Ho­nor, ofen­sa, re­ven­ja

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - OPINIÓ - John Car­lin

Que al­guien me di­ga si ha vis­to a mi es­po­so, pre­gun­ta­ba la doña”, és l’ini­ci de la can­çó De­s­a­pa­ri­ci­o­nes, es­cri­ta pel pana­meny Ru­bén Bla­des als anys vui­tan­ta. De­nun­cia la cru­el­tat sin­gu­lar d’un ins­tru­ment de re­pres­sió po­pu­lar en­tre els mi­li­tars lla­ti­no­a­me­ri­cans d’aque­lla èpo­ca. La can­çó no pas­sa de mo­da. Avui re­tra­ta el do­lor de la do­na tur­ca d’un pe­ri­o­dis­ta sau­di­ta des­a­pa­re­gut.

“¿Y cuán­do vu­el­ve el des­a­pa­re­ci­do?”, diu la can­çó. “Ca­da vez que los trae el pen­sa­mi­en­to. ¿Có­mo se le ha­bla al des­a­pa­re­ci­do? Con la emo­ci­ón apre­tan­do por den­tro”.

Ha­ti­ce Cen­giz no es­ta­va ca­sa­da, però es­ta­va a punt de fer­ho amb Ja­mal Khas­hog­gi, que va en­trar al con­so­lat del seu pa­ís a Is­tan­bul el di­marts 2 d’oc­tu­bre amb l’ob­jec­tiu d’acon­se­guir els do­cu­ments ne­ces­sa­ris per poder ce­le­brar el ca­sa­ment. No en va sor­tir. Ha­ti­ce Cen­giz té dins seu l’es­pe­ran­ça que el seu es­ti­mat apa­re­gui amb vi­da, com du­rant anys la van te­nir els pa­rents dels des­a­pa­re­guts ar­gen­tins i xi­lens. La po­li­cia tur­ca fa anar una te­si més re­a­lis­ta. Di­uen que Khas­hog­gi va ser víc­ti­ma d’un es­qua­dró de la mort sau­di­ta que va volar a Is­tan­bul aquell ma­teix di­marts per tal de ma­tar-lo, ta­llar-li el cos a tros­sos, fi­car els tros­sos en capses i treu­re’ls de Tur­quia en l’avió en què ha­vi­en ar­ri­bat.

És im­pos­si­ble creu­re que, mal­grat les men­ti­des ofi­ci­als, el cap d’Es­tat sau­di­ta de fac­to, el prín­cep he­reu Mu­ham­mad bin Sal­man, no sap exac­ta­ment què va pas­sar. Bin Sal­man és un ho­me de mà du­ra i pell fi­na, ha­bi­tu­al en aque­lles ter­res cà­li­des on es ret cul­te a l’ho­nor, qual­se­vol re­tret és una ofen­sa i la re­ven­ja és un deu­re di­ví. Po­ques co­ses des­per­ten més rà­bia en­tre aquests per­so­nat­ges que les crí­ti­ques re­bu­des des de fo­ra. I més en­ca­ra si pro­ve­nen d’un com­pa­tri­o­ta. Bin Sal­man, o MbS com li agra­da que se’l cone­gui, te­nia mo­tius per desit­jar que Ja­mal Khas­hog­gi des­a­pa­re­gués de la faç de la Ter­ra.

El pe­cat mor­tal del pe­ri­o­dis­ta ha­via es­tat cri­ti­car Bin Sal­man i el seu rè­gim su­po­sa­da­ment re­for­mis­ta a The Was­hing­ton Post. En­tre al­tres co­ses, ha­via com­pa­rat el jo­ve prín­cep, de ma­ne­ra trà­gi­ca­ment pro­fè­ti­ca, amb Vla­dí­mir Pu­tin. El rè­gim sau­di­ta sem­bla que ha imi­tat la pràc­ti­ca rus­sa, pa­ten­ta­da per Sta­lin amb Trotski, d’en­vi­ar as­sas­sins a li­qui­dar tra­ï­dors a la pà­tria en ter­res llu­nya­nes.

Ha­ti­ce Cen­giz ha de­ma­nat aju­da a Do­nald Trump. Sort. No s’ha vist mai el pre­si­dent Trump més ple­na­ment re­a­lit­zat que du­rant els fes­te­jos fa­ra­ò­nics que la fa­mí­lia re­ial sau­di­ta va ce­le­brar en el seu ho­nor el maig de l’any pas­sat. A Trump tam­poc no li va gai­re in­ter­ve­nir en els afers in­terns de dic­ta­du­res ami­gues. Ni a ell ni a nin­gú si es trac­ta de la dictadura pe­tro­li­e­ra sau­di­ta.

Dit ai­xò, és molt fà­cil des de l’opo­si­ció po­lí­ti­ca, o des de l’or­di­na­dor d’un pe­ri­o­dis­ta, exi­gir que el Go­vern dels Es­tats Units i els al­tres pa­ï­sos més o menys de­mo­crà­tics del món res­pon­guin amb re­pre­sà­li­es eco­nò­mi­ques du­res. El di­le­ma és que hi ha molt ne­go­ci pel mig i on hi ha molt ne­go­ci hi ha mi­lers de llocs de tre­ball en risc.

