Cas­tañe­da a To­le­do

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Art|s -

L’úl­tim qua­dre que dei­xa un ar­tis­ta en mo­rir és més que un tes­ta­ment ar­tís­tic, el fòs­sil de la se­va vi­da. Re­cent­ment vaig po­der con­tem­plar In­con­clu­so d’Al­fre­do Cas­tañe­da a l’ex­po­si­ció mo­no­grà­fi­ca que li va de­di­car el Mu­seu San­ta Cruz de To­le­do. Un ga­li­ot an­tic s’en­din­sa en la pro­fun­di­tat de l’oceà i a la llu­nya­nia s’al­bi­ra una illa. En­tro a la pin­tu­ra i m’ado­no que és la pre­mo­ni­ció de la se­va mort es­tra­nya. Cas­tañe­da va mo­rir en in­ha­lar un fong tò­xic que hi ha­via als llibres an­tics que com­pra­va al Ras­tro i uti­lit­za­va com a su­port de les se­ves sin­gu­lars pin­tu­res a ca­vall de Pa­ti­nir i Ma­grit­te. Sem­pre vaig pen­sar que l’obra pot ser per a un ar­tis­ta la se­va ob­ses­sió, no vaig creu­re mai que po­dria ser la se­va as­sas­si­na. Per a Cas­tañe­da va ser les du­es co­ses al­ho­ra. Es va de­di­car des de pe­tit a di­bui­xar i a pin­tar, a au­to­re­tra­tar-se amb gor­ra de co­pa i bar­ba den­sa en un ho­me­net que com un fo­llet es des­ple­ga en imat­ges múl­ti­ples com les que pro­jec­ten els mi­ralls.

Va néi­xer el 1939 a Mè­xic, on va vo­ler ser ar­qui­tec­te però de se­gui­da es va en­ca­mi­nar a l’art i va desen­vo­lu­par el seu tre­ball a Ma­drid. Va mi­rar de prop els mes­tres an­tics, es con­si­de­ra­va dei­xe­ble de Fra An­ge­li­co, i va cre­ar una veu prò­pia a l’em­pa­ra d’un món més oní­ric que sur­re­a­lis­ta, va desen­vo­lu­par un llen­guat­ge in­clas­si­fi­ca­ble que res­so­na­va fort a les ai­gües mi­mè­ti­ques de la mo­der­ni­tat. Va ex­po­sar a Ar­co, on el va conèi­xer el pro­mo­tor cul­tu­ral Jor­ge Virgili, qui me’l va pre­sen­tar en un di­nar a En­tre Sus­pi­ro y Sus­pi­ro, el res­tau­rant me­xi­cà que re­gen­ta la se­va fa­mí­lia al Ma­drid an­tic. El nom del res­tau­rant ex­pli­ca la gra­mà­ti­ca de Cas­tañe­da: una amal­ga­ma de des­crip­ció vir­tu­o­sa i fi­na iro­nia.

En la se­va obra és gai­re­bé tan im­por­tant el que nar­ra amb els seus pin­zells o lla­pis que el que ex­pli­ca amb els seus tí­tols: imat­ge i text van de bra­cet i es com­ple­men­ten com pas­sa amb els gra­vats de Goya. Ca­da tro­ba­da amb Al­fre­do va ser una re­ve­la­ció. El 2005 el vam ex­po­sar a la nos­tra an­ti­ga ga­le­ria. La re­tros­pec­ti­va Tra­ta­do Na­ve-Gan­te que va po­der veu­re’s a To­le­do ra­ti­fi­ca que no ens vam equi­vo­car. Cas­tañe­da és un mes­tre de la fi­gu­ra­ció a la fron­te­ra de la re­a­li­tat i el som­ni i els seus qua­dres le­vi­ten en un es­tat de vi­gí­lia per­ma­nent, sem­pre in­tem­po­rals, eterns. Em­bar­co en la se­va nau que so­li­tà­ria va al mar obert amb la cer­te­sa que el temps –l’únic crí­tic de l’art– po­sa­rà les co­ses en el seu lloc i ens do­na­rà la raó a aquells que cre­iem en el seu món frà­gil i sub­til. AR­TUR RA­MON

Al­fre­do Cas­tañe­da: ‘In­con­clu­so’

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.