Clara Usón

ES­CRIP­TO­RA

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - SUMARI / LA SEGONA - XAVI AYÉN

L’es­crip­to­ra bar­ce­lo­ni­na Clara Usón va ser guar­do­na­da ahir a la FIL de Gu­a­da­la­ja­ra amb el pre­mi Sor Ju­a­na Inés de la Cruz, que dis­tin­geix la mi­llor no­vel·la de l’any en es­pa­nyol es­cri­ta per una do­na, per El ase­si­no tí­mi­do.

Ahir la bar­ce­lo­ni­na Clara Usón era una do­na fe­liç a la Fi­ra In­ter­na­ci­o­nal del Lli­bre (FIL) de Gu­a­da­la­ja­ra (Mè­xic), on va re­bre el pre­mi Sor Ju­a­na Inés de la Cruz, que dis­tin­geix la mi­llor no­vel·la en cas­te­llà pu­bli­ca­da per una do­na a qu­al­se­vol pa­ís del món. L’obra gua­nya­do­ra, El ase­si­no tí­mi­do (Seix Bar­ral) ex­plo­ra la vi­da de San­dra Mo­za­rovski,

una actriu del des­ta­pe que va apa­rèi­xer mor­ta mis­te­ri­o­sa­ment als 18 anys. L’au­to­ra bar­re­ja ai­xò amb el seu pro­pi des­cens a l’in­fern de les dro­gues, amb el re­re­fons ge­ne­ra­ci­o­nal d’una tran­si­ció po­lí­ti­ca allu­nya­da de l’idíl·lic re­lat ofi­ci­al.

Què té a veu­re vos­tè amb una mon­ja del XVII, sor Ju­a­na Inés de la Cruz? En una èpo­ca que les do­nes ha­vi­en d’es­tar ca­lla­des, ella va es­criu­re en tots els gè­ne­res. Era mo­der­na; no es vo­lia ca­sar, es va fi­car en un con­vent per es­tu­di­ar i es­criu­re. La van con­dem­nar a l’os­tra­cis­me, a aban­do­nar la se­va bi­bli­o­te­ca a i a fla­gel·lar-se, li­te­ral­ment. Va rei­vin­di­car el dret de les do­nes a l’edu­ca­ció. Què té a veu­re ai­xò amb mi? Tot. So­ta el fran­quis­me a les do­nes se’ns con­si­de­ra­va com els de­ments i els sord­muts: ha­vi­en de fer-ho tot amb el per­mís del ma­rit. El fran­quis­me era com l’Arà­bia Sau­di­ta. I avui, en l’èpo­ca del #MeToo, apa­rei­xen fi­gu­res in­qui­e­tants, com Trump, Bol­so­na­ro, Orbán o Sal­vi­ni, que es van­ten de trac­tar les do­nes com a ob­jec­tes. Ai­xò, abans, no es po­dia dir pú­bli­ca­ment: al­menys hi ha­via hi­po­cre­sia, no es po­di­en de­fen­sar els crims con­tra les do­nes, els emi­grants i al­tres mi­no­ri­es, tot i que les do­nes som una mi­no­ria que en re­a­li­tat és ma­jo­ria.

