La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un aniversari patètic
Davant la jubilació
Autor: Thomas Bernhard Traducció: Eugeni Bou Direcció: Krystian Lupa Lloc i data: El Canal (Salt) (14/X/2016). Temporada Alta Què ha de passar perquè dues actrius i un actor aconsegueixin que en un espai dramàtic, obert a silencis fenomenals, es respiri “l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç”? L’explicació és aquesta: cal que el text teatral sigui de Thomas Bernhard (Heerlen, Països Baixos, 1931-1989), que la representació que s’hi faci hagi estat dirigida pel polonès Krystian Lupa (Jastrzebie, 1943) i que la interpretació hagi estat confiada a tres professionals de primera divisió com Mercè Arànega, Marta Angelat i Pep Cruz.
Davant la jubilació, un dels espectacles més esperats del festival Temporada Alta, s’ha estrenat amb un èxit absolut al teatre El Canal, en un muntatge de tres hores i mitja de durada i en el qual hem descobert una gran quantitat de matisos, inexistents en la primera versió que amb el títol d’Abans de la jubilació, del mateix traductor (Eugeni Bou), es va oferir el 1986 a la Sala Beckett, dirigida per Rafel Duran.
Davant la jubilació es podrà veure el gener del 2017 al teatre Lliure de Montjuïc en un treball que, he de creure, perfectament acabat, és a dir, amb les correccions necessàries que el divendres a la nit, a Salt, es notaven a faltar en el tram final de l’espectacle: vacil·lacions en el desenllaç i una morositat penso que excessiva en l’escena de la contemplació de l’àlbum de fotos que evoquen els anys en què el personatge del Rudolf (Pep Cruz) va exercir d’oficial de l’exèrcit alemany. Abans d’arribar a aquests pocs minuts finals, el muntatge és una més de les extraordinàries creacions dramàtiques amb les quals Krystian Lupa ha enriquit el Festival de Tardor de Girona.
Certament, el material que el director ha tingut entre mans, és una de les més lúcides exposicions de les conseqüències morals de la derrota del nazisme entre els seus supervivents. L’obra gira a l’entorn de l’aniversari de Himmler que el Rudolf i la seva germana Vera (Mercè Arànega) celebren puntualment cada any, sense aconseguir que s’afegeixi a la festa la Clara (Marta Angelat), l’altra germana, impossibilitada, condemnada a una cadira de rodes, d’ençà que va ser víctima d’un bombardeig aliat, pocs dies abans del final de la guerra. Bernhard ha tractat obsessivament la pervivència de la ideologia nazi en diversa gent i en diversos escenaris, els domèstics, com en aquest cas, i els col·lectius, quan parla de la malura infiltrada a Àustria, el que va ser el seu país de residència. Davant la jubilació és una descripció genial del que es viu com un exili interior, per part del Rudolf i la Vera, i com una tràgica resistència per part de la Clara. Els silencis són un part essencial del drama que experimenten els tres protagonistes. Cal entendre que Bernhard va escriure l’obra el 1979, en què Alemanya ja enregistrava el nou terrorisme urbà i el nacionalsocialisme residual podia “somiar” (!) un possible progrés.
La feina pacient de la Vera a la post de planxar, per tal que llueixi la indumentària nazi del Rudolf, ve a ser una metàfora de l’esperada brillantor que s’espera dels nous temps i, alhora, una part de la fantàstica lliçó interpretativa de Mercè Arànega. La feina dels tres intèrprets és irreprotxable. Pep Cruz s’encomana a uns gestos molt eficients per combatre la llatinitat inconfusible de la seva figura i apropiar-se amb molta autoritat de l’agressivitat nazi. Marta Angelat té una ajustada i difícil exhibició d’expressivitat, enormement meritòria.