La Vanguardia (Català) - Culturas
Tot el narrable
Les dades confirmen que la senyora Edith Pearlman (Rhode Island, 1937) no ha fet cap altra cosa durant més de quaranta anys que escriure relats breus. No ha estat mai temptada per l’espai i l’ambició de la novel·la. No s’hi ha deixat enlluernar, assegura categòrica. Així que Pearlman té la mà trencada a fer contes, com els anomenaven mestres del gènere de la talla de Katherine Anne Porter o Grace Paley. En el cas de Pearlman són contes d’estil molt personal, aliens a tota normativa –apassionadament heterodoxes– recollits en tres o quatre volums. Per fortuna tot just s’ha traduït per primera vegada el més recent, Miel del desierto, títol de l’última peça de les vint que constitueixen el llibre.
El curiós és que es comenci la lectura per on es vulgui, triant qualsevol pàgina a l’atzar, tot d’una s’accedeix no ja al món singular d’Edith Pearlman, físicament identificat amb una població de Nova Anglaterra anomenada Godolphin, sinó a la seva manera o, per dir-ho amb més exactitud, al seu mètode molt personal de contar històries. I també cal dir que indefectiblement el lector és atropellat o bé se sent repel·lit. Em temo que no hi entren les mitges tintes; o la tebiesa. Des del conte que obre el recull, Tenderfoot ,és imprescindible plantejar-se qüestions com aquesta: ¿qui assumeix l’autèntic protagonisme de la desassossegadora història d’un taller de pedicura regentat per una vídua sense fills, Paige, situat al carrer Gran de la població, que té per veí el tafaner professor d’institut Bobby Farraday quan aquest rep la sobtada visita de la seva esposa Renée? Quin és el punt de fuga del relat? Amb freqüència succeeix que un no sàpiga on o en qui ha de centrar l’atenció, perquè sibil·linament se li exigeix que la seva mirada abraci un extens bocí d’horitzó farcit de detalls interessants, personatges subalterns o trencalls que la narradora no desitja passar per alt.
Alguns contes exemplifiquen el que provo d’assenyalar: Niños soñados, Piedra, Bendito Harry –excepcional text familiar a partir de la invitació que rep un pintoresc professor de Godolphin d’un col·lega del King College de Londres–, o El árbol recuerda lo que el hacha olvida… Sembla com si Pearlman sentís la necessitat imperiosa de narrar sempre tot el narrable, el molt i variat que els seus ulls copsen i alhora la seva ment imagina, els uns i l’altra hiperactius. Com aconsegueix plasmar-ho tot sense dissoldre’s en la diversitat? Crec que amb encert s’ha elegit l’últim conte (Miel del desierto) per ressaltar els traços diferencials d’un llibre en si mateix excepcional per l’humor àcid que traspua. Pearlman tracta de resumir la seva manera de mirar amb aquestes paraules sobre el personatge d’Emily, la jove estudiant minada per l’anorèxia: “Emily tenía ojos compuestos (...): las imágenes que veía eran combinaciones de numerosos omatidios, unidades sensoriales, localizadas en la superficie de la órbita. Estas unidades de visión, cuando las cosas funcionaban bien, señalaban todas en direcciones ligeramente distintas. En un espejo veía múltiples Emily…”.
Això significa, a la pràctica, que en les històries de Pearlman els punts de vista narratius s’alternen sense que de vegades cap d’ells s’imposi, els personatges ostenten identitats fusionades més que individuals, les realitats són nombroses i les ficcions assoleixen –o semblen assolir– dimensions hiperrealistes. I un ha d’emmotllar-s’hi, córrer les seves pròpies aventures, recrear situacions, interpretar signes, jugar a incloure i nomenar tot el que sigui perfectiblement narrable. Amb la mateixa llibertat amb què han estat forjats aquests potents –i formidables– contes de la insadollable Pearlman.
Relats d’estil molt personal, aliens a la normativa, fan que el lector se senti atropellat o repel·lit