Abús i lí­mits del sim­bo­lis­me

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - OPINIÓ - Llàt­zer Moix

Quim Tor­ra ha par­ti­ci­pat aquest any en l’Aplec del Ca­ra­gol de Llei­da, en la Pa­tum de Ber­ga i en la Fi­ra de la Gam­ba de Pa­la­mós. Quim Tor­ra ha glos­sat en pú­blic les vir­tuts de la ra­ta­fia, abra­çat a una enor­me gar­ra­fa d’aquest li­cor. Quim Tor­ra va anar a Was­hing­ton per... par­ti­ci­par en un fes­ti­val folk­lò­ric. Quim Tor­ra va pre­si­dir jo­iós, diu­men­ge pas­sat, la di­a­da cas­te­lle­ra de Tar­ra­go­na. So­vint, Quim Tor­ra ha pre­fe­rit as­sis­tir a ac­tes re­la­ci­o­nats amb la cultura po­pu­lar que en d’al­tres de cai­re ins­ti­tu­ci­o­nal, im­pru­dent­ment con­vo­cats a la ma­tei­xa ho­ra. És di­fí­cil, però no im­pos­si­ble, que hi tor­ni a ha­ver a Ca­ta­lu­nya un pre­si­dent tan de­vot de les tra­di­ci­ons com Tor­ra. De les tra­di­ci­ons i, en par­ti­cu­lar, del seu com­po­nent sim­bò­lic. D’aquest com­po­nent sim­bò­lic i, so­bre­tot, de la se­va capa­ci­tat per ali­men­tar un marc na­ci­o­nal ide­a­lit­zat, a fal­ta d’un de re­al i de ple dret.

Un sím­bol és, en última ins­tàn­cia, allò que re­pre­sen­ta grà­fi­ca­ment i es­que­mà­ti­ca­ment una idea. Una a ma­jús­cu­la ins­cri­ta en un cer­cle sim­bo­lit­za l’anar­quis­me. Una creu gam­ma­da, el na­zis­me. La se­nye­ra sim­bo­lit­za i re­pre­sen­ta tots els ca­ta­lans. L’es­te­la­da, els que so­mi­en dia i nit amb la in­de­pen­dèn­cia de Ca­ta­lu­nya. Un llaç groc, els qui exi­gei­xen la lli­ber­tat dels po­lí­tics pre­sos després de vul­ne­rar, fa més d’un any, la Cons­ti­tu­ció i l’Es­ta­tut. Un emo­ji sin­te­tit­za un es­tat d’ànim.

L’ex­hi­bi­ció d’aquests sím­bols té per ob­jec­te ma­ni­fes­tar una opinió. La se­va pro­fu­sió pre­tén es­ten­dre-la. I el seu cul­tiu te­naç, in­dis­cri­mi­nat, in­va­siu i in­som­ne pro­va d’im­po­sar-la mit­jan­çant la co­lo­nit­za­ció de l’es­pai pú­blic. Ara bé, si­gui quin si­gui el seu grau de di­fu­sió, l’ele­ment sim­bò­lic con­ti­nua sent reu de la se­va na­tu­ra­le­sa. I, en oca­si­ons, és no­més una imi­ta­ció de la re­a­li­tat, a la qual de fet no acon­se­gueix pas re­em­pla­çar.

