600 dies feixucs

Després de més de 600 dies de pandèmia l’existència s’ha tornat feixuga, caldrà tornar a llegir Milan Kundera. Em costa sortir del llit quan sona el despertador, perquè és l’espai on puc somiar altres mons, i quan tanco els ulls desapareix tot. Haig de fer un esforç per treure’m el pijama i triar la roba. M’entristeix no trobar el somriure del meu jo a l’altra banda del mirall, però ara fa massa que no somric ni ric.

L’amenaça de poder contraure la covid m’ha convertit en un detectiu privat envers el meu propi cos, l’espio, l’observo, el controlo, l’examino com no ho havia fet mai. Seria molt fàcil caure en l’apatia i lluito per poder tenir una vida postpandèmia, encara que sovint tinc la temptació d’asseure’m al sofà i menjar-me una capsa de bombons per recordar la dolçor de la vida. No poder fer plans és com no tenir futur.

Isabel Vázquez Cortés

Vilanova i la Geltrú