Pe­ter Weir: sen­se ai­xe­car la veu

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Pantalle|s - VIOLETA KOVACSICS

Diu Pe­ter Weir (1944) que ell va ser un jo­ve dels sei­xan­ta. En aque­lla èpo­ca, Weir era un jo­ve en la vin­te­na que ha­via es­tu­di­at a Syd­ney i que vi­at­ja a Eu­ro­pa. Al Vell Con­ti­nent, va viu­re so­bre­tot a Lon­dres, i des­prés va tor­nar a Aus­trà­lia, on va co­men­çar a di­ri­gir, a fi­nals d’aque­lla dè­ca­da tan bu­lli­ci­o­sa. Weir va tor­nar al seu pa­ís na­tal i es va ini­ci­ar en el ci­ne­ma en el mo­ment in­di­cat, ja que als anys se­tan­ta el ci­ne­ma aus­tra­lià va re­bre un im­puls grà­ci­es a les po­lí­ti­ques go­ver­na­men­tals.

Pot ser que aquell vi­at­ge a Eu­ro­pa mar­qués l’as­pi­rant a di­rec­tor Pe­ter Weir, que li des­co­brís un vell món di­fe­rent de la gran illa on es va cri­ar. O pot ser que fos una al­tra co­sa. Weir afir­ma que la pri­me­ra pel·lí­cu­la que el va fas­ci­nar, quan era en­ca­ra un nen, va ser El mà­gic d’Oz. O si­gui que pot ser que al­gu­na co­sa d’aque­lla fau­la en­torn de la pe­ti­ta Do­rothy dei­xés la se­va em­prem­ta en el pe­tit Weir; so­bre­tot, si ate­nem les pel·lí­cu­les que ha aca­bat fent. El mà­gic d’Oz po­sa­va en es­ce­na un tra­jec­te me­ta­fí­sic a par­tir de la di­fe­ren­ci­a­ció en­tre dos mons: un Kan­sas en blanc i ne­gre i un Oz co­lo­ris­ta i mu­si­cal. En el ci­ne­ma de Weir, el re­trat de du­es cul­tu­res aca­ba­ria sent una cons­tant.

No és res de nou: un ci­ne­as­ta com Mur­nau, amb el qual Weir com­par­teix una cer­ta mi­ra­da, ja es va abo­car al re­trat d’aquesta du­a­li­tat, al xoc en­tre un món ci­vi­lit­zat i un al­tre de sal­vat­ge. A L’únic tes­ti­mo­ni, la tra­ma po­li­ci­al ce­deix pro­ta­go­nis­me a fa­vor de les dis­cre­pàn­ci­es i acos­ta­ments en­tre el po­li­cia ur­ba­ni­ta en­car­nat per Har­ri­son Ford i la co­mu­ni­tat amish. A L’úl­ti­ma ona­da, un ad­vo­cat s’en­din­sa en els mis­te­ris dels abo­rí­gens aus­tra­li­ans, men­tre té lloc un in­ces­sant di­lu­vi. A La cos­ta de Los Mos­qui­tos, una fa­mí­lia ame­ri­ca­na de­ci­deix anar a viu­re a la jun­gla, aban­do­nant la ci­vi­lit­za­ció en fa­vor d’una vi­da sal­vat­ge. I què dir d’El show de Tru­man, en què es dis­tin­gei­xen clara­ment dos uni­ver­sos: el de la re­a­li­tat i el del pro­gra­ma en el qual ha cres­cut i es­tà atra­pat el càn­did Tru­man.

Fins i tot a Ma­tri­mo­ni de con­ve­ni­èn­cia Weir te­nyia de co­mè­dia ro­màn­ti­ca el xoc cul­tu­ral en­tre una do­na nord-ame­ri­ca­na i un bo­he­mi fran­cès. El cas d’aquesta úl­ti­ma pel·lí­cu­la és cu­ri­ós: se sol con­si­de­rar una pel·lí­cu­la me­nor, si no la més im­per­so­nal de la se­va fil­mo­gra­fia; tot i ai­xò, Weir n’és el di­rec­tor, guio­nis­ta i pro­duc­tor. El re­sul­tat és sens dub­te fluix, no té el li­ris­me pro­pi d’obres com Píc­nic a Han­ging Rock, però les pel·lí­cu­les fa­lli­des, les obres im­per­fec­tes, aque­lles que no es­tan en­tre les més des­ta­ca­bles dins de la fil­mo­gra­fia d’un ci­ne­as­ta, so­len re­flec­tir so­vint els rep­tes a què s’en­fron­ta. Ma­tri­mo­ni de con­ve­ni­èn­cia evi­den­cia un tra­jec­te, el del ma­teix Weir, el de l’aus­tra­lià que va vi­at­jar a Lon­dres i que va aca­bar en­cai­xant a Hollywo­od, on va di­fu­mi­nar les em­prem­tes del seu es­til sen­se per­dre per­so­na­li­tat. Es trac­ta del més vell dels en­can­ta­ments del ci­ne­ma clàs­sic, el de l’au­tor que s’ama­ga dar­re­re de l’es­til.

En on­tem­plar la se­va obra avui, Weir sem­bla d’una al­tra èpo­ca. Ell sol ex­pli­car que quan va co­men­çar a ro­dar, la ci­ne­ma­to­gra­fia aus­tra­li­a­na era tan in­ci­pi­ent que amb prou fei­nes hi ha­via guio­nis­tes que es­cri­gues­sin bons di­à­legs. Ai­xò el va em-

La pri­me­ra pel·lí­cu­la que el va fas­ci­nar va ser ‘El mà­gic d’Oz’, el re­trat de dos mons, una cons­tant del seu ci­ne­ma

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.