Els ponts del di­à­leg

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Portada -

e ve­ga­des en re­me­mo­rar el fran­quis­me em ve a la me­mò­ria la fra­se atri­bu­ï­da a Váz­quez Mon­talbán: “Con­tra Fran­co vi­ví­em mi­llor.” Si la re­cor­do ara és pre­ci­sa­ment per­què molts dels jo­ves de lla­vors, in­teres­sats per la cultura i con­ven­çuts que era ab­so­lu­ta­ment ne­ces­sà­ria per can­vi­ar el pa­ís, vam creu­re tam­bé que a la mort del dic­ta­dor so­na­ria la nos­tra ho­ra, que se­ria l’ho­ra de tots, cas­te­llans, ca­ta­lans, ga­llecs i bas­cos.

La llar­ga nit fran­quis­ta, fre­da i te­ne­bro­sa, va por­tar, com a com­pen­sa­ció als seus hor­rors, la pos­si­bi­li­tat de so­mi­ar un es­pai so­li­da­ri en­tre els con­fins de la pell de brau –la Sep­ha­rad d’Es­priu– pe­rò aca­ba­da la nit es va aca­bar el som­ni. La pos­si­bi­li­tat d’en­te­ni­ment de­mo­crà­tic, mit­jan­çant les pa­rau­les pro­nun­ci­a­des en les di­ver­ses llen­gües, per es­ta­blir ponts de di­à­leg va anar frus­trant-se len­ta­ment mal­grat que la Cons­ti­tu­ció, que ara com­pleix qua­ran­ta anys i, en con­se­qüèn­cia, ha afron­tat ja la pri­me­ra cri­si de ma­du­re­sa, es­ta­bleix en l’ar­ti­cle ter­cer del Tí­tol Pre­li­mi­nar el se­güent: “El cas­te­llà és la llen­gua es­pa­nyo­la ofi­ci­al de l’Es­tat. Tots els es­pa­nyols te­nen el deu­re conèi­xer-la i el dret a usar­la. Les al­tres llen­gües es­pa­nyo­les se­ran tam­bé ofi­ci­als en les res­pec­ti­ves Co­mu­ni­tats Au­tò­no­mes d’acord amb els seus Es­ta­tuts. La ri­que­sa de les di­fe­rents mo­da­li­tats lin­güís­ti­ques d’Es­pa­nya és un pa­tri­mo­ni cul­tu­ral que se­rà ob­jec­te d’es­pe­ci­al res­pec­te i pro­tec­ció”.

Els pa­res de la Cons­ti­tu­ció, en rei­vin­di­car aquest plan­te­ja­ment plu­ral, es fe­ien res­sò d’una de­man­da, pro­vi­nent de la pe­ri­fè­ria de l’Es­tat, de Ca­ta­lu­nya, Ga­lí­cia i el Pa­ís Basc. Molts dels seus ha­bi­tants es­ta­ven ales­ho­res con­ven­çuts de que un pa­ís és més ric si comp­ta amb qua­tre llen­gües en lloc d’una so­la, ja que al­menys en un ele­vat tant per cent, gai­re­bé un 45% per cent els es­pa­nyols, per­ta­nyen a un ter­ri­to­ri bi­lin­güe.

