La­ï­cis­me i la­ï­ci­tat

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - RELIGIÓ - AL­BERT BATLLE, JOSEP MA­RIA CAR­BO­NELL, MIRIAM DÍ­AZ, EUGENI GAY, DAVID JOU, JOR­DI LÓ­PEZ CAMPS, MARGARITA MAURI, JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL, MONT­SER­RAT SERRALLONGA I FRAN­CESC TORRALBA

Ha­ber­mas de­fen­sa­va que la re­li­gió té dret a fer-se es­col­tar i la de­mo­crà­cia té l’obli­ga­ció d’es­col­tar-la

En­ca­ra són molts els que avui com­par­tei­xen la tra­di­ci­o­nal te­si del la­ï­cis­me més rò­nec que Déu no hau­ria d’exis­tir i que tots els que con­ti­nu­en sent cre­ients són l’ex­po­nent d’un sec­tor de la po­bla­ció que en­ca­ra no “s’ha eman­ci­pat del jou de la re­li­gió”. Sen­tint-se he­reus de les veus que, els se­gles pas­sats, s’ai­xe­ca­ren en con­tra d’en­ten­dre la so­ci­e­tat en ter­mes re­li­gi­o­sos, els par­ti­da­ris del la­ï­cis­me són con­tra­ris a qual­se­vol ma­ni­fes­ta­ció re­li­gi­o­sa en l’àm­bit so­ci­al. Vo­len que la re­li­gió que­di con­fi­na­da a l’àm­bit es­tric­ta­ment pri­vat. Vo­len una so­ci­e­tat la­ï­cis­ta, és a dir, una so­ci­e­tat en què els cre­ients no pu­guin de­mos­trar amb pràc­ti­ques que ho són. El la­ï­cis­me, com diu el car­de­nal Vi­dal i Bar­ra­quer, és l’in­tent d’im­po­sar la for­ça d’una vo­lun­tat per so­bre de mol­tes vo­lun­tats, per­què la so­ci­e­tat és evi­dent­ment plu­ral, no lai­ca, i és aquest plu­ra­lis­me el que cal re­co­nèi­xer, en lloc de vo­ler-lo cen­su­rar.

En­front d’aques­ta va­lo­ra­ció ne­ga­ti­va de la re­li­gió, la la­ï­ci­tat, a di­fe­rèn­cia del la­ï­cis­me, de­ma­na un estat laic, un estat que, sen­se iden­ti­fi­car-se amb cap re­li­gió con­cre­ta, es­ti­gui al ser­vei d’una so­ci­e­tat plu­ral que no im­pe­dei­xi les obres, les en­ti­tats i les as­so­ci­a­ci­ons re­li­gi­o­ses, i re­co­ne­gui la di­men­sió po­si­ti­va del fet re­li­gi­ós i, en es­pe­ci­al, les apor­ta­ci­ons del cris­ti­a­nis­me, que en nos­al­tres és, a més de fe, tra­di­ció i cultura. Aques­ta la­ï­ci­tat, que es­tà en la ba­se dels mo­dels d’acon­fes­si­o­na­li­tat dels es­tats, a di­fe­rèn­cia de les te­sis la­ï­cis­tes, in­cor­po­ra tres ide­es bà­si­ques de re­la­ció en­tre les con­fes­si­ons re­li­gi­o­ses i els es­tats: el res­pec­te i pro­tec­ció de la lli­ber­tat re­li­gi­o­sa, la se­pa­ra­ció en­tre estat i con­fes­si­ons re­li­gi­o­ses i, a més, la co­o­pe­ra­ció en­tre un i al­tre al ser­vei de la so­ci­e­tat.

