El crim de Terrassa

Baixo en el tren dels catalans com cada dia en acabar la meva jornada laboral, i el veig allà, sol, absent, amb el seu aspecte descuidat de boig matemàtic. El conec de vista, del veïnat de Terrassa. M’hi fixo perquè sé que és aquell veí a qui ara fa un any la dona li va marxar de casa i no se n’ha sabut res més.

Dimecres, en arribar a casa tornant de la feina, ja vaig veure que passava alguna cosa al veïnat. Carrers tallats i mossos amb tot acordonat. No m’hi vaig acostar. Avui em llevo i en repassar la premsa diuen que han trobat la dona enterrada al final del pati i que el seu company ha confessat. Em costa de creure, com es pot arribar a aquests extrems de violència domèstica? Però els fets ho demostren massa sovint.

Per què no s’acabarà aquest problema avui? No podem tancar definitivament aquesta porta? Doncs perquè la violència aflora als mitjans, al cine, a la política, a l’entreteniment, a l’esport... I la societat es contagia d’aquesta agressivitat. Prou! Hem de donar-li la volta.

ANTONI MARCELÓ I PI

Terrassa