Res com una bo­na ba­tus­sa con­ju­gal

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - OPINIÓ - Jo­a­quín Lu­na

M’hau­ria de tor­nar a ca­sar: soc molt dis­cu­ti­dor. Di­jous a la nit, a Sa­ra­gos­sa, vaig pre­sen­ci­ar en fi­la de ring una bo­ni­ca ba­tus­sa con­ju­gal, de les de to­ta la vi­da.

Jo crec que les pa­re­lles jo­ves són poc dis­cu­ti­do­res i abans de bus­car-se les pes­si­go­lles es di­vor­ci­en, fins i tot a cos­ta de per­dre el pri­vi­le­gi de ba­ra­llar-se amb la per­so­na que més es­ti­mes sen­se risc d’aca­bar en un pla­tó de Te­le­cin­co.

Una se­nyo­ra va en­trar a la ca­fe­te­ria i se’n va anar di­rec­ta al la­va­bo men­tre el seu ma­rit es­pe­ra­va al car­rer al cos­tat de la tau­la en la qual el que subs­criu so­pa­va pa­cí­fi­ca­ment. De sob­te, es va fer pú­blic i no­to­ri que la do­na es­ta­va dis­cu­tint a l’in­te­ri­or del lo­cal amb una cam­bre­ra. I poc després, amb l’en­car­re­gat en per­so­na.

El ma­rit es va po­sar de per­fil, un de­fec­te de la tau­ro­mà­quia d’avui i la vi­da con­ju­gal de l’ahir.

–Mes­tre, el seu torn. No vol­drà que fa­ci jo el qui­te.

Ai­xò vaig pen­sar però no per fal­ta de ga­nes: un enyo­ra aquells es­broncs en els quals el ma­rit sem­pre surt es­qui­lat. L’ho­me fe­ia veu­re que es­ta­va dis­tret i va tri­gar a acos­tar-se a la bar­ra, es­ce­na­ri de la ba­ra­lla.

–Una va a fer un pi­pí i li cau un moc com si res!

La do­na bus­ca­va con­sens so­ci­al en­tre la cli­en­te­la pre­sent mal­grat que ha­via uti­lit­zat el la­va­bo sen­se que ni ella ni el seu ma­rit ha­gues­sin de­ma­nat res. Pel que sem­bla, va fer un co­men­ta­ri exi­gent –fal­ta­va sa­bó lí­quid– i la cam­bre­ra li va et­zi­bar que el la­va­bo era per a cli­ents (la cam­bre­ra tam­bé se la ve­ia del mor­ro fort i en ple­na fei­na­da la­bo­ral).

Em vaig po­sar, es­clar, a la pell del ma­rit una ve­ga­da –quin re­mei!– que l’ho­me no va poder con­ti­nu­ar fent veu­re que no se n’as­sa­ben­ta­va, en postu­ra de l’edat mit­ja­na es­pa­nyo­la i an­te­ri­or a l’ar­ri­ba­da de la fi­lo­so­fia zen a la Pe­nín­su­la.

Què ha de fer un bon ma­rit en cas que la se­va pa­re­lla mun­ti un es­bronc a la via pú­bli­ca amb raó o sen­se ella? Do­nar-se per car­dat!

Al sor­tir del lo­cal, con­clo­sa la dis­pu­ta, li va cau­re al nos­tre cam­pió una fra­se in­sig­ne de la vi­da ma­tri­mo­ni­al. –Po­di­es ha­ver-me do­nat su­port! No és pot­ser mas­clis­ta sor­tir en de­fen­sa ver­bal de l’es­po­sa que ja té veu prò­pia i quan pot­ser no té raó i un li ha­via acon­se­llat sen­se èxit que de­ma­nés una ai­gua mi­ne­ral de la Font de l’Es­crot abans d’uti­lit­zar el la­va­bo de la ca­fe­te­ria?

De ve­ga­des els ma­rits van des­pis­tats, per­què un di­vor­ci­at en la ma­tei­xa tes­si­tu­ra sal­ta com un lleó de Graus, can­ta les qua­ran­ta i una jo­ta i s’in­ven­ta que ana­ven a so­par al lo­cal pe­brots de cris­tall, lla­gos­tins i un anyell abans de fo­tre un clau aque­lla ma­tei­xa nit. En can­vi, l’ho­me ca­sat dub­ta. In­tu­eix la di­rec­ció del vent, pres­sent que els es­broncs ve­nen sols però ve­nen i no hi ha raó per an­ti­ci­par-se.

–I tu per­què et fi­ques en la dis­cus­sió? Ja em de­fen­so so­la! Si ha­gués de de­pen­dre de tu...

El ma­rit es va po­sar de per­fil quan va veu­re que la se­va es­po­sa dis­cu­tia amb una cam­bre­ra i l’en­car­re­gat

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.