Amar no es un delito

El 17 de mayo de 1990 la OMS retiraba la homosexualidad de sus listas de enfermedades mentales. Desde la creación de ese organismo y hasta ese día muchos vivieron estigmatizados por el hecho de amar.

Los avances en la lucha por los derechos de las personas LGTBI han ido progresando, pero son todavía muchos los países donde la homosexualidad, los delitos de odio, la homofobia o transfobia siguen perseguidos y criminalizados, incluso con penas de muerte.

Amar no es un delito y reivindicar la igualdad de derechos de las personas homosexuales, transexuales y bisexuales es lo que se celebra cada 17 de mayo aunque queda un largo camino por recorrer para un reconocimiento pleno de los derechos de los que aman y quieren vivir como el resto de los mortales. La implicación de instituciones y organismos internacionales sigue siendo primordial para seguir avanzando e imprescindibles para conseguir que amar no sea un delito nunca más en ningún lugar del mundo.

Olga Santisteban Otegui

Zalla (Bizkaia) vas. M’explico. Em dirigeixo al cambrer amb un perfecte català:

–Un cigaló d’anís, sisplau. –¿Cómo?

El català és la meva llengua pròpia, la d’aquest país, i si no la mantenim, la menystenim, i a ells no els paga la pena l’esforç d’aprendre-la. Així que li vaig engegar:

–Si no m’entens, me’n vaig. I marxo al bar del costat, on em van entendre perfectament.

Tot seguit em paro a Salt, a l’Espai Gironès. Necessito unes estovalles noves per a un sopar que tinc a casa. El noi que m’atén em respon:

–¿Estoallas? Querrá decir toallas, ¿verdad?

Me’n vaig.

Torno a casa sense comprar ni la meitat de les coses que volia. El disgust me n’ha fet passar les ganes i encarrego unes pizzes per sopar.

El català està minvant a les institucions, als mitjans, a les escoles, al carrer. I és que no només l’hem de defensar, també l’hem de conrear. Si no ho fem així, els nouvinguts no formaran part mai de la nostra comunitat. Si el nostre Govern no hi fa prou, fem-ho nosaltres.

Jo parlo sempre en català, i si hi ha dificultats, si aquesta persona, de bona fe, no l’entén, podem arribar a un acord, però el català és bàsic per comunicarnos aquí, perquè la gent que ve de fora el vulgui aprendre i pugui considerar que Catalunya també és casa seva.

Es pot aconseguir? Depèn de nosaltres. Àngels Alsina i Bosch Bescanó