PISOS PER VOLAR

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - SUMARI - JA­VI­ER RICOU Bar­ce­lo­na

La Con­se­lle­ria de Jus­tí­cia de la Ge­ne­ra­li­tat ha ha­bi­li­tat un grup de pisos que de pre­só, amb pre­sos que es­tan a un pas de la lli­ber­tat, als quals els fa­ci­li­ten el pro­cés de rein­te­grar-se en la so­ci­e­tat.

En Jordi té as­su­mit que els er­rors del pas­sat s’han de pa­gar. Per bé que el deu­te, com és el seu cas, no si­gui ba­rat. Té 60 anys, és veí de Bar­ce­lo­na i va ser em­pre­so­nat fa tret­ze anys per un de­lic­te eco­nò­mic. És a l’última fa­se de la con­dem­na, però en­ca­ra li que­den, com a mí­nim, qua­tre anys per ob­te­nir la lli­ber­tat con­di­ci­o­nal.

La sort per a en Jordi (ell as­se­gu­ra que se sent molt afor­tu­nat) ha es­tat poder pa­gar els úl­tims re­buts d’aquest deu­te ju­di­ci­al fo­ra de la pre­só. En Jordi és un dels re­clu­sos tri­ats per ocu­par una de les cent pla­ces ofer­tes per la Con­se­lle­ria de Jus­tí­cia en pisos dis­tri­bu­ïts per tot Ca­ta­lu­nya amb les por­tes ober­tes per aco­llir pre­sos que ja gau­dei­xen del ter­cer grau. En aquests ha­bi­tat­ges els re­clu­sos con­vi­uen amb nor­mes que re­cor­den un pis d’es­tu­di­ants men­tre fan els seus pri­mers pas­sos per rein­se­rir-se en la so­ci­e­tat. Uns pisos –sen­se rei­xes ni vi­gi­làn­cia per­ma­nent– on fa olor de lli­ber­tat.

“Aquí ja tens la sen­sa­ció de ser a ca­sa”, afir­ma en Jordi, que com­par­teix amb cinc re­clu­sos més un d’aquests pisos, que s’aca­ba d’obrir al bar­ri de Tri­ni­tat Ve­lla de Bar­ce­lo­na. La vi­da en aquests ha­bi­tat­ges no­més s’as­sem­bla als mò­duls de ter­cer grau en el rè­gim ho­ra­ri. Els llo­ga­ters sur­ten a pri­me­ra ho­ra del ma­tí. Els que te­nen fei­na van a les em­pre­ses, i els que no en te­nen so­len fer ac­ti­vi­tats men­tre es­pe­ren que al­gú els con­trac­ti. La ca­sa que­da bui­da fins a les qua­tre de la tar­da. En aques­ta ho­ra han de tor­nar els que en­ca­ra no han tro­bat una fei­na. A la nit tor­nen a l’ha­bi­tat­ge els que tre­ba­llen. Es­tan obli­gats a dor­mir en aquest pis ca­da nit menys el cap de set­ma­na.

En Jordi és el que en l’ar­got pe­ni­ten­ci­a­ri es co­neix com “un pri­ma­ri”. No ha­via tre­pit­jat mai una pre­só fins que la se­va vi­da com a as­ses­sor eco­nò­mic es va tor­çar (as­se­gu­ra que mol­ta cul­pa del que va pas­sar la va te­nir un so­ci que va fu­gir d’Es­pa­nya abans de ser de­tin­gut) per­què els comp­tes al seu ne­go­ci –en què es ges­ti­o­na­ven i s’in­ver­ti­en di­ners d’al­tres per­so­nes– no qua­dra­ven.

De ma­ne­ra que va ha­ver de fer front tot sol a aque­lla acu­sa­ció, tra­du­ï­da en on­ze con­dem­nes. “L’en­tra­da a la pre­só va ser molt du­ra per a mi, però el més trau­mà­tic va ser el pas per la Mo­del”, re­cor­da en Jordi, que ha apro­fi­tat aquests anys en­tre rei­xes per treu­re’s la lli­cen­ci­a­tu­ra en Dret. “Tam­bé va ser molt dur –con­ti­nua– com­pro­var com per­so­nes que jo con­si­de­ra­va bo­nes ami­gues van des­a­pa­rèi­xer d’un dia per l’al­tre. Aque­lla con­dem­na tam­bé va po­sar fi al meu ma­tri­mo­ni. Vaig per­dre tot el que te­nia”, afe­geix.

En Jordi va com­plir els pri­mers deu anys de la se­va con­dem­na a pols. Una dè­ca­da després d’en­trar a la pre­só va co­men­çar a gau­dir de per­mi­sos, i des del mes de ju­li­ol pas­sat gau­deix dels be­ne­fi­cis del ter­cer grau, una fa­se en què es per­met als re­clu­sos sor­tir de la pre­só du­rant el dia per anar a tre­ba­llar. Els pri­mers me­sos d’aquest nou es­ta­tus pe­ni­ten­ci­a­ri els va pas­sar en un mò­dul dins la pre­só, fins que fa unes set­ma­nes li van co­mu­ni­car que con­ti­nu­a­ria amb el com­pli­ment de la se­va con­dem­na al pis de Tri­ni­tat Ve­lla.

