Ga­lli­nes en lli­ber­tat

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - OPINIÓ - Clara Sanc­his Mi­ra

La ga­lli­na con­tem­po­rà­nia es­tà as­so­lint uns ni­vells de lli­ber­tat que Déu n’hi do. Un po­e­ta anò­nim com­par­teix amb mi aques­tes re­fle­xi­ons men­tre bat uns ous. Quan ron­des pel su­per­mer­cat, di­em, amb les te­ves ser­vi­tuds a so­bre, en­so­pe­gues amb oue­res que con­te­nen un ina­bas­ta­ble ho­rit­zó de ple­ni­tud i re­bel·lió. Ga­lli­nes fe­li­ces i lliu­res que et po­nen un ou que et dei­xa ful­mi­nat, com aquest. No no­més la se­va ali­men­ta­ció eco­lò­gi­ca és mi­llor que la te­va. No no­més res­pi­ren ai­re pur, tam­bé re­ben afec­te. Hem vist oue­res amb la foto d’un gran­ger en­vol­tant amb un braç una ne­na i amb l’al­tra una ga­lli­na po­ne­do­ra que, per im­pos­si­ble que sem­bli, som­riu. Hi ha imat­ges de po­llas­tres ro­bus­tos que con­tem­plen l’ho­rit­zó cap al tard amb se­re­ni­tat. Oue­res que afir­men que les se­ves ga­lli­nes vi­uen en “xa­lets de fus­ta” amb un jar­dí as­so­le­llat on, a més del seu pin­so eco­lò­gic, “pi­co­te­gen al­gu­na her­ba o bes­ti­o­le­ta”. Po­llas­tres que, en re­sum, fan el que els do­na la ga­na. No com tu i jo.

Nos­al­tres, se­gu­ra­ment, ens as­sem­blem més a la po­bra ga­lli­na in­dus­tri­al que viu con­tro­la­da, amb la llum en­ce­sa dia i nit, per aug­men­tar la se­va pro­duc­ti­vi­tat. Però el cu­ri­ós és que, en gran ma­ne­ra, la nos­tra és una res­tric­ció sub­mi­sa, una fal­ta de lli­ber­tat vo­lun­tà­ria. Una es­pè­cie d’au­to­se­grest. Ben mi­rat, una bo­na part dels as­sump­tes que ens opri­mei­xen el pit els tri­em di­à­ri­a­ment. Men­tre qu­al­se­vol al­tre animal llui­ta per la se­va lli­ber­tat amb dents i un­gles –si en té–, a nos­al­tres ens agra­da obeir, con­clou el po­e­ta que ja ha aca­bat de cui­nar una trui­ta d’un co­lor groc cri­da­ner. La lli­ber­tat de la ga­lli­na de camp co­mer­ci­a­lit­za­da és fal­sa, d’al­tra ma­ne­ra no es­ta­rí­em a punt de cla­var quei­xa­la­da a aquests ous. Però la nos­tra tam­bé. Ni tan sols el nos­tre an­hel de lli­ber­tat, aquest desig salvatge so­bre el qual han cor­re­gut rius de tin­ta al llarg dels se­gles, no és ve­ri­ta­ble. Te­nim a les mans una pos­si­bi­li­tat de lli­ber­tat per­so­nal in­fi­ni­ta­ment més àm­plia de la que es­tem dis­po­sats a desen­vo­lu­par, diu. És co­var­dia, ma­so­quis­me, ir­res­pon­sa­bi­li­tat vi­tal?, pre­gun­ta. I po­sa so­bre la tau­la el Dis­curs de la ser­vi­tud vo­lun­tà­ria d’Éti­en­ne de La Bo­é­tie.

“Hi ha una co­sa, una de so­la, que els ho­mes, no sé per què, no te­nen ni tan sols la for­ça de desit­jar: la lli­ber­tat, aquest bé tan gran i agra­da­ble la ca­rèn­cia del qual cau­sa tots els mals; sen­se la lli­ber­tat, tots els al­tres béns, cor­rom­puts per la pràc­ti­ca quo­ti­di­a­na de la ser­vi­tud, per­den com­ple­ta­ment el seu gust i el seu sa­bor”, lle­geix. Es trac­ta d’“in­ven­tar unes men­ti­des per se­gui­da­ment creu­re­hi”, afe­geix el po­e­ta. I de­ba­tem so­bre el ver­ti­gen del cri­te­ri pro­pi, la por de la in­di­vi­du­a­li­tat na­tu­ral –no con­fon­guem amb in­di­vi­du­a­lis­me; ni lli­ber­tat amb li­be­ra­lis­me–, men­tre la trui­ta tro­bem que té gust de poc.

Nos­al­tres, se­gu­ra­ment, ens as­sem­blem més a la po­bra ga­lli­na in­dus­tri­al que viu con­tro­la­da

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.