La Vanguardia (Català) - Culturas
Zaz: una nova Piaf per a l’era del mestissatge
La cançó francesa ha trobat en Zaz una veu per a la renovació. Coneguda ja com ‘la nova Piaf’, la cantant barreja la chanson amb el jazz o el hip-hop i les influències llatines o africanes
La seva música és joia i, alhora, dic contra la nostàlgia, la malenconia, la injustícia o el dolor
La prehistòria de Zaz comença amb Isabel Geffroy (Tours, 1980) amb els seus aprenentatges musicals al conservatori i posteriorment als bars, cafès, cabarets i al carrer, coquetejant amb el blues, el jazz, el gipsy jazz i la chanson, nodrint-se d’un mestissatge d’influències franceses, espanyoles, llatinoamericanes, àrabs i africanes. LaprehistòriadeZazcomença a ser rellevant a partir del 2006 a la ciutat que adora i en la qual viu en l’actualitat, en el deliciós quartier Ménilmontant, que domina París a propdel cementiridePère-Lachaise, amb el museu de la Piaf a un costat i Bouvard et Pécuchet a l’altre. Enefecte, noés el París de Chanel ni de Vendôme, sinó el que empara la seva llibertat, tal com afirma la seva cançó més popular, Je veux: “Allons ensemble découvrir maliberté”. Desdel 2006, Isabel rapeja a Montparnasse, conjuga el jazz als cafès del Quartier Latin i se sent molt a gust en el swing del jazz manouche, l’energia del qual la fascina (Zaz sempre ha retut culte al seu inventor, el guitarrista dels anys trenta Django Reinhardt), i canta chanson a la manera de la Piaf, però tan diferent de la Piaf, als cabarets de Montmartre.
Un bon dia va buscar “una altra cosa per lliurar la vida” (Valente dixit), se’n va anar dels cabarets i va començar a tocar als carrers de Montmartreambdos amics (un se- gueix amb ella, l’extraordinari guitarrista Guillaume Juhel). Ara, l’improvisat escenari és la Rue Mont Cenis o la Place du Tertre i el decorat el Tartempion Bar. Convençuda de la filosofia de la lletra de What a worderful world de Louis Armstrong, Zaz va passar a Je veux o Les passants, sense oblidar la gran Édith, versionant amb el seu ritme propi, la seva veu trencadissa, ronca i suau, i la seva dicció nasal la immortal Dans ma rue. Una ètica i una estètica s’anaven forjant.
Qui ha afirmat que “sempre vaig saber que havia de ser cantant, fins i tot si de vegades perdia la música, ella sempre em trobava” llança el seu primer disc, Zaz, el maig del 2010. Le Monde (24-XI-2010) sentenciava: “El gra de la seva veu càlida, amb un lleuger esfilagarsar-se, l’acosta al temps de la goualante dels carrers i dels cabarets. Il y a du Piaf dans l’air”. Cert, però la seva ètica-estètica és diferent: la seva música és joia i, alhora, dic contra la nostàlgia, la malenconia, la injustícia o el dolor: Port Coton, Trop sensibleoÉblouie par la nuit són excel·lents exemples. La primera és inquietant: “Je n’ai jamais vu la mer, mais j’en ai vu des noyés”; la segona, de tall autobiogràfic, neix, com si del principi poètic de PoeBaudelaire es tractés, de les notes d’una guitarra que la seva mare li va comprar a Màlaga; i la tercera, a més del luxe d’una veu inigualable, afirma: “Vas-tu l’aimer la vie ou la regarder juste passer?”.
Ladicotomia del disc és palpable i es confirma en el seu segon treball Recto Verso (2013). En la línia de Je veux cal situar On ira, Gamine, Nous debouts o Déterre, on la veu ronca intensifica un rock magnífic. Aquí Zaz aposta pel ritme, l’ànim i el desafiament que ja són seus. L’altra cara de la medalla són J’ai tant escamoté o Si je perds, una cançó que té com a protagonista a una dona que pateix alzheimer i en la qual Zaz, en un exercici gairebé flaubertià de ment transparent, se situa en el pensar i el sentir de l’esmentada dona. El balanç de Recto Verso (on segueix el tribut a Piaf amb La vie en rose) ens convida a trobar a faltar alguna mostra de la seva genial manera d’interpretar boleros, de les seves versions de Brel i, sobretot, d’aquesta joia que és Ces petits riens, la fabulosa cançó de Gainsbourg. Zaz és una alternativa a Stacey Kent: la seva interpretació de Londres (octubre, 2013) juntament amb Juhel i Ilan Abou (contrabaix) és la imatge perfecta de l’altra cara de Zaz.
Zaz ja és llegenda. Els seus concerts entre el 2013 i el 2015 (formidable el de Les Francofolies-2014 i la gira de Mèxic a Buenos Aires de la primavera passada) són part del seu compromís amb les persones que reinventen la societat i proposen altres conductes i altres horitzons, un nou humanisme. En aquest context i acompanyat d’una polèmica gratuïta veu la llum el seu tercer treball, Paris (2014), un disc bellíssim, de la mà de Quincy Jones, i on la gran chanson française (Chevalier, Trenet, Montand, Ferré, Piaf o Aznavour) s’adorna amb els accents del jazz, swing imanouche. Aquesta audaç creació té di- verses tintes autobiogràfiques. Aconsello escoltar amb atenció Dans mon Paris, on recomana els petits barris oblidats per les targetes postals i els turistes, com Ménilmontant, els restaurants populars, els bulevards com el Voltaire, els mercats com Belleville o Les Énfants Rouges, un dels emblemes de Le Marais: “Venez donc écouter les musiques de ma rue”.
Paris és un altre aprenentatge de la ciutat com em va indicar el meu fill, incitador de la meva nova lectura de la ciutat segons la proposta de Zaz, excel·lentment acompanyada de piano, bateria, saxo, trompeta, violí, guitarres, baix i, evidentment, acordió. J’aime Paris au mois de Zaz.
POBLE ESPANYOL. BARCELONA. 25 DE JULIOL. FESTIVAL GUITAR BCN. WWW.THEPROJECT.ES