaríamos de estar en manos de unos partidos que usan y abusan de su posición minoritaria, para decantar el gobierno de la nación hacia quien más les da a cambio de sus votos.

El mercadeo en política es válido y legal, pero no dejan de ser muy tristes las consecuencias que muchas veces acarrea su práctica.

J.L. MORILLO DE LA TORRE Suscriptor Barcelona

Esforç i responsabilitat

Estic d’acord amb el que exposa Sergi Cervantes al seu escrit (“La ESO en septiembre”, 14/ XI/2018). Hi subratllaria les seves paraules: “¿De qué se trata? De educar en el esfuerzo y la responsabilidad”. Això és el que intentem fer tots els que cada dia fem de professors a les classes dels instituts. Per tant, demanar que els alumnes que no s’han esforçat durant el curs facin un esforç durant l’estiu és ajudar-los a ser responsables dels estudis.

Últimament sembla que no hi ha dia que en agafar el cotxe per anar a fer les classes al matí, no m’assabenti d’algun canvi a la meva feina: quan no és del Govern català, és del Govern central, i no crec que aquells que estem en contacte amb els alumnes dia rere dia, curs rere curs, anys rere anys, ens hàgim d’assabentar per la ràdio o la premsa dels canvis que afecten, fins i tot, el mateix curs que ara estem impartint; si més no, perquè la impressió que a tants professors ens resta és la d’haver de fer la nostra feina a cop de les ventades que mou el timó dels interessos partidistes del moment.

E.I. RODRÍGUEZ PITARQUE

Torroella de Montgrí

Pàrquing als hospitals

Per què els aparcaments dels hospitals són tan cars? El fet de pagar per aparcar no és novetat, però no entenc per què és tan car aparcar als hospitals quan les persones que hi van ho fan per obligació, és a dir, no és el mateix pagar perquè tens un sopar que perquè tens una cita mèdica o has de quedar-te amb un familiar durant hores. Puc entendre que aquest servei es pagui, però crec que més de 3 euros l’hora és un preu molt alt. Si s’ha de pagar l’aparcament als hospitals i centres de salut, crec que s’hauria de replantejar el preu.

ÀLEX MARTÍNEZ

Barberà del Vallès

Microracisme

Fa 21 anys que visc a Catalunya, els meus cognoms són catalans i he estat criada al Penedès. No obstant, el meu físic indica altres coses ja que soc adoptada de la Xina. Des de ben petita que he hagut d’aguantar comentaris de tot tipus, uns de més grau i altres de menys. Tot i així, el que mai no he deixat de sentir és el ni hao o el konichiwá quan passo al costat d’algunes persones pel carrer.

Estic farta que quan ho comento de vegades la gent em digui: “No és racisme, Anna, són brometes”. Amb el temps he après a donar-li menys importància però no són bromes, podríem anomenar-ho microracisme. Les persones que m’ho han dit anaven amb la idea predeterminada que no els entenia i, per tant, no obtindrien rèplica. Algunes fins i tot m’han demanat perdó quan els he contestat. De debò que t’haig de demostrar que t’entenc per aconseguir el teu respecte? No és suficient amb ser una persona?

ANNA ALBAREDA SENDRA

Vilafranca del Penedès

Ciutats excloents

Avui m’he trobat una dona amb cadira de rodes aturada davant de l’entrada d’un supermercat perquè no aconseguia entrar: la rampa de la porta estava massa inclinada i ella no tenia prou força per pujar-la sola. És cert que

s’implanten moltes mesures per a persones amb problemes de mobilitat, però encara hi ha molta feina per fer: la majoria d’aquestes no permeten la independència de la persona afectada, simplement que pugui accedir als locals amb ajuda d’algú que li empenyi la cadira de rodes.

Què pots fer, però, quan la ciutat no et té en compte? Ja fem tard a fer de l’empatia una prioritat política, però un petit esforç de l’administració per construir una ciutat realment accessible suposaria un canvi immens en moltes vides.

MARIONA MORA VALERI

Sabadell

Comida para turistas

Soy una amante de mi ciudad. También lo soy de la comida catalana y la gastronomía en general, pero me horrorizo cada vez que decido dar un paseo por el centro de Barcelona o cualquier lugar emblemático de esta y veo lo que se sirve en muchos restaurantes. Y no hablo de precios, hablo de calidad. Paellas amarillo radiactivo que dicen ser “la mejor paella de la ciudad”, pan con tomate gomoso acompañando de lo que dice ser “jamón ibérico” y cremas catalanas que están muy lejos de ser merecedoras del título de “postre casero”.