“Ser en aques­ta ca­sa és molt di­fe­rent, per bé que al fi­nal fa­cis el ma­teix que su­perar l’última eta­pa de con­dem­na en un mò­dul de ter­cer grau dins d’una pre­só. A la pre­só la sen­sa­ció d’es­tar tan­cat no des­a­pa­reix en­ca­ra que tin­guis aquests be­ne­fi­cis. Per en­trar i sor­tir has de pas­sar per molts con­trols i et con­ti­nu­es sen­tint vi­gi­lat pels fun­ci­o­na­ris”. Res de tot ai­xò no pas­sa als ha­bi­tat­ges que la Con­se­lle­ria de Jus­tí­cia ha­bi­li­ta per als re­clu­sos que ja són a prop de la lli­ber­tat con­di­ci­o­nal. “Aquí en­tres i surts com ho fa­ri­es a la te­va prò­pia ca­sa. És un lu­xe. És com si de sob­te se t’obrís el món. Ho veus tot amb més op­ti­mis­me”, con­ti­nua en Jordi.

Rei­te­ra que te­nir pla­ça en un d’aquests pisos “és un re­gal”. I per ai­xò té molt clara una co­sa: “Ai­xò cal gua­nyar-s’ho, i en el meu cas fa­ré tot el que si­gui ne­ces­sa­ri per con­ti­nu­ar gau­dint d’aquest pri­vi­le­gi”. Un dels pocs amics que li que­den li ha do­nat fei­na en un ne­go­ci on pot desen­vo­lu­par els seus co­nei­xe­ments com a as­ses­sor eco­nò­mic i el que ha après a la car­re­ra de Dret. Tor­na a te­nir una vi­da nor­mal, dins de les li­mi­ta­ci­ons es­ta­bler­tes pel ter­cer grau pe­ni­ten­ci­a­ri.

Ja que­den en­re­re les llar­gues

Són pisos que fan de pre­só, amb pre­sos que es­tan a un pas de re­cu­pe­rar la lli­ber­tat, i que els fa­ci­li­ten el pro­cés de rein­te­grar-se en la so­ci­e­tat

ho­res con­su­mi­des dins la pre­só. En Jordi afir­ma que aques­ta llar­ga tem­po­ra­da en­tre rei­xes li ha pas­sat més fac­tu­ra fí­si­ca (li van ha­ver d’am­pu­tar part dels peus per la di­a­be­tis) que men­tal. “En el te­ma psi­co­lò­gic vaig acon­se­guir so­bre­viu­re amb l’aï­lla­ment”. Aquests úl­tims tret­ze anys en Jordi s’ha pre­o­cu­pat més de fer bé les se­ves tas­ques en llocs com la bi­bli­o­te­ca o l’eco­no­mat que a in­ti­mar amb la res­ta de re­clu­sos. Aquest no era el seu món.

En Ju­lio té 51 anys, vint dels quals ha con­su­mit (amb di­fe­rents en­tra­des i sor­ti­des) a la pre­só. “Des dels trenta-tres anys no­més he gau­dit de tres anys de lli­ber­tat”, con­fes­sa. Un en­torn di­fí­cil i la dro­ga (a què es va en­gan­xar pas­sats els trenta anys) mar­quen aques­ta par­ti­cu­lar his­tò­ria. En Ju­lio com­par­teix sos­tre amb en Jordi al pis de Tri­ni­tat Ve­lla que aca­ba d’obrir Jus­tí­cia.

En el seu cas aques­ta ofer­ta ar­ri­ba en for­ma de se­go­na opor­tu­ni­tat. En Ju­lio ja sap com de du­ra és la tornada a la so­ci­e­tat després de pas­sar una llar­ga tem­po­ra­da a la pre­só. El 2011 va aban­do­nar la pre­só després d’ha­ver pas­sat on­ze anys tan­cat per una con­dem­na per atra­ca­ments a far­mà­ci­es (no va ar­ri­bar a fe­rir mai nin­gú) amb in­ti­mi­da­ció. La his­tò­ria d’ales­ho­res es re­pe­teix ara. En Ju­lio va pas­sar pel rè­gim del ter­cer grau abans d’ob­te­nir la lli­ber­tat con­di­ci­o­nal, per bé que lla­vors aques­ta eta­pa la va com­plir en un mò­dul dins la pre­só.

