Avi­ons que no són per vo­lar

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - JULIÀ GUILLAMON

Poc des­prés dels atemp­tats de l’11-S, Robert Saladrigas va pu­bli­car La lli­bre­ta gro­ga (2004) amb un sim­bo­lis­me sem­blant al d’El cel no és per a tot­hom, la no­vel·la de Marta Ro­jals (Pal­ma d’Ebre, 1975) que ha es­tat una de les grans no­ve­tats d’aquest se­tem­bre. Com que aquest di­a­ri la va en­tre­vis­tar dos cops quan va sor­tir, he po­gut lle­gir el lli­bre sen­se aque­lla pres­sió de ser el pri­mer que en par­la. La no­vel·la té molt con­tin­gut, to­ca molts te­mes, plan­te­ja mol­tes pre­gun­tes i val la pe­na atu­rar-s’hi una mi­ca. Com en el cas de Saladrigas i, deu anys abans, de Da­ni­e­le del Giu­di­ce a Stac­can­do l’om­bra da ter­ra (1994), El cel no és per a tot­hom fa ser­vir un cor­re­lat ae­ri. La nos­tra cul­tu­ra és una cul­tu­ra nàu­ti­ca. Tot­hom ha anat en bar­ca, té un amic pes­ca­dor i sap què és un lluç de pa­lan­gre. La li­te­ra­tu­ra oc­ci­den­tal es­tà ple­na de na­ve­ga­ci­ons i vi­at­ges, de nau­fra­gis i illes de­ser­tes. Del Giu­di­ce, Saladrigas i Ro­jals pas­sen de l’ai­gua a l’ai­re, de la mar al cel.

És un pas que ac­tu­a­lit­za i que com­pli­ca, per­què hi in­tro­du­eix el la­bo­ra­to­ri. Cal es­tar in­for­mat de què fan els pi­lots, què es­tu­di­en les hos­tes­ses, què pot pas­sar si fa­lla el tren d’ater­rat­ge. A El cel no és per a tot­hom aques­ta tra­ma es­tà molt ben di­bui­xa­da. El pa­re ha­via es­tat a Avi­a­ció, a Sa­ra­gos­sa, però no va po­der se­guir la se­va vo­ca­ció i l’ha pro­jec­tat en el mo­de­lis­me. Té una ha­bi­ta­ció –una me­na de cam­bra de les ni­nes vi­lla­lon­guia­na– on es de­di­ca a cons­truir avi­ons que no són per vo­lar, avi­ons de la guer­ra, so­bre­tot.

Car­les Sol­de­vi­la, en un con­te dels anys tren­ta, va ex­pli­car el dra­ma de du­es ami­gues: l’una es con­cer­tis­ta de pi­a­no i l’al­tra fa de se­nyo­ra d’un se­nyor. Doncs bé: Marta Ro­jals pro­jec­ta aquest joc de du­a­li­tats a to­ta una fa­mí­lia. El pa­re és un ocell fe­rit a les ales, obli­gat a fer fei­nes ter­re­nals: mun­tar bo­lí­grafs, ren­tar caps i es­com­brar la per­ru­que­ria de la do­na. Les du­es ger­ma­nes bes­so­nes, l’una és hos­tes­sa i ar­ri­ba­rà a fer de co­pi­lot: vo­la. L’al­tra és una no­ia que té una jo­ven­tut apas­si­o­na­da i in­de­ci­sa, és que­da­rà afer­ra­da a ter­ra. I en­mig, hi ha el ger­mà pe­tit, que li agra­den les mo­tos, que pren dro­gues, que vol ser cui­ner. So­ta l’apa­ren­ça de no­vel·la re­a­lis­ta, El cel no és per a tot­hom és una no­vel·la sim­bò­li­ca i psi­co­lò­gi­ca amb per­so­nat­ges que són per­so­nes, di­à­legs que fun­ci­o­nen de me­ra­ve­lla, i una tra­ma mí­ni­ma, que per­met anar dis­pa­rant tots els res­sorts nar­ra­tius. La fi­lla de l’Eva, l’Ona, ha des­a­pa­re­gut, diu que es­tà em­ba­ras­sa­da d’un xi­cot ma­gre­bí. La ma­re de­ma­na ajut a la ger­ma­na, amb qui fa anys que no es par­la.

El re­lat es cons­tru­eix so­bre una do­ble se­qüèn­cia. D’una ban­da, els di­es que van des de la des­a­pa­ri­ció de la no­ia fins al desen­llaç fi­nal. De l’al­tra, hi ha un re­lat de tren­ta o qua­ran­ta anys, al co­men­ça­ment els tres ger­mans són pe­tits. Anem se­guint-ne la vi­da: l’ado­les­cèn­cia, la jo­ven­tut, la re­la­ció amb els ve­ïns rics, la ma­du­re­sa, els fills. Té mol­ta tra­ça, Ro­jals, a fer­nos en­trar en aquests mons d’abans. Ja ho ha­via de­mos­trat al co­men­ça­ment de Pri­ma­ve­ra, es­tiu, et­cè­te­ra.

Hi ha molt pocs au­tors capa­ços d’es­criu­re un lli­bre amb tan­ta den­si­tat hu­ma­na, amb una dic­ció tan na­tu­ral, que ex­pli­ca tan­tes co­ses. M’agra­da­ria, però, llan­çar du­es qües­ti­ons. L’ex­ten­sió: en el món d’avui les sè­ri­es subs­ti­tu­ei­xen les pel·lí­cu­les. Però no es­tic se­gur que aquest mo­del de nar­ra­ció ex­ten­si­va fun­ci­o­ni tan bé en la fic­ció lle­gi­da com en les pan­ta­lles. La nar­ra­ció sin­tè­ti­ca i la no­vel·la de du­es-cen­tes pà­gi­nes són èxits de la història de la cul­tu­ra. Les no­vel·les que tri­om­fen dar­re­ra­ment fan pen­sar en els al­go­rit­mes de Fa­ce­bo­ok: no­vel·les de do­nes de qua­ran­ta anys per a lec­to­res de qua­ran­ta anys (Bal­ta­sar, Or­ri­ols, les pri­me­res de Ro­jals). El cel no és per a tot­hom és una no­vel·la amb mol­tes cen­tra­li­tats, on no et pots iden­ti­fi­car amb cap per­so­nat­ge. S’in­tro­du­eix en el cor de les pas­si­ons hu­ma­nes i de les re­la­ci­ons so­ci­als: no és una no­vel·la d’Alí­cia da­vant del mi­rall. Són co­ses que he pen­sat men­tre lle­gia, peròé­se­llec­tor­qui­tél’úl­ti­ma­pa­rau­la.

Hi ha molt pocs au­tors capa­ços d’es­criu­re un lli­bre amb tan­ta den­si­tat hu­ma­na i amb una dic­ció tan na­tu­ral

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.