La Vanguardia (Català) - Culturas
Joc de miralls amb els actuals habitants de Bomarzo
En paral·lel al creixent interès internacional per aquesta estranya òpera argentina i la investigació d’Esteban Buch, el director, actor i músic argentí Jerry Brignone va fer fa deu anys un nou i fascinant pas endavant entorn d’aquest assumpte. La seva pel·lícula Bomarzo 2007 transforma l’enregistrament en àudio de l’estrena de l’òpera a Washington en la banda sonora per a un nou producte complex i sorprenent. Recrea la història del duc de Bomarzo, en el Renaixement, la història que explica l’escriptor argentí, però la fa dialogar amb el present.
No és, esclar, la primera vegada que s’utilitza el mitjà cinematogràfic per filmar òperes en els seus escenaris originals. Ja ho va fer per exemple Gianfranco de Bosio l’any 1976 amb Tosca als seus espais romans, o com ho va intentar fer infructuosament Carlos Saura amb Carmen als carrers de Sevilla.
Però a Bomarzo 2007 actuen els habitants del poble en un doble joc: no només representen els personatges de l’òpera, els bomarzians del Renaixement, sinó que es representen a ells mateixos en un doble joc de miralls. També la càmera viatja entre mons: se centra en el que queda del passat, els vestigis arqueològics de l’època de la història, però també juga i fa jugar l’espectador amb la Bomarzo actual, en un ric trajecte intel·lectual entre la permanència i el canvi.
La pel·lícula també explota l’ambigüitat sexual de l’obra, quan utilitza una actriu per representar el duc, un personatge geperut, estrafet i dèbil que es rebel·la contra el paper masculí en el qual no encaixa. En els nombrosos interludis orquestrals de la partitura, la humiliació de l’adolescent defectuós es transforma en malson, intensificat per l’ús de l’enregistrament nerviós càmera en mà (com en el mètode Dogma 95 de Von Trier) i el vibrant muntatge.
Les imatges cruels contribueixen a explicar una versió de la història de Bomarzo i també a explicar altres històries que en la visió de Brignone dialoguen amb aquesta. Per exemple, a la pel·lícula irrompen fotos de personatges nefastos de les dictadures argentines dels seixanta i setanta.
En només quatre dies d’enregistrament, el director Jerry Brignone va portar un mínim equip d’actors, camerògrafs i assistents, i els va barrejar amb els habitants del poble de Bomarzo, als quals no van conèixer fins al primer dia del rodatge.
L’espectador sent que és una pel·lícula i alhora un documental, perquè tot està fent-se en el moment, gairebé sense assajos, i tot es va creant a la vista del públic. No es tracta d’una pel·lícula basada en una novel·la o en una obra de teatre, perquè la part musical es respecta religiosament. És una altra cosa.
Bomarzo 2007 és un joc de rellotgeria i al mateix temps un exercici de llibertat absoluta.