Vos­tè és la pri­me­ra ca­ta­la­na que gua­nya el Sor Ju­a­na... No soc na­ci­o­na­lis­ta, no em sen­to or­gu­llo­sa d’ha­ver nas­cut aquí, ni tam­poc ho es­ta­ria de cap al­tre lloc, però es­clar que l’es­pai on vius és molt im­por­tant i per la me­va ciu­tat sen­to un afec­te i un amor molt grans. Vaig te­nir la sort de créi­xer en una èpo­ca que Ma­drid era tan­ca­da i Bar­ce­lo­na oberta i cos­mo­po­li­ta, cre­a­va es­pais de lli­ber­tat en­mig del fran­quis­me. Jo m’he no­drit de les me­ves lec­tu­res dels au­tors del bo­om lla­ti­no­a­me­ri­cà abans que de Gal­dós, i m’ha in­flu­ït més Txék­hov que Cal­de­rón de la Bar­ca. La San­dra, mu­sa trà­gi­ca del des­ta­pe, és l’eix de la no­vel·la... La San­dra va ser víc­ti­ma de la se­va be­lle­sa, des dels 15 anys la van po­sar a ac­tu­ar en pel·lí­cu­les del des­ta­pe, es tre­ia l’uni­for­me de l’es­co­la i se n’ana­va a ro­dar Lo ver­de em­pi­e­za en los Pi­ri­ne­os, per exem­ple, on fe­ia de fran­ce­sa que cau ren­di­da da­vant l’hi­po­tè­tic en­cant de Jo­sé Luis Ló­pez Váz­quez. Sem­pre fe­ia de co­ses ai­xí, de no­ia d’al­ter­nar, de ver­ge fu­e­te­ja­da i vi­o­la­da... El des­ta­pe té una con­no­ta­ció po­lí­ti­ca. Amb la tran­si­ció es van po­der veu­re mu­grons als ci­ne­mes, a Su­sa­na Es­tra­da des­pu­lla­da a les re­vis­tes... Allò era So­do­ma i Go­mor­ra! Era una ex­hi­bi­ció im­pú­di­ca i mas­clis­ta del cos fe­me­ní –ells no en­se­nya­ven mai res– que vam viu­re fal­sa­ment com una ex­plo­sió de lli­ber­tat. És com les dro­gues: era una èpo­ca molt bo­ja, d’ex­ces­sos, fins i tot l’al­cal­de de Ma­drid cri­da­va a la gent a col·lo­car-se.

El que nar­ra és trà­gic, però el to és flu­ït i amè, la sen­sa­ció és de vi­ta­li­tat. Se­guei­xo el con­sell de Txék­hov: qui ha de pa­tir és l’escriptor, no el lector. Acon­se­guei­xo una fal­sa na­tu­ra­li­tat. Les tra­gè­di­es pas­sen mi­llor amb hu­mor i con­ci­sió.

La part au­to­bi­o­grà­fi­ca li ha cos­tat? Per una qües­tió de pu­dor. Quin nar­ci­sis­me, oi, qui­na sen­sa­ció de cul­pa, per­què en el fons jo soc una atea ca­tò­li­ca i sen­to cul­pa. Sem­blo una se­nyo­ra tan nor­mal i res­pec­ta­ble... però tinc aquest pas­sat de què es­ta­va aver­go­nyi­da, aque­lla èpo­ca fos­ca de la me­va vi­da, l’abis­me, vaig ser as­pi­rant al su­ï­ci­di i vaig es­tar re­ben­ta­da per les dro­gues i la bo­ge­ria. Vi­via en una pel·lí­cu­la de ter­ror. Els meus pa­res, a qui lla­vors odi­a­va, van ser els que em van sal­var la vi­da, van fer per mi el que uns pa­res con­ven­ci­o­nals no hau­ri­en aguan­tat, per­què jo era ab­so­lu­ta­ment in­su­por­ta­ble.

La li­te­ra­tu­ra com a te­rà­pia? La li­te­ra­tu­ra no subs­ti­tu­eix el psi­quia­tre. Ha­ver pa­tit no és cap mè­rit. Però la no­vel·la m’ha ser­vit per treu­re’m el sen­ti­ment de cul­pa.

“El que di­uen Trump o Bol­so­na­ro, abans no es po­dia dir en pú­blic: al­menys hi ha­via hi­po­cre­sia” “Sem­blo una se­nyo­ra tan res­pec­ta­ble... però tinc aquest pas­sat de què es­ta­va aver­go­nyi­da, aquell abis­me”

REFUGIO RUIZ

Clara Usón di­jous a la ma­ti­na­da amb el pre­mi Sor Ju­a­na Inés de la Cruz

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.