Bar­ce­lo­na, ca­pi­tal

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s -

El mes de ju­li­ol pas­sat el di­rec­tor editorial de Pen­guin Ran­dom Hou­se a Mè­xic, va vi­si­tar el Fo­rum Edi­ta Bar­ce­lo­na en ani­ma­da con­ver­sa amb l’eru­dit agent li­te­ra­ri i va ex­pli­car que a Lla­ti­no­a­mè­ri­ca, per les ri­va­li­tats re­gi­o­nals d’aquell trac­te que fa el pa­ren­tiu però tam­bé la na­fra al peu, di­fí­cil­ment una ca­pi­tal ac­cep­ta­ria el li­de­rat­ge d’una al­tra. L’op­ció que la ca­pi­ta­li­tat d’un bé cul­tu­ral tan sen­si­ble com el lli­bre fos a Es­pa­nya abo­na­va una cer­ta dis­tàn­cia i neu­tra­li­tat, però Ma­drid en­ca­ra té un cert ai­re de me­trò­po­lis co­lo­ni­al que pot cau­sar al­gu­nes re­ti­cèn­ci­es. Ai­xí Bar­ce­lo­na s’ha al­çat aquests anys com l’op­ció d’un con­sens no es­crit: ciu­tat allu­nya­da de la pi­ca­ba­ra­lla sud-ame­ri­ca­na però vin­cu­la­da per idi­o­ma, cos­mo­po­li­ta, in­tel·lec­tu­al­ment se­duc­to­ra i em­pre­sa­ri­al­ment ac­ti­va. Tot i ai­xò, Cayu­e­la va llan­çar un SOS: “Si Bar­ce­lo­na vol con­ti­nu­ar sent la ca­pi­tal del lli­bre en es­pa­nyol, al­gu­na co­sa ha de fer”.

Ai­xí que me’n vaig a l’ae­ro­port del Prat i apro­fi­to que l’avió de la es­tà deso­cu­pat per fer-me un pen­ti­nat de ras­pall i fer-me pas­sar pel fut­bo­lis­ta del Bar­ça per­què el pi­lot em por­ti fins a Mè­xic DF a par­lar amb Cayu­e­la. Com que no es­tic a l’al­tu­ra ni amb xan­ques, fi­nal­ment, em po­so una per­ru­ca i em faig pas­sar per la Shaki­ra. Cayu­e­la té una se­ri­e­tat ex­tre­ma­da­ment ama­ble i fa afir­ma­ci­ons de pes de ma­ne­ra pau­sa­da, sen­se l’es­tri­dèn­cia de la con­ver­sa a l’es­til ba­ra­lla de fang a què es­tem acos­tu­mats aquí. Com que ar­ri­bo fa­mo­lenc des­prés del vi­at­ge em sug­ge­reix un chi­le en no­ga­da, que és com un mís­sil ca­lò­ric de­li­ci­ós.

Men­tre em men­jo la carn amb sal­sa de nous em­bo­ti­da en el pe­brot li pre­gun­to quins se­nyals mos­tren el re­tro­cés de Bar­ce­lo­na com a ca­pi­tal del cas­te­llà... “Cap en par­ti­cu­lar i to­tes en con­junt. La clau és el fu­tur. La so­ci­e­tat ca­ta­la­na és bi­lin­güe sen­se con­flic­te, però les ins­ti­tu­ci­ons pú­bli­ques pen­sen que l’es­pa­nyol es de­fen­sa sol i que úni­ca­ment re­que­reix su­port i es­tí­mul la llen­gua ca­ta­la­na. I ai­xò és cert, però com­por­ta una pa­ra­do­xa: l’es­pa­nyol per a les no­ves ge­ne­ra­ci­ons és una se­go­na llen­gua que apre­nen i uti­lit­zen fo­ra dels cir­cuits de pres­ti­gi. Sí, ja sé que en les pro­ves de do­mi­ni de la llen­gua els jo­ves ca­ta­lans es­tan més o menys al ma­teix ni­vell que la res­ta dels es­pa­nyols, però ai­xò no diu res de la pre­dis­po­si­ció aní­mi­ca, del sen­tit de pro­pi­e­tat i per­ti­nen­ça”.

Vas co­men­tar que si vol con­ti­nu­ar sent la ca­pi­tal del lli­bre en es­pa­nyol, ha de fer al­gu­na co­sa. Què?... “As­su­mir l’es­pa­nyol com una llen­gua tan prò­pia com el ca­ta­là. Re­for­çar-ne l’es­tu­di, l’es­ti­ma i la di­fu­sió... les se­ves fór­mu­les de pres­ti­gi. Bar­ce­lo­na pot ser el cap cul­tu­ral d’un món de 350 mi­li­ons de par­lants. És un su­ï­ci­di cul­tu­ral no sen­tir com a pro­pis o

no­més pel con­flic­te ar­ti­fi­ci­al amb Ma­drid. A més que mol­tes de les se­ves cre­a­ci­ons es­tan es­cri­tes en aque­lla llen­gua

és en­te­sa per la to­ta­li­tat dels seus ha­bi­tants i és la llen­gua ma­ter­na de la mei­tat d’ells”.

Em di­ran que Cayu­e­la és me­xi­cà, que par­la des de 10.000 qui­lò­me­tres de dis­tàn­cia sen­se sen­si­bi­li­tat cap a les qües­ti­ons de fons ca­ta­la­nes... Er­ror! Ri­car­do Cayu­e­la és bes­nét de la se­va àvia era fi­lla del pre­si­dent. “Pro­cu­ro lle­gir en ca­ta­là, però no al rit­me que vol­dria. Tinc una bo­na col·lec­ció de clàs­sics ca­ta­lans, edi­tats a l’exi­li, molts d’ells pel meu avi L’úl­tim que he lle­git con­tem­po­ra­ni que m’ha agra­dat ha es­tat Per­ma­gel , d’ Par­lo en ca­ta­là amb la me­va ma­re. Un ca­ta­là fa­mi­li­ar, pro­ba­ble­ment ar­caic i li­mi­tat. Tam­bé el par­lo amb els vells exi­li­ats ca­ta­lans, una co­mu­ni­tat di­ver­sa, àm­plia i con­tra­dic­tò­ria, com tot el que val la pe­na”. Tant de bo no per­dem de vis­ta les co­ses que va­len la pe­na. ANTONIO ITUR­BE i

AR­XIU

Ri­car­do Cayu­e­la

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.