Fer­nan­do Hernán­dez

L’historiador Hernán­dez Sánc­hez pu­bli­ca ‘La fron­te­ra sal­va­je’, re­lat con­vuls del pas del Pi­ri­neu als qua­ran­ta i cin­quan­ta

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - SUMARI - Bar­ce­lo­na

HISTORIADOR

A La fron­te­ra sal­va­je. Un fren­te som­brío del com­ba­te con­tra Fran­co, l’historiador Fer­nan­do Hernán­dez Sánc­hez ela­bo­ra un re­lat con­vuls i amb da­des inè­di­tes del pas del Pi­ri­neu du­rant els anys qua­ran­ta i cin­quan­ta del se­gle pas­sat.

En­tre els anys qua­ran­ta i cin­quan­ta, la fron­te­ra del Pi­ri­neu és un ter­ri­to­ri pe­ri­llós. Pe ra­llà cre­uen ma­quis re­pu­bli­cans que col­pe­gen les tro­pes fran­quis­tes i po­li­ci­es i mi­li­tars fran­quis­tes que con­tra­a­ta­quen per­caç ari/ o es­pia rels re­pu­bli­cans es­pa­nyols. Els na­zis la tras­pas­sen per fu­gir del fi­nal de la Se­go­na Gu­er­ra Mun­di­al i ins­tal·lar-se a l’“ami­ga” Es­pa­nya, i tam­bé ho fan, al re­vés, els fi­lo­na­zis que re­tor­nen als seus pa­ï­sos d’ori­gen, amb les am­nis­ti­es. Per ella fu­gen els re­pu­bli­cans que es­ca­pen de la per­se­cu­ció po­lí­ti­ca o de la mi­sè­ria... Però la fron­te­ra tam­bé és una destinació molt co­be­ja­da. És una zo­na des­con­tro­la­da on reg­na el con­tra­ban de di­ners, jo­ies, or, vi­sats i ob­jec­tes va­lu­o­sos (com pneu­mà­tics), ac­ti­vi­tat que con­tro­len al­guns po­li­ci­es fran­quis­tes, que es lu­cren sen­se pu­dor. Aquest trà­fec es pro­du­eix en un perí­o­de en què el re­par­ti­ment del món, des­prés de la der­ro­ta de l’eix i l’ini­ci de la gu­er­ra fre­da, aca­ba­rà amb l’as­pi­ra­ció re­pu­bli­ca­na de re­bre aju­da ali­a­da per tom­bar el dic­ta­dor Fran­co. Tot ai­xò, i molt més, és La fron­te­ra sal­va­je. Un fren­te som­brío del com­ba­te con­tra Fran­co, l’obra que l’historiador de la Uni­ver­si­tat Au­tò­no­ma de Ma­drid Fer­nan­do Hernán­dez Sánc­hez ha pre­sen­tat a Bar­ce­lo­na, i que pu­bli­ca Pa­sa­do y Pre­sen­te. Un es­tu­di do­cu­men­tat, amb da­des inè­di­tes, i que en molt es­part ses lle­geix com una no­vel·la.

Des­con­trol. “Es­tem acos­tu­mats a la idea que la fron­te­ra és un lloc tan­cat, la se­pa­ra­ció clara en­tre ter­ri­to­ris–ex­pli­ca Hernán­dez Sánc­hez pera La Van guar­di a –, però l’ èpo­ca és tan con­vul­sa, amb tant con­flic­te, que és un co­la­dor per a les au­to­ri­tats fran­ce­ses i a cau­sa de ten­sió en la vi­gi­làn­cia és un lloc molt con­vuls. A la pri­me­ra de can­vi, gai­re­bé com a l’oest, es prem el ga­llet”.

La Se­gun­da Bis. El fra­càs de l’ope­ra­ció Re­con­ques­ta el 1944 –in­tent de la guer­ri­lla es­pa­nyo­la al sud de Fran­ça d’ocu­par la Vall d’Aran per ins­tal·lar el Go­vern re­pu­bli­cà i es­pe­rar l’aju­da ali­a­da, que no va ar­ri­bar mai– va ser un dur cop. El re­par­ti­ment del món en­tre blocs i l’ad­ve­ni­ment de la gu­er­ra fre­da ju­ga­ven a fa­vor de Fran­co i con­tra els exi­li­ats.