En els ini­cis de la Tran­si­ció i des­prés de ser apro­va­da la Cons­ti­tu­ció per una gran ma­jo­ria de ciu­ta­dans, molts pen­sà­vem que flui­ri­en de ma­ne­ra na­tu­ral els in­ter­can­vis en­tre les cul­tu­res pro­vi­nents de les di­ver­ses llen­gües de l’Es­tat. És cert que va ha­ver-hi di­ver­sos in­tents es­pe­ran­ça­dors. L’Ins­ti­tut Cer­van­tes, per exem­ple, cre­at el 1991, con­tem­pla en­tre els seus ob­jec­tius, a més de la di­fu­sió a l’ex­te­ri­or del cas­te­llà, la del ca­ta­là, el ga­llec i l’eus­que­ra. Els Pre­mis Na­ci­o­nals, ator­gats pel Mi­nis­te­ri de Cultura, des de la se­va pri­me­ra con­vo­ca­tò­ria, s’obren a les qua­tre llen­gües de l’Es­tat. Ai­xí per exem­ple, la pri­me­ra ve­ga­da que es con­ce­deix el Pre­mio de las Le­tras, el 1984 re­cau en el po­e­ta Jo­sep Vi­cenç Foix i a par­tir de lla­vors fins avui en un se­guit d’au­tors de llen­gua ca­ta­la­na, com Co­ro­mi­nes, Pe­ruc­ho, Ri­quer, Batllori, Cas­te­llet, Gim­fer­rer, o qui ai­xò es­criu.

A l’en­te­ni­ment mu­tu dels es­crip­tors pro­ce­dents de les di­ver­ses Au­to­no­mi­es van con­tri­buir, a par­tir dels anys vui­tan­ta, una sè­rie de tro­ba­des, com la de Ve­ri­nes, di­ri­gi­da pel lla­vors ca­te­drà­tic de Literatura, Víc­tor Gar­cía de la Conc­ha, avui di­rec­tor ho­no­ra­ri de la RAE, i poste­ri­or­ment el Con­grés de Se­gò­via i els dos de Sit­ges, or­ga­nit­zats, si no re­cor­do mala­ment, pel Mi­nis­te­ri de Cultura i la Ge­ne­ra­li­tat. Al Con­grés de Se­gò­via aler­ta­va Pe­dro La­ín En­tral­go del pe­rill que en el fu­tur els ca­ta­lans no sen­tís­sim Cer­van­tes com a nos­tre, sen­se ado­nar-se que molt pocs cas­te­llans han tin­gut Llull o Cas­te­lao per seus i que Cer­van­tes ni tan sols en aquells di­es, a fi­nals del anys no­ran­ta, sig­ni­fi­ca­va gran co­sa per a nin­gú. Avui en­ca­ra sig­ni­fi­ca molt menys, ja que l’in­terès per la cultura hu­ma­nís­ti­ca, de la qual els es­crip­tors for­men part, ago­nit­za. L’ago­nia afec­ta a tot l’Es­tat, no no­més a les au­to­no­mi­es amb llen­gües prò­pi­es i tam­bé als di­ver­sos pa­ï­sos d’Oc­ci­dent.

D’al­tra ban­da, les trans­fe­rèn­ci­es de Cultura a les au­to­no­mi­es, una rei­vin­di­ca­ció com­pren­si­ble, ha im­pli­cat que ca­das­cu­na d’elles ha­gi po­ten­ci­at als seus au­tors, de ma­ne­ra molt més cen­trí­pe­ta que cen­trí­fu­ga. Tot i ai­xò, ha pri­mat la pro­jec­ció in­ter­na­ci­o­nal a la de la res­ta del ter­ri­to­ri pe­nin­su­lar. D’aquí el des­co­nei­xe­ment de les apor­ta­ci­ons cul­tu­rals de les llen­gües mi­no­ri­tà­ri­es en­tre sí, un as­pec­te que no aju­da a les bo­nes re­la­ci­ons ni a gau­dir d’aques­ta ri­que­sa plu­ral a la qual es re­fe­reix la Cons­ti­tu­ció.

Al meu en­ten­dre, la cultura ba­sa­da en la pa­rau­la en la qual molts crè­iem el 1978 no ha tri­om­fat. La ve­lla rei­vin­di­ca­ció de Sal­va­dor Es­priu a La pell de brau, que vam fer nos­tra, no ha tri­om­fat i mal­grat ai­xò avui és més ne­ces­sà­ria que mai: “Fes que si­guin se­gurs els ponts del di­à­leg / i mi­ra de com­pren­dre i es­ti­mar/ les ra­ons i les par­les di­ver­ses dels teus fills”. Amén.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.