La Vanguardia (Català) - Culturas
Remeis contra el mal de llengües
La Catalunya Nord ha donat –una mica per sorpresa, la veritat sigui dita– dos grans escriptors de la generació del baby boom, amb estratègies oposades o molt diferents. Joan-Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) ha anat cultivant un seguit d’obsessions, ha escrit novel·les de guerres, i no saps si ha estat la història familiar que l’ha dut a les guerres (el pare era militar) o si les guerres l’han acabat de decantar cap a l’escriptura autobiogràfica. Bezsonoff és com una broca que forada o com una bomba que poua impressions i records, aprofundeix, aprofundeix, i de cada manxada en surt un llibre interessant.
Joan-Lluís Lluís (que també va nèixer a Perpinyà: és dos mesos més gran que Bezsonoff) ha desenvolupat la seva obra com una planta rastrejant. Ha passat d’un gènere a l’altre, d’una època i d’un món a l’altre, desplegant esqueixos i circells. Ha escrit novel·la policíaca, una faula política, una distopia negra, ha revisat la mitologia clàssica i ha publicat uns quants llibres de no-ficció tan bons com les novel·les (sobre indrets imaginaris dels Països Catalans i sobre com tracten els francesos els catalans del nord), a més d’un joc de virtuosisme tècnic inspirat en un clàssic de Raymond Queneau. Quan es va donar a conèixer el 1993, amb Els ulls de la sorra, una novel·la sobre la guerra d’Argèlia, poc ens podíem pensar que seria un narrador tan ben estructurat i amb tant de recorregut.
A El navegant aborda la narrativa d’aventures filosòfiques amb una branca empeltada d’Italo Calvino i un altra de l’assaig sobre els caníbals de Montaigne i del Robinson Crusoe. El personatge principal, Assiscle Xatot, és un vailet de Perpinyà, nascut el 1852, un dia de grans pluges que desborden la Tet (un origen màgic com els protagonistes dels mites), que de ben nano descobreix que té el do de llengües: en té prou amb llegir o sentir un mot per aprendre’n la llengua sencera. Aquesta peculiaritat el porta a dur una vida extraordinària: com a ajudant d’un balloniste que recorre França pujant i baixant en globus aerostàtic i del seu germà, professor a París de llengües orientals. La guerra franco-prussiana li passa per sobre, el condemnen per haver participat en la Comuna de París i el deporten a Nova Caledònia. Comparat amb Sánchez Piñol, que a la segona novel·la de la serie Victus jugava també amb les diferències culturals entre europeus i indígenes, Lluís explica les aventures amb un tarannà pausat, sense grans escabetxines ni violències.
Al fil d’aquesta història hi ha tota una reflexió sobre la llengua, la cultura i el coneixement. El mite de la Torre de Babel explica, segons el mestre Nestor Bonnefin, el naixement de la consciència humana: els homes perden interès en la torre que els ha de permetre abastar Déu (que, si els hagués volgut castigar amb severitat, no hauria permès traductors ni intèrprets). A la tercera part, que transcorre a Nouméa, Xatot s’adona que la llengua, sense les cançons, les tradicions i les històries de la tribu, no és prou. Es converteix en el narrador del clan, amb les aventures d’en Patufec, que és la manera com els membres de la tribu dels canac adopten el personatge de la tradició popular catalana: la llengua obre les portes de la literatura. També hi ha una reflexió sobre les llengües vives i les llengües mortes. “Tot ha de servir per evitar que una llengua mori –escriu Xatot recordant la mort de Nestor–, i nosaltres que en sabem més que ningú, hem de parlar-les fins a l’esgotament, fins a la peroració, encara que sigui només en monòlegs al fons del llit”. Salvador Espriu tendia a la declamació i al monòleg enllitat. Joan-Lluís Lluís es proposa salvar-nos els mots mitjançant les històries.
Tot i que al final introdueix en la consciència de Xatot la decepció respecte a l’amor, la renúncia als ideals i la recança de no haver sabut treure prou profit del do meravellós que tenia, El navegant resta com una bellafaulad’amorpoliglota.
Xatot té el do de llengües: en té prou amb llegir o sentir un mot per aprendre’n la llengua sencera