A veces parece que por ser una zona turística no nos importe lo que damos de comer a los turistas. Cuando en realidad, estos son los mayores prescriptores que tenemos de nuestro país. Y en un país como el nuestro, en el cual podemos fardar de joyas gastronómicas como los hermanos Roca, es lamentable que se sirvan paellas amarillas listas para calentar.

Hace unos días un cocinero me dijo: “Eso que sirven es basura nuclear” y nada más lejos de la verdad, porque pese a que la expresión me resultó graciosa, no deja de ser una realidad.

ELISA PÉREZ MEDINA

Barcelona

Y ahora el ‘black friday’

Ya cada vez queda menos para una de las locuras más recientes del consumismo: el black friday. El 23 de noviembre será la fecha que dará por inaugurada oficialmente la temporada de compras innecesarias, de rebajas increíbles y de cuentas bancarias que rápidamente descienden para conseguir ropa, electrodomésticos, maquillaje… todo tipo de objetos que, momentáneamente, nos hacen sentir mejor por el simple hecho de poseerlas.

El black friday, San Valentín, el día de la Madre o el día del Padre, entre muchos más, son sólo invenciones con la finalidad de tener una excusa para gastar más. Sin reflexionar. Sin tener que justificarse. Para aprovechar la oferta, para hacer un detalle a un ser querido o para darnos un caprichito a nosotros mismos.

Pero, parémonos a pensar. Planteémonos la diferencia entre querer y necesitar. Tengamos en cuenta el largo plazo. Reflexionemos sobre la felicidad que nos pueden aportar los objetos. Y luego, como no…, a comprar, que hay que aprovechar la oferta.

SARA MONTANER

Barcelona

“Ja tens xicot?”

En els àpats familiars no hi poden faltar els plats típics com l’escudella per Nadal o els panellets per Tots Sants. Però per desgràcia també preguntes de l’estil: i ja tens xicot? No s’adonen que això fa que ens posem damunt de les nostres espatlles tota una pressió que ja és suficient amb la que ens posa la societat?

Tanta por fa que no tinguem parella, que estiguem “soles” (que no ho estem)? Ens trobem davant d’un món entès i concebut per estar en parella. On als països mediterranis donem molt valor a la família. Esdevé una confrontació entre els valors arrelats de la importància de la “família feliç”, que encara impera en la nostra societat, i la tendència a la solteria. No mirem la solteria com un problema, sinó com una realitat.

MARIA LLUÍS

Sitges

Noies amb corbes

Mango ha tret una campanya de publicitat per a la línia de roba Mango Violeta, una línia pensada per a noies amb corbes. La campanya dirigida per McCann Barcelona ha sigut un gran boom i ha estat rebuda amb bons ulls per bona part de la societat. En la campanya es pretén empoderar les noies amb corbes, les fa sentir sexis, rebels i despreocupades. Realment està contribuint a la inclusió de les noies amb corbes? I si tant volem incloure les dones amb talles diferents en la moda, per què crear una línia diferent amb un espai diferent i un nom diferent de la marca?

CLARA MOLAS VILARÓ

Barcelona

Vull sentir-me lliure

Tres dies a la setmana arribo a casa meva a les 23.30 h. Això implica unes hores de trajecte en què regna la inseguretat. Des que agafo el tren fins que tanco la porta de casa tinc por. Em veig en l’obligació d’observar mirades obscenes, persones que m’intenten intimidar amb la seva actitud xulesca, m’enfronto a vagons buits on en qualsevol moment pot passar alguna cosa fatal i un llarg etcètera que em fa estar en tensió contínua.

Tot això empitjora quan baixo del tren i em dirigeixo al cotxe. He de fer uns dos-cents metres en la foscor de la nit, sense ningú al meu voltant. Agafo la clau del cotxe amb força (com si això em pogués protegir d’alguna cosa) i intento anar com més ràpid millor fins arribar al cotxe i posar el pestell. Estic cansada de sentirme com una formiga que pot ser aixafada en qualsevol moment. Vull poder sentir-me lliure.

LIDIA GÓMEZ LÓPEZ

Tarragona

No soc la teva reina

Soc dona, persona i ésser humà i com a tal mereixo un respecte. Estima que avui no he vist reflectida en el moment que un senyor s’ha referit a mi com a “reina”. No soc ni reina, ni preciositat, ni cap de les altres paraules que s’utilitzen per definir el sexe femení. Ni molt menys espero que els altres m’identifiquin com a tal. Només vull parar d’escoltar aquest tipus de comentaris despectius cap a les nostres persones, malauradament són més freqüents del que ens imaginem. Vull que se’m tracti i respecti com a les persones del sexe masculí. Costa tant d’entendre?

ANNA CASAS PALET

Barcelona