Hi ha ha­gut prou ra­ons du­rant anys per im­po­sar boi­cots in­ter­na­ci­o­nals als sau­di­tes. Ra­ons fins i tot més po­de­ro­ses, amb per­dó de la se­nyo­ra Cen­giz, que la des­a­pa­ri­ció de Ja­mal Khas­hog­gi. L’Arà­bia Sau­di­ta és una mo­nar­quia ab­so­lu­ta que por­ta la in­to­le­ràn­cia a ex­trems me­di­e­vals. La nor­ma le­gal dins del seu pa­ís in­clou de­ca­pi­tar, ape­dre­gar, am­pu­tar, do­nar fu­e­ta­des a de­lin­qüents, com per exem­ple do­nes acu­sa­des d’adul­te­ri. I a so­bre han fet el que han po­gut per ex­por­tar la bar­bà­rie a la res­ta del món mu­sul­mà. Com és prou cone­gut, 15 dels 19 ter­ro­ris­tes de l’11-S eren sau­di­tes. És menys cone­gut que a par­tir del 1979 el reg­ne sau­di­ta va sem­brar les lla­vors d’aquests atemp­tats, i els que van ve­nir després, per tot el món mu­sul­mà. L’agres­si­va evan­ge­lit­za­ció de l’is­lam més pu­ri­tà, més vi­o­lent, més hos­til a al­tres re­li­gi­ons i cul­tu­res va te­nir el seu ori­gen i els seus di­ners a l’Arà­bia Sau­di­ta.

El pre­mi No­bel de Li­te­ra­tu­ra mort aquest any, V.S. Nai­paul, va es­criu­re di­ver­sos lli­bres so­bre l’is­lam ra­di­cal. L’última ve­ga­da que el vaig en­tre­vis­tar em va dir, men­tre par­là­vem del ter­ro­ris­me gi­ha­dis­ta, que l’Arà­bia Sau­di­ta era “l’ar­rel del mal”. Després el seu agent em va tru­car i em va pre­gar que no ho pu­bli­qués, que te­mia les con­se­qüèn­ci­es per a Nai­paul. (No ho vaig pu­bli­car.)

Però mal­grat tot, con­se­qüèn­ci­es per a la ca­sa de Saud: ze­ro. Con­dem­nes dels go­verns d’Oc­ci­dent: al­gun ge­mec. Ben­vin­guts al com­pli­cat món re­al.

Els sau­di­tes te­nen du­es ar­mes molt po­tents: una de ven­da i una al­tra de com­pra, to­tes du­es a l’ex­te­ri­or. Si es po­sen di­fí­cils amb la ven­da del pe­tro­li te­nen la capa­ci­tat de des­fer­mar una cri­si mun­di­al; si dei­xen de com­prar, co­mu­ni­tats sen­ce­res es po­den que­dar a l’atur, ciu­tats po­den cau­re en fa­lli­da. Per exem­ple a Es­pa­nya.

El va­lor anu­al de les ex­por­ta­ci­ons es­pa­nyo­les a l’Arà­bia Sau­di­ta su­pera els dos mil mi­li­ons d’eu­ros. Si el Go­vern es­pa­nyol anun­ci­és de­mà que dei­xa de co­mer­ci­ar amb els sau­di­tes fins que s’acla­rei­xi el que li ha pas­sat a Khas­hog­gi, el meu pri­mer im­puls, com a pe­ri­o­dis­ta so­li­da­ri amb la me­va tri­bu, se­ria aplau­dir. Poc després re­fle­xi­o­na­ria que els sau­di­tes no es que­da­ri­en de bra­ços ple­gats. En­tra­ria en joc la di­nà­mi­ca ho­nor/ofen­sa/re­ven­ja i, amb to­ta pro­ba­bi­li­tat, un nom­bre apre­ci­a­ble d’es­pa­nyols i es­pa­nyo­les que tre­ba­llen en fà­bri­ques d’ar­mes o en l’agri­cul­tu­ra per­dri­en els seus llocs de tre­ball. El ma­teix pas­sa­ria a Ale­ma­nya, o el Reg­ne Unit, o Fran­ça, o Ità­lia si els seus go­verns ac­tu­es­sin se­gons exi­geix la cons­ci­èn­cia mo­ral d’Oc­ci­dent.

En­se­nyar les dents i mos­se­gar els sau­di­tes sig­ni­fi­ca pa­gar un preu que fins ara ha re­sul­tat mas­sa alt. Sí, hi hau­rà car­tes de pro­tes­ta i tal, però tot que­da­rà en l’oblit avi­at. Les grans de­mo­crà­ci­es re­pe­ti­ran va­ri­ants so­bre el que va fer el Go­vern es­pa­nyol l’abril d’aquest any: ins­truir el cap d’Es­tat per re­bre Mo­ha­med bin Sal­man al seu pa­lau i po­sar tots dos som­ri­ents per a la fo­to ofi­ci­al.

La lli­çó? No hi ha res de nou so­ta el sol. Els di­ners no com­pren amor però sí lli­cen­cia per ma­tar. La qües­tió ara, la in­tri­gant qües­tió, és si la des­a­pa­ri­ció de Khas­hog­gi can­vi­a­rà per fi l’equa­ció. Ja ho veu­rem. Men­tres­tant, a aque­lla po­bra do­na tur­ca no li que­da al­tre re­mei que pa­tir i aguan­tar.

Hi ha ha­gut prou ra­ons du­rant anys per im­po­sar boi­cots in­ter­na­ci­o­nals als sau­di­tes; ra­ons fins i tot més po­de­ro­ses que la des­a­pa­ri­ció de Ja­mal Khas­hog­gi

En­se­nyar les dents i mos­se­gar els sau­di­tes vol dir pa­gar un preu que fins ara ha re­sul­tat mas­sa alt; aques­ta gen­tus­sa ens té on ells vo­len: aga­fats per on ja sa­ben

ORI­OL MALET

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.