“Quan vaig que­dar lliu­re el 2011 ha­via es­cla­tat la cri­si eco­nò­mi­ca. Jo ha­via tre­ba­llat com a lam­pis­ta i mal­grat la me­va ex­pe­ri­èn­cia nin­gú no em va do­nar fei­na”, re­cor­da. Un dia l’amo de la ca­sa on ha­via llo­gat una ha­bi­ta­ció li va co­mu­ni­car que ha­via d’aban­do­nar l’ha­bi­tat­ge.

“L’úni­ca op­ció que em va do­nar lla­vors l’ad­mi­nis­tra­ció va ser anar-me’n a un al­berg. Se­ria un sen­se­sos­tre”, afe­geix en Ju­lio. I el ca­mí em­près per aquest ho­me per sor­tir d’aquest fo­rat va ser el pit­jor de tots. “Vaig tor­nar a atra­car far­mà­ci­es, sa­bent que em tor­na­ri­en a de­te­nir. No vaig sa­ber tro­bar una al­tra ma­ne­ra d’acon­se­guir di­ners per men­jar i te­nir un sos­tre so­ta el qual dor­mir”.

El 2014 va tor­nar a in­gres­sar a la pre­só. En aques­ta se­go­na es­ta­da ha apro­fi­tat més el temps. Ha après un nou ofi­ci. Ara és for­ner, amb ex­pe­ri­èn­cia acu­mu­la­da per la fei­na aquests úl­tims anys al forn de la pre­só. Des de fa unes set­ma­nes, quan va ob­te­nir una pla­ça al pis de Tri­ni­tat Ve­lla per la se­va con­duc­ta i bons pro­gres­sos, bus­ca fei­na en una fle­ca. De mo­ment no té sort, però no es des­es­pe­ra, con­ven­çut que tro­ba­rà al­gun em­pre­sa­ri que li do­ni, en el seu cas, una ter­ce­ra opor­tu­ni­tat.

En Ju­lio té la lli­çó molt ben apre­sa. Con­fes­sa els seus de­lic­tes i es mos­tra pe­ne­dit. La se­va ad­dic­ció a la dro­ga ja és his­tò­ria i ara co­men­ça a creu­re que és pos­si­ble tro­bar el bon ca­mí. Com­plir el ter­cer grau en aquest pis ha es­tat una xu­ta­da d’op­ti­mis­me. La si­tu­a­ció ac­tu­al no té res a veu­re, as­se­gu­ra, amb el que va viu­re el 2011, quan va com­plir el perí­o­de del ter­cer grau en un mò­dul, dins d’una pre­só. Com diu en Jordi, avui en Ju­lio tam­bé en­su­ma com mai la lli­ber­tat grà­ci­es a la sen­sa­ció que fa el fet de com­plir l’última part d’una con­dem­na en una ca­sa, que no re­cor­da en res una pre­só.

És cons­ci­ent que amb un mal pas, per pe­tit que si­gui, n’hi hau­ria prou per­què aquest pri­vi­le­gi li fos ar­ra­bas­sat. Per ai­xò as­se­gu­ra que aques­ta ve­ga­da ho po­sa­rà tot de la se­va part per­què la rein­ser­ció en la so­ci­e­tat si­gui un èxit. En aquest pis rep el su­port per­ma­nent d’una psi­cò­lo­ga de la Fun­da­ció Sa­lut i Co­mu­ni­tat (és l’en­car­re­ga­da de la ges­tió de l’ha­bi­tat­ge) i tam­bé de la res­ta de com­panys amb qui com­par­teix l’es­pai. En de­fi­ni­ti­va tots bus­quen el ma­teix: una no­va opor­tu­ni­tat per tor­nar a la vi­da nor­mal després d’ha­ver pa­gat molt cars els deu­tes del pas­sat.

SEN­SE REI­XES Els re­clu­sos con­vi­uen en ca­ses quan ar­ri­ben al ter­cer grau sen­se vi­gi­làn­cia per­ma­nent

CAP MAR­GE D’ER­ROR El fet de viu­re en un pis és un pri­vi­le­gi que sa­ben que po­den per­dre al mí­nim er­ror

XA­VI­ER CER­VE­RA

En Jordi. Va ser em­pre­so­nat fa tret­ze anys per un de­lic­te eco­nò­mic. Des de l’es­tiu pas­sat gau­deix del ter­cer grau i fa unes set­ma­nes ha es­tat tras­lla­data un pis per com­plir l’última fa­se de con­dem­na fo­ra de la pre­só

XA­VI­ER CER­VE­RA

En Ju­lio. Té 51 anys, vint dels quals ha es­tat a la pre­só. Aca­ba d’en­trar en un dels pisos que Jus­tí­cia ha ha­bi­li­tat per a pre­sos en ter­cer grau. Li han do­natuna se­go­na opor­tu­ni­tat després d’una re­cai­gu­da

XA­VI­ER CER­VE­RA

Au­to­con­trol. Els llo­ga­ters dels pisos se sen­ten com a ca­sa, però sa­ben que un er­ror els tor­na­ria a la pre­só

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.