Gest d’Es­tat

El Tri­bu­nal Su­prem man­té la te­si del risc de fu­ga per als lí­ders del pro­cés, però se­ria molt po­si­tiu que els acu­sats po­gues­sin es­tar en lli­ber­tat i anar a la vis­ta pels seus pro­pis mit­jans gau­dint d’un rè­gim obert

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - POLÍTICA - Jor­di Ju­an jju­[email protected]­van­guar­dia.es

Quan fal­ten po­ques set­ma­nes per­què co­men­ci el llarg ju­di­ci con­tra els lí­ders in­de­pen­den­tis­tes ca­ta­lans, és pràc­ti­ca­ment im­pos­si­ble des del punt de vis­ta pe­nal que el Tri­bu­nal Su­prem can­viï el rè­gim pe­ni­ten­ci­a­ri dels pro­ces­sats. Si al seu dia no els va con­ce­dir la lli­ber­tat per­què con­si­de­ra­va que hi ha­via un risc de fu­ga, no tin­dria gai­re sen­tit que els la con­ce­dís di­es abans de co­men­çar la vis­ta. Des d’un punt de vis­ta ju­rí­dic, l’ar­gu­ment del Su­prem sem­pre ha es­tat molt clar: exis­teix el pre­ce­dent d’al­tres im­pli­cats en la cau­sa que van op­tar per es­ca­par-se per evi­tar la con­dem­na. I en els ca­sos que un jut­ge apli­ca la pre­só pre­ven­ti­va per evi­tar les fu­gues dels reus, es con­si­de­ra que aquest risc es mul­ti­pli­ca quan s’acos­ta la vis­ta i la pos­si­bi­li­tat de la con­dem­na es­tà més a prop. En re­sum, el Su­prem di­fí­cil­ment can­vi­a­rà d’opinió des­prés de tants me­sos man­te­nint el seu cri­te­ri i re­sis­tint, fins i tot, pres­si­ons go­ver­na­men­tals que acon­se­lla­ven la po­sa­da en lli­ber­tat dels pre­sos per l’ex­ces­si­va du­ra­da que es­ta­va te­nint la tra­mi­ta­ció de la cau­sa. Dit ai­xò, tam­bé cal re­cor­dar que es­tem da­vant d’un cas d’ab­so­lu­ta ex­cep­ci­o­na­li­tat. Els qui s’as­seu­ran al banc dels acu­sats al fe­brer són di­ri­gents po­lí­tics per unes ide­es que te­nen el su­port d’una bo­na part de la po­bla­ció ca­ta­la­na. Un dels pro­ces­sats, Ori­ol Jun­que­ras, és el lí­der d’una for­ma­ció que gua­nya­ria en unes prò­xi­mes elec­ci­ons a Ca­ta­lu­nya, se­gons to­tes les en­ques­tes.

La llar­ga vis­ta de­mos­tra­rà o no les greus acu­sa­ci­ons del jut­ge d’ins­truc­ció i del mi­nis­te­ri fis­cal, però, més en­llà de dis­cu­tir el mè­to­de i les for­mes er­rà­ti­ques, a la me­va ma­ne­ra de veu­re, que van fer ser­vir els mem­bres del Go­vern, el que es jut­ja­rà té un pes po­lí­tic evi­dent. No es­tem da­vant d’un ju­di­ci més. Se­gu­ra­ment per una part molt nom­bro­sa de l’opinió pú­bli­ca es­pa­nyo­la el que to­ca és jus­ta­ment un pro­cés dur i que els di­ri­gents ca­ta­lans si­guin trac­tats sen­se cap mi­ra­ment com qual­se­vol al­tre acu­sat, tal com mar­ca la llei. I, ai­xí, els reus s’hau­ran de pre­sen­tar em­ma­ni­llats al Su­prem du­rant tots els me­sos que du­ri la vis­ta o hau­ran de su­por­tar els tras­llats en con­di­ci­ons pre­cà­ri­es des de la pre­só fins al tri­bu­nal. Però que di­fe­rent que se­ria si els acu­sats po­gues­sin com­pa­rèi­xer pel seu pro­pi peu amb els ad­vo­cats des­prés d’es­tar-se ho­res pre­pa­rant la de­fen­sa. La imat­ge que es trans­me­tria se­ria ab­so­lu­ta­ment di­fe­rent i, mal­grat que se­gu­ra­ment in­flui­ria en el cli­ma de la vis­ta, no ne­ces­sà­ri­a­ment hau­ria de fer can­vi­ar les opi­ni­ons de les acu­sa­ci­ons, ni del mi­nis­te­ri fis­cal. I nin­gú no pot obli­dar que aquest ju­di­ci tin­drà una gran trans­cen­dèn­cia no no­més a Es­pa­nya, si­nó tam­bé a es­ca­la in­ter­na­ci­o­nal, i aquest és un punt que no s’hau­ria de subes­ti­mar. Els pro­ces­sats em­ma­ni­llats, amunt i avall, són una fo­to que crec que no con­vé a nin­gú. En vis­ta de la in­for­ma­ció que avui ma­teix re­cull Jo­sé María Brunet en aques­tes ma­tei­xes pà­gi­nes, sem­bla que el Su­prem és cons­ci­ent d’aques­ta si­tu­a­ció.

Res­pec­tant al mà­xim la in­de­pen­dèn­cia ju­di­ci­al, és tan com­pli­cat obrir una re­fle­xió so­bre el te­ma? Ens po­dem po­sar for­mi­da­bles i afir­mar que la pro­pos­ta és in­vi­a­ble i és una in­tro­mis­sió a les de­ci­si­ons del Su­prem. Però aquest és el ma­teix pa­ís on un di­ri­gent del PP pre­su­mia d’ha­ver tan­cat un acord amb l’Exe­cu­tiu so­bre la dis­tri­bu­ció dels càr­recs del Con­sell Ge­ne­ral del Po­der Ju­di­ci­al. En­ca­ra re­cor­dem allò de “con­tro­lant la Sa­la Se­go­na del Su­prem des del dar­re­re”. Doncs ai­xò. Si aquest pa­ís ha sa­but ar­ri­bar a mar­tin­ga­les de tot ti­pus quan li ha con­vin­gut, pot­ser ha ar­ri­bat el mo­ment que es pu­gui ar­ri­bar a un acord en­tre el Go­vern cen­tral, l’opo­si­ció i la cú­pu­la ju­di­ci­al per­què la cau­sa es pu­gui ce­le­brar amb els lí­ders del pro­cés en lli­ber­tat.

Els ar­gu­ments ju­rí­dics són in­a­pel·la­bles, tal com hem ex­pli­cat al prin­ci­pi d’aquest ar­ti­cle, però, més en­llà de l’es­tric­ta apli­ca­ció de les nor­mes, cal pre­gun­tar-se si l’Es­tat es­pa­nyol té prou for­ça i se­gu­re­tat en si ma­teix per pren­dre una de­ci­sió d’aques­tes ca­rac­te­rís­ti­ques. Crec que l’ex­cep­ci­o­na­li­tat del cas me­rei­xe­ria al­gu­na co­sa més que la cò­mo­da res­pos­ta del ti­pus que la jus­tí­cia és igual per a tot­hom. En tot cas que nin­gú no s’ofen­gui: no­més és una opinió.

EMILIA GUTIÉRREZ / ARXIU

Forn, Ro­me­va, Bas­sa, Tu­rull, Mun­dó, Rull i Bor­ràs el dia que la jut­ges­sa La­me­la els va en­vi­ar a la pre­só

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.