Barret fort o barret tou?

Moltes de les recerques sobre els anys trenta que he fet en els darrers anys –i em sembla que no sóc pas l’únic— m’han dut a l’Arxiu Nacional de Catalunya al fons Gabriel Casas i Galobardes. La política, la boxa, els primers rètols lluminosos de carrers i places de Barcelona, l’estil americanitzat dels edificis de la Via Laietana, la rivalitat entre Barça i Espanyol (i la presència intimidatòria de la Guàrdia Civil a la gespa), els bars privats, els transvestits, els prototips aerodinàmics de l’Exposició Internacional de 1929, els escriptors (Joaquim Ventalló, Paco Madrid, JosepM. de Sagarra, Carles Soldevila), les fàbriques del Poblenou (i els obrers disfressats amb peces i trossos de llauna, comsi fossin robots)... Hiha tantes fotos de Gabriel Casas que t’interessen, que t’agraden i que voldries comentar, que no acabaries mai.

I com és que aquest fons no ha sortit a la llum fins ara? Casas va néixer a Barcelona el 1892. L’any 1936 tenia quaranta-quatre anys. Havia treballat com a reporter al setmanari Imatges i més tard a La Rambla i s’havia significat molt com a fotògraf al servei de la República. El 1939 el van denunciar i poc després li van prohibir exercir de periodista. Va desaparèixer de la circulació: es dedicava a la fotografia industrial, va publicar algunes fotografies a La Vanguardia i va ser el fotògraf de s’Agaró. El pintor Robert Llimós va comprar-li l’estudi, al carrer Sant Pere més Alt: a dins hi havia les plaques de vidre, testimoni d’aquell món desaparegut dels anys vint i trenta.

De la càpsula de temps que era aquest estudi del carrer Sant Pere més Alt en surt una imatge de Barcelona com no s’havia vist mai. Casas va iniciar-se com a fotògraf en el món de l’esport que als anys vint començava a esdevenir un fenomen de masses. Al mateix temps, va contactar amb l’avantguarda artística. Va viure una temporada a l’Uruguai, per defugir el servei militar al Marroc, que comportava el risc de la vida. Allà es va fer amic del pintor Rafael Barradas. Els punts de vista de moltes de les seves fotografies busquen la sorpresa, la visió subjectiva, el biaix insòlit. Casas va viure la gran transformació del periodisme català en els anys de la República. Els diaris van començar a introduir de manera habitual fotografies i van proliferar les revistes il·lustrades. Una d’aquestes revistes, de vida –ai!— massa curta (només va durar sis mesos), va ser el setmanari Imatges, que dirigia Josep M. Planes. Era un magazine d’actualitat, que combinava de manera dinàmica text i fotografia. Per exemple: en un dels primers números va promoure una enquesta entre escriptors i polítics sobre quin era el barret més adequat per a l’estiu: barret fort (de feltre) o barret tou (de palla). Per il·lustrar el reportatge, Casas va muntar un bodegó amb barrets. Va posar tot de barrets tous, un a dintre l’altre, en una mena de columna. La fotografia apareixia a les pàgines d’Imatges siluetejada, com un element gràfic que donava força al conjunt. Però Casas no es va acontentarambunafotografia al servei de la idea que havia tingut el director o el redactor: va fer una gran fotografia de barrets, que copsava l’ànima de les coses.

Els anys trenta els tenim més a prop del que ens pensem. Moltes de les fotografies de Casas són construïdes, escenificades, com per exemple les que van acompanyar un reportatge sobre els captaires de Barcelona. Es tractava de demostrar – Imatges era una revista d’entreteniment, per a un públic burgès—que hi havia gent que se la campavatan contenta vivint a la serena. Però al mateix temps, com passavaambels barrets, Casas anavamésenllà de l’encàrrec: assenyalava, mostrava, no crec que es pugui arribar a dir que aquestes fotos en concret siguin de denúncia. En els darrers números d’Imatges Casas va publicar algunes fotografies (l’ombra d’un policia a cavall que dispara amb pistola contra la multitud) de primeríssim nivell, impressionants.

Aquesta és la primera oportunitat que la gent que no és fanàtica del arxius i de les hemeroteques té de treure el nas a l’univers Gabriel Casas. Per a molts serà el començament d’una devoció.