Ca­mus el ciu­ta­dà

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - RO­BERT SALADRIGAS

Pen­so que d’Albert Ca­mus he lle­git a cò­pia d’anys to­ta la se­va pro­duc­ció –al­guns tí­tols més d’una ve­ga­da amb in­ter­vals més o menys llargs– i tam­bé he lle­git du­es de les bi­o­gra­fi­es que són re­fe­rents, la de Her­bert R. Lott­man pu­bli­ca­da in­com­ple­ta per Tau­rus (1987) i l’ex­haus­ti­va, mi­nu­ci­o­sa i in­su­pe­ra­da d’Oli­vi­er Todd (Albert Ca­mus. Una vi­da, Tus­quets Edi­to­res, 1997), a ban­da de pe­ti­tes mo­no­gra­fi­es. Però a Ca­mus sem­pre s’hi tor­na, amb el pre­text que si­gui. Ad­me­to que cons­ti­tu­eix una de les me­ves de­bi­li­tats. Com ho és, con­fes­sa­da amb or­gull, del meu vell i en­tra­nya­ble amic Jor­di Na­dal, pro­pi­e­ta­ri de Pla­ta­for­ma Edi­to­ri­al, que ha cons­tru­ït un sub­til ca­tà­leg en el qual, per des­comp­tat, ha do­nat ca­bu­da a un pre­ci­ós lli­bre d’imat­ges, Albert Ca­mus. So­li­ta­rio y so­li­da­rio (Pla­ta­for­ma, 2012), del qual és au­to­ra dels tex­tos ni més ni menys que Cat­he­ri­ne Ca­mus, la fi­lla d’Albert. El lli­bre és una jo­ia que con­tri­bu­eix a en­grei­xar la mi­to­ma­nia.

Però ara Na­dal aca­ba de pu­bli­car Ca­mus, de Vir­gil Ta­na­se, una bi­o­gra­fia que el se­mi­ò­leg, es­ce­nò­graf i no­vel·lis­ta ro­ma­nès en llen­gua fran­ce­sa va pu­bli­car el 2010. Cal ima­gi­nar que és una més? Per in­cre­ï­ble que so­ni, tan avi­at com vaig re­bre l’exem­plar que l’edi­tor es va afa­nyar a en­vi­ar-me no vaig po­der re­sis­tir la temp­ta­ció d’obrir el lli­bre, veu­re el tí­tol del pri­mer capí­tol (“El hom­bre que se­ría si no hu­bi­e­ra si­do el niño que fui”), po­sar-me a lle­gir i pràc­ti­ca­ment no pa­rar fins a les re­fe­rèn­ci­es cro­no­lò­gi­ques i bi­bli­o­grà­fi­ques del fi­nal.

Què he après de Ca­mus dei­xant­me en­go­lir per l’hon­ra­de­sa de Ta­na­se que es pro­po­sa –i acon­se­gueix– ser just amb el per­so­nat­ge que abor­da, ma­ne­gant amb sol­vèn­cia la do­cu­men­ta­ció i sen­se pre­ten­dre en cap mo­ment com­pe­tir amb les obres so­bre la vi­da i l’obra de Ca­mus que en un ín­dex qua­li­fi­ca de “par­ti­cu­lar­men­te úti­les”. En­tre les quals, es­clar, les de Je­an Gre­ni­er, Her­bert Lott­man i, a dalt de tot, la d’Oli­vi­er Todd, crec que a ho­res d’ara en­ca­ra ini­gua­la­da. Però què és el que, una ve­ga­da més, m’ha atra­pat del Ca­mus de Ta­na­se fins a pro­vo­car-me, en al­gun cas, un nus a la go­la? No pas les in­cer­te­ses del Ca­mus in­tel·lec­tu­al sem­pre in­sa­tis­fet del que sor­gia de la se­va plo­ma, l’al­ge­rià fill d’una ma­re ca­lla­da i anal­fa­be­ta que diu es­ti­mar com cap al­tra per­so­na del món, el llui­ta­dor que emer­geix de la po­bre­sa més ab­so­lu­ta fin­sal­cim­del’èxit­per­so­na­len­fron­tat a dre­tes i es­quer­res, víc­ti­ma d’una lle­gen­dà­ria i tò­xi­ca po­lè­mi­ca amb Sar­tre que qües­ti­o­na se­ve­ra­ment la se­va in­te­gri­tat èti­ca. Res que no sa­bés.

Però d’una ma­ne­ra na­tu­ral i di­ria que ele­gant, de­li­ca­da, Vir­gil Ta­na­se va res­sal­tant –aquesta és la me­va im­pres­sió– els tra­ços de l’ho­me Ca­mus, del ciu­ta­dà que acu­sa els menys­preus de les elits pa­ri­sen­ques, una ciu­tat que se li fa ir­res­pi­ra­ble i l’em­peny a bus­car la llum i l’au­ten­ti­ci­tat de les ter­res del mig­jorn, as­set­jat fins gai­re­bé la mort per l’Al­gè­ria en guer­ra que re­pu­dia les se­ves pro­pos­tes de jus­tí­cia, in­ca­paç d’es­ti­mar o ser fi­del a una so­la do­na, de vèn­cer la cul­pa i sen­tir­se al­gun cop en pau amb si ma­teix.

En de­fi­ni­ti­va, sem­bla ha­ver cres­cut da­vant meu, per da­munt de la se­va ir­re­prot­xa­ble fa­ma d’au­tor si­tu­at en­llà del des­gast del temps, la fi­gu­ra d’un ho­me pro­fun­da­ment in­fe­liç, dra­mà­ti­ca­ment sol i ro­se­gat per la in­fe­li­ci­tat –va do­nar-li vol­tes al su­ï­ci­di– que als seus qua­ran­ta-set anys no sa­bia com fer-s’ho per so­bre­viu­re a la nàu­sea i al do­lor que l’es­ca­nya­ven. La se­va his­tò­ria em con­ti­nua sem­blant es­gar­ri­fo­sa. Què hau­ria pas­sat si el 1960 no es pro­du­eix el fa­tal ac­ci­dent de cot­xe tor­nant del seu re­fu­gi de Lour­ma­rin? La fi­gu­ra mo­der­na de Ca­mus creix i creix, re­ve­la nous ma­ti­sos:no­dei­xad’im­pres­si­o­nar.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.