La candidata i el català
Cayetana Álvarez de Toledo va manifestar que el fet de no parlar català dona “més sentit” a la presentació de la seva candidatura per Barcelona com a cap de llista del PP. I penso que, des del seu punt de vista profundament nacionalista, les seves paraules són del tot lògiques, ja que, de la mateixa manera que també va defensar que malgrat no viure a Catalunya tenia tot el dret de presentar-se per Barcelona, perquè, en primer lloc, ella és ciutadana espanyola, en el tema lingüístic ens està dient igualment que no és pas necessari parlar el català, ja que coneixent el castellà, la llengua oficial de l’Estat, ja n’hi ha ben bé prou.
El seu missatge lliga perfectament amb aquest projecte de llei de llengües que el líder del PP, Pablo Casado, ha presentat recentment. Una llei on el català i les altres llengües cooficials espanyoles deixarien de ser obligatòries per ocupar una plaça de funcionari en el seus respectius territoris autonòmics amb la finalitat –diuen– de posar fi a “la discriminació” del castellà.
En definitiva, crec que amb actituds i lleis com aquestes es tendirà a fomentar el monolingüisme en perjudici d’aquell bilingüisme que tant deia defensar el PP, fet que pot ocasionar el retrocés en un tema tant important com el del respecte al pluralisme lingüístic espanyol, malmetent, fins i tot, l’esperit que es desprèn de la pròpia Constitució.
JOSEP VILÀ BATLLE
Subscriptor Olesa de Montserrat
como cada mañana, en La Contra veo: “Erradicar la infelicidad es imprescindible para cambiar el destino de este planeta” y estoy de acuerdo.
Soy una persona optimista, pero reivindiquemos el derecho a tener un mal día. El mundo de la felicidad se ha vuelto una happycracia que a su vez complementa el sistema neoliberalista en el que vivimos. Si creemos ser felices, nos olvidamos de los problemas, consumimos y eso nos hará felices, por tanto seremos mejores personas. Pero a mí… ¿no me han enseñado que el dinero no da la felicidad?
No somos ni optimistas ni pesimistas, estamos confundidos.