Les so­ci­e­tats mo­der­nes són so­ci­e­tats se­cu­lars en què la re­li­gió ha per­dut la for­ça que va te­nir en temps pas­sats. Si to­ta la vi­da humana i les se­ves ma­ni­fes­ta­ci­ons gi­ra­ven al vol­tant de la re­li­gió, fets po­lí­tics com la Re­vo­lu­ció Fran­ce­sa o crí­ti­ques a la re­li­gió com les de Karl Marx o Fri­e­drich Ni­etzsc­he van anar ges­tant so­ci­e­tats menys re­li­gi­o­ses. A par­tir d’aquí, men­tre uns es de­can­ten per res­si­tu­ar la re­li­gió dins la so­ci­e­tat, sen­se do­nar­li el pa­per ex­clu­siu que abans te­nia, d’al­tres, més ra­di­cals, exi­gei­xen que s’eli­mi­ni de l’àm­bit pú­blic tot allò que es pu­gui con­si­de­rar una ma­ni­fes­ta­ció o un sím­bol re­li­gi­ós. Re­cla­mant un es­pai pú­blic lliu­re de ma­ni­fes­ta­ci­ons re­li­gi­o­ses, s’in­ten­ta fer veu­re que la po­si­ció la­ï­cis­ta és una po­si­ció neu­tra quan, de fet, és l’ex­pres­sió d’una ide­o­lo­gia, d’una ma­ne­ra de pen­sar.

El 2001 Jür­gen Ha­ber­mas va sor­pren­dre el món co­men­çant a par­lar de les so­ci­e­tats post­se­cu­lars. Ha­ber­mas de­fen­sa­va que la re­li­gió té dret a fer-se es­col­tar i la de­mo­crà­cia té l’obli­ga­ció d’es­col­tar-la en be­ne­fi­ci de la política i de la so­ci­e­tat. La se­va te­si és in­no­va­do­ra per­què re­co­neix la gran apor­ta­ció que la re­li­gió pot fer a la so­ci­e­tat. I en­ca­ra més, Ha­ber­mas cri­ti­ca­va que es trac­tés la re­li­gió com un te­ma pri­vat ne­gant-li veu en l’es­fe­ra pú­bli­ca per­què aques­ta ac­ti­tud atemp­ta con­tra la igual­tat.

En les te­sis d’Ha­ber­mas hi ha un do­ble en­cert. D’una ban­da, la cons­ta­ta­ció de tot allò de bo i con­ve­ni­ent que la re­li­gió pot apor­tar a unes so­ci­e­tats com les nos­tres, que hem de re­co­nèi­xer que es­tan man­ca­des de molts dels va­lors que la re­li­gió de­fen­sa. La his­tò­ria de la raó humana és la his­tò­ria d’una raó con­fi­gu­ra­da per la re­li­gió i la de­fen­sa que aques­ta re­li­gió ha fet dels va­lors que fo­na­men­ten l’hu­ma­nis­me. D’al­tra ban­da, Ha­ber­mas re­co­neix el dret dels cre­ients, un dret a la ma­tei­xa al­tu­ra del dret dels que no cre­uen, a fer-se seu l’es­pai pú­blic per­què, en tant que pú­blic, és de tot­hom. Al­tra­ment, es­ta­rí­em trac­tant les per­so­nes de ma­ne­ra desi­gual. Però el re­co­nei­xe­ment i l’ac­cep­ta­ció d’aques­ta igual­tat no­més és el pri­mer pas. L’es­pai pú­blic ha de ser com­par­tit i ai­xò exi­geix la bo­na vo­lun­tat de to­tes les parts. El cre­ients han d’ac­cep­tar el plu­ra­lis­me re­li­gi­ós i la la­ï­ci­tat de l’Estat; per la se­va ban­da, els no cre­ients, no han de con­si­de­rar les con­vic­ci­ons re­li­gi­o­ses com a ir­ra­ci­o­nals o ab­sur­des i han d’ad­me­tre que el punt de vis­ta la­ï­cis­ta no és neu­tral. La so­ci­e­tat post­se­cu­lar ha de tran­si­tar pel ca­mí d’un di­à­leg fruc­tí­fer en­tre els que pen­sen di­fe­rent i re­co­nèi­xer que uns i al­tres te­nen el ma­teix dret a fer-se sen­tir i a ma­ni­fes­tar-se en l’es­fe­ra pú­bli­ca. La te­si que un go­vern rec­te és el que mi­ra, no per la ma­jo­ria, si­nó per tots els ciu­ta­dans, ja va ser con­si­de­ra­da per Aris­tò­til. I és des d’aquest go­vern rec­te que s’ha de vet­llar per­què l’es­pai pú­blic pu­gui ser el lloc de ma­ni­fes­ta­ció de les cre­en­ces re­li­gi­o­ses.

LLIBERT TEIXIDÓ

Pro­ces­só amb la imat­ge de la Mer­cè pels car­rers de Bar­ce­lo­na

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.