Des­prés de les agi­ta­ci­ons so­ci­als que viu Fran­ça en­tre 1947 i 1948, avi­va­des pel Par­tit Co­mu­nis­ta Fran­cès (PCF), amb l’aju­da del PCE, els ser­veis d’es­pi­o­nat­ge fran­quis­tes co­men­cen a te­nir fa­ci­li­tats i col·la­bo­ra­ció per tra­ves­sar la fron­te­ra. “El con­cep­te po­li­ci­al del rè­gim de Fran­co es­tà molt mi­li­ta­rit­zat. Hi ha dos apa­rells que ser­vi­ran per per­se­guir l’opo­si­ció. A l’in­te­ri­or, la Bri­ga­da Po­lí­ti­ca So­ci­al (BPS), i a l’ex­te­ri­or, la Se­gun­da Sec­ci­ón Bis de l’Es­tat Ma­jor cen­tral, el ser­vei d’in­for­ma­ció mi­li­tar. L’es­truc­tu­ra és més com­ple­xa, però el ter­me Seg un da Bis en­glo­ba­rà tot sels me­ca­nis­mes d’ in­for­ma­ció d’ es­pi­o­nat­ge que ac­tu­en fo­ra del pa­ís”.

Ser­veis que s’ins­pi­ren en els seus equi­va­lents de l’Ale­ma­nya na­zi: “Tant la Se­gun­da Bis, com la B PS­so­ta el mo­del de l’ Abwehr, el con­tra­es­pi­o­nat­ge ale­many, i de la Ges­ta­po, la po­li­cia se­cre­ta. S’ar­ri­ba a dir que en l’ori­gen de la BPS, quan es con­cep la idea de cre­ar una po­li­cia po­lí­ti­ca, du­rant la Gu­er­ra Ci­vil, hi ha agents de la Ges­ta­po, i que quan Himm­ler vi­si­ta Es­pa­nya en su­per­vi­sa l’or­ga­ni­gra­ma”.

Cop al PCE. En un con­text de gu­er­ra fre­da, al go­vern fran­cès li in­teres­sa ate­mo­rir el PCF. Però, com fer-ho en de­mo­crà­cia i con­tra un par­tit que ja va ser ex­pul­sat del go­vern, però que ob­té més d’un 30% dels vots? (mal­grat que l’OSS –an­te­ce­dent de la CIA– re­cull als seus ar­xius que es van ma­ni­pu­lar a la bai­xa aquests re­sul­tats). En­tre al­tres tàc­ti­ques, il·le­ga­lit­zant el PCE. Es tem, de for­ma in­fun­da­da, que els co­mu­nis­tes, “gent molt ex­pe­ri­men­ta­da per­què fa molts anys que es­tan acos­tu­mats a la llui­ta ex­tre­ma, si­guin capa­ços de cons­ti­tuir-se en una‘ quin­ta co­lum­na ro­ja’ que ope­ri en­con­tra del pa­ís d’ aco­lli­da. I és quan co­men­ça a cir­cu­lar la idea que cons­ti­tu­ei­xen un exèr­cit de la Ko­min­form [la in­ter­na­ci­o­nal que co­or­di­na­va als par­tits co­mu­nis­tes], en be­ne­fi­ci de l’es­tra­tè­gia so­vi­è­ti­ca i, per tant, són un pe­rill que cal era­di­car”.

S’es­treny, doncs, la col·la­bo­ra­ció en­tre les po­li­ci­es de les du­es fron­te­res: “El cas més em­ble­mà­tic, de la BPS, és el de l’ins­pec­tor Po­lo Bor­re­gue­ro, un dels agents més cone­guts de la co­mis­sa­ria de Via La­ie­ta­na, a Bar­ce­lo­na; un es­pe­ci­a­lis­ta en la per­se­cu­ció de co­mu­nis­tes i anar­quis­tes. Aquest se­nyor, qua­li­fi­ca tals ar­xius de la in­for­ma­ció fran­ce­sa com a col·la­bo­ra­dor de la Ges­ta­po de Per­pi­nyà, es con­ver­teix, a par­tir de 1948-1949, en mon­si­eur Po­lo, un agent al qual es con­vi­da, i del qual es diu que es­tà man­cat d’ide­o­lo­gia i que es­tà més prò­xim a un po­li­cia pro­fes­si­o­nal, gai­re­bé com si fos d’Scot­land Yard. De fet, Po­lo Bor­re­gue­ro pas­sa­rà a Fran­ça amb l’es­que­ma bà­sic del que se­rà l’ ope­ra­ció Bo­le­ro-Pa­prika, d’ il·le­ga­lit­za ció del P CE a Fran­ça: de­ta­lla on te­nen les se­ves ba­ses, quins són els seus di­ri­gents, qui­na és la se­va es­truc­tu­ra or­ga­nit­za­ti­va ... Fa­ci­li­tat o tel que la po­li­cia fran­ce­sa ne­ces­si­ta per prac­ti­car el cop el se­tem­bre del 1950”.

