Ar­ri­ba sim­bò­li­ca

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - SUMARI / LA SEGONA - Fran­cesc-Marc Ál­va­ro

Fran­cesc-Marc Ál­va­ro ana­lit­za la si­tu­a­ció po­lí­ti­ca: “La ma­jo­ria de les ma­ni­fes­ta­ci­ons que dar­re­ra­ment pro­ta­go­nit­zen els col·lec­tius de ser­vi­dors pú­blics aca­ben a les por­tes del Par­la­ment de Ca­ta­lu­nya. Pot­ser m’er­ro, però di­ria que fa uns anys la ten­dèn­cia era aca­bar aques­tes mar­xes de pro­tes­ta a la pla­ça Sant Jau­me, da­vant del Pa­lau de la Ge­ne­ra­li­tat”.

Es veu clara­ment que la va­ga de met­ges comp­ta amb la sim­pa­tia ge­ne­ral de la ciu­ta­da­nia, que en­tén les re­cla­ma­ci­ons d’uns pro­fes­si­o­nals que són a la trin­xe­ra quo­ti­di­a­na de l’Es­tat de benes­tar, ame­na­çat des de di­ver­sos fronts. Es pot dir el ma­teix dels mes­tres, dels bom­bers i d’al­tres col·lec­tius de ser­vi­dors pú­blics que aquests di­es sur­ten al car­rer per ex­pres­sar el seu males­tar i la de­man­da de so­lu­ci­ons a uns pro­ble­mes que, de fet, són de tot­hom. De cop i vol­ta, al­guns s’han ado­nat que no hi ha po­lí­ti­ca sen­se po­lí­ti­ques, i que tam­poc no hi hau­rà po­lí­ti­ques efi­ca­ces sen­se una po­lí­ti­ca de cer­ta vo­la­da. Ges­ti­o­nar la co­sa pú­bli­ca em sem­bla tan im­por­tant, tan di­fí­cil i tan de­li­cat que no aca­bo d’en­ten­dre la in­cons­ci­èn­cia amb la qual al­gu­nes per­so­nes sal­ten a l’are­na ins­ti­tu­ci­o­nal, com qui va a collir bolets. La va­ga del per­so­nal de la sa­lut ens re­cor­da que, per fer po­lí­ti­ca, no n’hi ha prou amb con­fe­gir dis­cur­sos més o menys so­lem­nes i vi­brants.

La ma­jo­ria de les ma­ni­fes­ta­ci­ons que dar­re­ra­ment pro­ta­go­nit­zen els col·lec­tius de ser­vi­dors pú­blics aca­ben a les por­tes del Par­la­ment de Ca­ta­lu­nya. Pot­ser m’er­ro, però di­ria que fa uns anys la ten­dèn­cia era aca­bar aques­tes mar­xes de pro­tes­ta a la pla­ça Sant Jau­me, da­vant del Pa­lau de la Ge­ne­ra­li­tat. Se­gons Jor­di Pu­jol, era un èxit que la gent es ma­ni­fes­tés da­vant la seu de l’Exe­cu­tiu, en­ca­ra que ell re­bés ha­bi­tu­al­ment les crí­ti­ques més for­tes, com cor­res­po­nia a qui os­ten­ta­va la pre­si­dèn­cia. Se­gons la con­cep­ció pu­jo­li­a­na de l’au­to­go­vern, el fet que les ma­ni­fes­ta­ci­ons anes­sin sem­pre allí in­di­ca­va que el Go­vern de la Ge­ne­ra­li­tat pin­ta­va al­gu­na co­sa i que era per­ce­but com el res­pon­sa­ble dar­rer de les co­ses im­por­tants, de les co­ses de men­jar. Una de les ob­ses­si­ons del pre­si­dent Pu­jol era te­nir com­pe­tèn­ci­es tam­bé so­bre allò que no era gai­re llu­ït ni gai­re po­pu­lar de ges­ti­o­nar, per de­mos­trar que es go­ver­na­va de de­bò; per aquest mo­tiu, l’au­to­no­mia ca­ta­la­na va ser l’úni­ca que va de­ma­nar i va re­bre el tras­pàs dels ser­veis pe­ni­ten­ci­a­ris, una ma­ne­ra de pro­cla­mar que no es vo­lia no­més una des­cen­tra­lit­za­ció folk­lò­ri­ca o de bai­xa in­ten­si­tat.

Si jo fos el pre­si­dent Tor­ra o qu­al­se­vol dels seus con­se­llers, veu­ria com un símp­to­ma més pre­o­cu­pant que no sem­bla que les ma­ni­fes­ta­ci­ons pas­sin del Pa­lau de la Ge­ne­ra­li­tat. El mo­tiu? Pot­ser s’es­tà ins­tal·lant la idea que aquest Go­vern no pin­ta ni vol pin­tar res, més en­llà d’una re­a­li­tat du­ra lli­ga­da als efec­tes ne­fas­tos del 155. Pot­ser s’ha in­vo­cat tant una re­pú­bli­ca in­vi­si­ble que al­guns han obli­dat una mi­ca l’au­to­no­mia que ha d’aguan­tar –com pu­gui– àm­bits es­sen­ci­als com la sa­ni­tat, l’edu­ca­ció, els ser­veis so­ci­als i la se­gu­re­tat.

No crec que hi ha­gi –com re­pe­tei­xen al­guns– una Ca­ta­lu­nya més re­al que una al­tra. El que sí que hi ha són po­lí­tics que sa­ben ob­ser­var i es­col­tar el pa­ís més i mi­llor que d’al­tres.

Pot­ser s’ha in­vo­cat tant una re­pú­bli­ca in­vi­si­ble que al­guns han obli­dat una mi­ca l’au­to­no­mia

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.