I sense nets

La falta de descendència debilita la xarxa d’atenció a les persones grans i les desconnecta de les generacions futures

Una de les realitats demogràfiques que mostren les estadístiques és l’augment de la proporció de persones que no ha tingut ni tindrà fills entre les generacions més joves de la societat espanyola. Segons dades del baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) del març passat, si entre els qui passen dels 70 anys no són ni un 10% els qui envelleixen sense fills, entre els que comencen la cinquantena el percentatge de “sense fills” ja s’acosta a un 20%. I les projeccions suggereixen que en la generació nascuda a mitjans dels setanta, la proporció serà d’un de cada quatre.

Antonio Abellán, investigador del departament de Població del CSIC i director del portal Envejecimiento en Red, crida l’atenció sobre aquest fenomen pel desafiament que suposa en una societat com l’espanyola, on les cures han recaigut sempre de manera preponderant en la família, el fet que cada vegada més persones envelleixin sense fills, i això al mateix temps que també s’ha reduït el nombre de germans.

“Les persones que envelleixen sense fills i es troben en situació de discapacitat i risc de dependència presenten obstacles addicionals: no tenen qui es faci càrrec directe i en confiança de la seva situació, les seves xarxes de cures informals poden ser més febles i això els pot generar ansietat”, explica.

I sense fills, tampoc no hi ha nets que donin suport i ajudin els més grans. Segons el baròmetre del CIS del març, un 19,3% dels més grans de 65 anys no són avis. Això té conseqüències individuals i col·lectives. “No tenir nets pot generar en les persones grans un sentiment de desconnexió amb les generacions futures i traduirse en un desinterès social i fins i tot polític”, adverteix Abellán.

I alerta els responsables polítics de la necessitat de començar a dissenyar noves estratègies de cures per afrontar les situacions de dependència i discapacitat d’aquest creixent grup de gent gran sense fills, perquè no tots poden estar preparats ni tenir els coneixements, els recursos econòmics ni les circumstàncies personals necessàries per controlar-les per si mateixos.

I no s’hi val, argumenten els defensors de la teoria de la revolució reproductiva, adduir que no hi haurà recursos econòmics per atendre aquests dependents a causa del suposat declivi demogràfic.

Justifiquen que l’envelliment de la població no posa en crisi l’economia ni el sistema de protecció social com a tal. “Que hi hagi menys joves o més gent gran no reflecteix ni més ni menys riquesa, el que compta és la producció total, els recursos disponibles, i la clau consisteix a saber com distribuir aquests recursos intrageneracions i intergeneracions”, emfatitzen.

MANUEL BLANCO DESAR

El sufragi infantil, delegat en la mare, generaria competència política per oferir mesures a favor de les dones i els menors”

ALEJANDRO MACARRÓN

Cal reformar l’educació per sortir amb menys edat de la universitat i que les dones no hi perdin tants anys fèrtils”

JULIO PÉREZ DÍAZ

Per què continuem pensant que més és millor? Tenim la millor reproducció de la nostra història per la caiguda de la mortalitat infantil”