Cor­rup­ció po­li­ci­al. Les pà­gi­nes de La fron­te­ra sal­va­je... es­tan ple­nes d’epi­so­dis su­co­sos, com els re­fe­rits al lu­cre po­li­ci­al: “La fron­te­ra és un lloc re­al­ment in­se­gur i la po­li­cia sem­bla que pre­fe­ri­ria pla­ces més es­ta­bles. Però no. És un lloc co­be­jat per­què, pre­ci­sa­ment, per­me­tia el trà­fic, fo­na­men­tal­ment a tra­vés de co­bra rel pe­at­ge ales xar­xes de con­tra­ban­dis­tes que ope­ra­ven a la zo­na. Con­tro­la­va el trà­fic, per exem­ple, de pneu­mà­tics; li co­bra­ves el pe­at­ge als fu­gi­tius que in­ten­ta­ven pas­sa rels ju­eus i des­prés atots aquells qui por­ta­ven al­gu­na co­sa a les but­xa­ques i que pas­sa­ven a Es­pa­nya. O els vi­sats, quan els anys 1947 i 1948 es pro­du­ei­xen les am­nis­ti­es en al­guns pa­ï­sos; si una ta­xa po­dia va­ler, ima­gi­nem, 5 pes­se­tes de l’èpo­ca, es po­dia co­tit­zar a di­ver­sos mi­lers”.

El sa­la­ri era es­càs. “El sou dels fun­ci­o­na­ris de po­li­cia, in­clo­sos els ins­pec­tors i co­mis­sa­ris, era ma­gre. La ma­jor part dels seus in­gres­sos pro­ve­nia de la re­com­pen­sa, que uti­lit­za­ven com a es­tí­mul. Jo he es­ti­mat que en al­guns ca­sos en­tre un 45% i un 60% dels in­gres­sos d’aquests agents pro­ve­nia de les re­com­pen­ses. Ca­da cai­gu­da, ca­da de­ten­ció, de ma­jor o me­nor im­por­tàn­cia, com­por­ta­va una re­com­pen­sa eco­nò­mi­ca. De tal ma­ne­ra que els seus ex­pe­di­ents són gai­re­bé un ca­tà­leg de re­com­pen­ses. No ja les me­da­lles o creus pen­si­o­na­des. No, no, no, la re­com­pen­sa eco­nò­mi­ca co­bra­da amb un so­bre. I tot i ai­xí, al­guns te­ni­en plu­ri­o­cu­pa­ci­ons: a la fis­ca­lia de ta­xes, o te­ni­en ta­xis, o els ad­ju­di­ca­ven es­tancs...”.

Que s’es­cam­pi el de­lic­te. D’aques­ta ma­ne­ra, es crea un cer­cle poc vir­tu­ós en l’exer­ci­ci po­li­ci­al: “No és una po­li­cia ci­vil que pre­tén evi­tar el de­lic­te. Ells in­ten­ta­ven que hi ha­gués de­lic­te, com més de mi­llor –ana­lit­za Hernán­dez Sánc­hez–, per­què vi­vi­en d’ai­xò. A Ma­drid, els anys qua­ran­ta-cinc i cin­quan­ta, de la Bri­ga­da Po­lí­ti­co So­ci­al, la de Ro­ber­to Co­ne­sa i la se­va gent, s’ex­pli­ca que no cul­mi­na­ven mai una ope­ra­ció. Sem­pre dei­xa­ven al­gun cap per lli­gar, per­què sa­bi­en que el qui dei­xa­ven sen­se lli­gar in­ten­ta­ria re­cons­truir l’or­ga­nit­za­ció, i com que ja el te­ni­en con­tro­lat, una ve­ga­da ha­via cre­at un en­torn, tor­na­ven a col­pe­jar. I ca­da ve­ga­da que col­pe­ja­ven, re­com­pen­sa... I en aques­ta se­go­na ope­ra­ció en tor­na­ven a dei­xar al­gun sen­se lli­gar, per man­te­nir con­tí­nu­a­ment una xar­xa i po­der con­ti­nu­ar col­pe­jant i acon­se­guint mè­rits i as­cen­dint pro­gres­si­va­ment i per­ce­bre les cor­res­po­nents re­tri­bu­ci­ons”.

Ai­xò dels so­bres ve de lluny.

ÀLEX GARCIA

Fer­nan­do Hernán­dez Suá­rez a Bar­ce­lo­na

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.