O això, o salto pel balcó

Permagel d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és un dels llibres revelació d’aquesta temporada, comparable al que va representar, ja fa uns anyets, el primer llibre de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, amb el qual té algunes semblances, per bé que a Permagel el món de fora no pesa gens, no hi ha cap mena de connexió generacional o sociològica. És un llibre sobre el jo: un jo que ocupa tots els racons i raconades, des de la primera escena; una dona davant del buit, a punt de llançar-se per la finestra, sentint el cos, les cèl·lules que hi treballen a dins i el gust de l’aire. Es tracta d’un exercici de literatura introspectiva de molts volts perquè Baltasar, que ha escrit uns quants llibres de poemes abans de fer el salt a la narrativa, té una visió de les coses que no és mai plana ni senzilla.

Començant per la idea del permagel, que dona títol al volum: és una capa de gel que no es desfà mai i que, amb un parell de cops que surt en el llibre, ens permet veure de quina pasta està feta la protagonista: una noia freda, en la relació que té amb els pares (és terrible la imatge de la mare que considera el pare un infra-jo), la germana o les seves amants. L’escalfor humanitzadora l’enutja, tot i que, potser, no vol res més. Al costat del permagel hi ha tot el munt de textures que el llibre explora i descriu com no havies pensat que es pogués fer. Per exemple, les marques dels adhesius de dutxa que

No havia llegit mai un llibre en català sobre el sexe, vist des de la perspectiva d’una dona, com ‘Permagel’

no marxen amb res i que són la deixa d’un temps mort. La protagonista frega que fregaràs, fins que fa espetegar una frase que és una patacada: “Fa vint anys tot era més agressiu, trobaves metalls pesants fins als biberons”. O la descripció de les diamines de la cadaverina i la putrescina de la carn vermella (en contrast amb l’atmosfera agradable i fresca, però pertorbardora, de l’Opencor del carrer Gran). Baltasar té traça