La llui­ta en­tre sim­bo­lis­me i re­a­li­tat és una cons­tant de la po­lí­ti­ca ca­ta­la­na des que es va ini­ci­ar el pro­cés in­de­pen­den­tis­ta, cap al 2012. Aquest pro­cés va ar­ren­car so­bre una ba­se elec­to­ral apre­ci­a­ble, però in­su­fi­ci­ent, que va obli­gar els seus pro­mo­tors a mul­ti­pli­car les pro­me­ses i les pan­car­tes, els ges­tos i les es­ce­no­gra­fi­es, per tal d’apa­ren­tar més for­ça de la que te­ni­en. Hi ha­via en aque­lla es­tra­tè­gia dos ob­jec­tius més, en la po­si­ció del peix que es mos­se­ga la cua. Un era po­ten­ci­ar en els mit­jans afins la pre­sèn­cia dels seus an­hels. Un al­tre, per­pe­tu­ar la il·lu­si­o­na­da mo­bi­lit­za­ció de la mi­li­tàn­cia, pot­ser el seu ac­tiu més va­lu­ós. L’un i l’al­tre s’han anat re­tro­a­li­men­tant. Ai­xí s’ha pla­ne­jat no no­més per tal de re­pre­sen­tar com ja gai­re­bé re­al el que ara per ara no ho és (la no as­so­li­da in­de­pen­dèn­cia de Ca­ta­lu­nya), si­nó tam­bé per en­for­tir un ima­gi­na­ri subs­ti­tu­tiu del que és au­tèn­ti­ca­ment re­al (per exem­ple, la di­ver­si­tat ide­o­lò­gi­ca dels ca­ta­lans, la con­vi­vèn­cia his­tò­ri­ca de Ca­ta­lu­nya i Es­pa­nya i la vi­gèn­cia d’un or­de­na­ment le­gal que pe­na­lit­za se­ve­ra­ment les aven­tu­res rup­tu­ris­tes uni­la­te­rals).

A tots ens agra­da so­mi­ar. I, al­ho­ra, a tots ens con­vé es­tar amb els peus ferms en la re­a­li­tat. Freud va des­criu­re fa molts anys el prin­ci­pi de la re­a­li­tat, con­fron­tant-lo i an­te­po­sant-lo al prin­ci­pi del pla­er, que en aquest cas po­drí­em equi­pa­rar al del desig o fins i tot al del som­ni. El prin­ci­pi de la re­a­li­tat –avui al­guns l’ano­me­na­ri­en in­tel·li­gèn­cia emo­ci­o­nal– ens in­di­ca que és ar­ris­cat per­se­guir el pla­er de ma­ne­ra im­pul­si­va, que és mi­llor as­su­mir els con­di­ci­o­nants de la re­a­li­tat, per molt an­ti­pà­tics que ens as­sem­blin. El prin­ci­pi de la re­a­li­tat no re­but­ja el pla­er ni el desig ni el som­ni. Sim­ple­ment aler­ta so­bre les con­se­qüèn­ci­es de la se­va re­cer­ca ur­gent. I no no­més és fruit de la tra­ï­ció, la co­var­dia o al­tres cau­ses in­no­bles: tam­bé es re­geix pel prag­ma­tis­me que bus­ca re­sul­tats sa­tis­fac­to­ris, en­ca­ra que no si­guin im­me­di­ats.

No s’ha d’anar gai­re lluny, en l’es­pai ni en el temps, per com­pro­var les con­se­qüèn­ci­es ne­ga­ti­ves que por­ta els uns i els al­tres a abu­sar del sim­bò­lic en de­tri­ment del re­al o, ar­ri­bat el cas, de pres­cin­dir del prin­ci­pi de re­a­li­tat. Ja ho vam veu­re l’any pas­sat en les ne­gres jor­na­des par­la­men­tà­ri­es del se­tem­bre que van apro­fun­dir la di­vi­sió de la so­ci­e­tat ca­ta­la­na. Ho hem tor­nat a veu­re aques­ta set­ma­na amb la frac­tu­ra del bloc in­de­pen­den­tis­ta que ha pro­pi­ci­at la pèr­dua de la se­va ma­jo­ria ab­so­lu­ta. A qui se li acut llan­çar per la bor­da qua­tre es­cons, com han fet els di­pu­tats sus­pe­sos del PDECat? Doncs pre­ci­sa­ment als qui va­lo­ren més el com­po­nent sim­bò­lic dels seus ges­tos –en aquest cas, la su­po­sa­da dig­ni­tat dels seus au­tors al no ac­cep­tar el cri­te­ri ju­di­ci­al, ni tan sols el dels lle­trats del Par­la­ment– que la re­a­li­tat –per­dre la ma­jo­ria ab­so­lu­ta i de­bi­li­tar l’in­de­pen­den­tis­me–. La re­a­li­tat té lí­mits. El som­ni, no. Qui la menys­prea hi to­pa. I aca­ba le­si­o­nant els al­tres i, després, au­to­le­si­o­nant-se.

El som­ni no té lí­mits, però la re­a­li­tat sí: qui la ig­no­ra hi aca­ba to­pant, le­si­o­nant els al­tres i au­to­le­si­o­nant-se

MERCÈ GILI

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.