Les du­es nor­ma­lit­za­ci­ons

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Esperança, Desencís, Militància -

urant la Tran­si­ció, amb l’apro­va­ció de la Cons­ti­tu­ció, es va en­car­ri­lar la trans­for­ma­ció de l’Es­tat. Fou un pro­cés que va te­nir con­cre­ci­ons di­ver­ses. La ins­ti­tu­ci­o­na­lit­za­ció de les re­gi­ons, per dir-ho amb el re­ial de­cret en vir­tut del qual es va res­ta­blir la Ge­ne­ra­li­tat, en va ser una. Aques­ta ins­ti­tu­ci­o­na­lit­za­ció, de­fi­ni­tò­ria de l’Es­tat de 1978, im­pli­ca­va el re­co­nei­xe­ment de l’au­to­go­vern i la se­va po­ten­ci­a­li­tat s’hau­ria de plas­mar als Es­ta­tuts d’Au­to­no­mia, que es redac­ta­ri­en en fun­ció d’allò que pos­si­bi­li­tés la Cons­ti­tu­ció. A l’ar­ti­cle de la Car­ta Mag­na on es de­li­mi­ta­ven les com­pe­tèn­ci­es ex­clu­si­ves de l’Es­tat (el 149) no hi apa­rei­xia la cultura. Una co­sa eren els “mu­se­os, bi­bli­o­te­cas y arc­hi­vos de ti­tu­la­ri­dad es­ta­tal”, que po­dri­en ser ges­ti­o­nats per les co­mu­ni­tats au­tò­no­mes, pe­rò una co­sa dis­tin­ta eren les po­lí­ti­ques cul­tu­rals. A Ca­ta­lu­nya, se­gons l’ar­ti­cle 9.4 de l’Es­ta­tut, cor­res­pon­dri­en a la Ge­ne­ra­li­tat.

Al cap de mig any de l’apro­va­ció de l’Es­ta­tut, ja es van ce­le­brar elec­ci­ons au­to­nò­mi­ques. El go­vern que as­su­mís la fun­da­ció de la Ge­ne­ra­li­tat, fos quin fos, apos­to que en ma­tè­ria cul­tu­ral hau­ria ela­bo­rat un pla d’ac­tu­a­ció a par­tir d’un afany que era com­par­tit: la nor­ma­lit­za­ció. Les ide­es so­bre què ha­via de ser ma­du­ra­ren als ca­ta­la­nis­mes d’opo­si­ció a la dic­ta­du­ra (amb la se­va con­cre­ció més con­tun­dent a les con­clu­si­ons del Con­grés de Cultura Ca­ta­la­na) i la se­va im­ple­men­ta­ció s’en­te­nia com una pe­dra de toc in­he­rent a la de­mo­cra­tit­za­ció. Nor­ma­lit­za­ció vo­lia dir llen­gua (si­tu­ar el ca­ta­là al cen­tre) pe­rò no no­més (es­ta­va re­la­ci­o­na­da tam­bé amb la vo­lun­tat de re­cons­truir una tra­di­ció cul­tu­ral au­to­su­fi­ci­ent i el sis­te­ma que en de­ri­va­va i que l’ac­ció re­pres­so­ra de la dic­ta­du­ra fran­quis­ta ha­via des­tru­ït).

El go­vern que va as­su­mir el des­a­fi­a­ment de li­de­rar la nor­ma­lit­za­ció va ser el d’un Jor­di Pu­jol que des de sem­pre te­nia una con­cep­ció ide­o­lò­gi­ca de la fun­ció de la cultura: l’en­te­nia pri­mor­di­al­ment com una ei­na d’en­for­ti­ment d’una iden­ti­tat na­ci­o­nal per­ma­nent­ment ame­na­ça­da. No és gens es­trany, per tant, que l’es­tiu del 1979 i un cop aca­ba­des les ne­go­ci­a­ci­ons so­bre l’Es­ta­tut, un dia pu­gés dalt de la bi­ci­cle­ta a Pre­mià de Dalt i pe­da­lés fins a Sant Vi­cenç de Mon­talt per pro­po­sar a Max Cah­ner si vol­dria ser el seu con­se­ller de Cultura.

Amb la idea de la com­pe­tèn­cia ex­clu­si­va al cap, l’edi­tor Cah­ner –so­bi­ra­nis­ta i pan­ca­ta­la­nis­ta– no tri­ga­ria a ela­bo­rar un pla de tre­ball que per­me­tés allò que Pu­jol va anun­ci­ar al dis­curs d’in­ves­ti­du­ra que va adre­çar als di­pu­tats el 24 d’abril del 1980: “L’ob­jec­tiu és d’acon­se­guir a tra­vés d’un pro­cés que pot ser llarg, i que en tot cas ha de ser as­su­mit lliu­re­ment i sen­se el més pe­tit en­fron­ta­ment, que, a Ca­ta­lu­nya, la llen­gua i la cultura prò­pi­es del pa­ís si­guin les ca­ta­la­nes”. Era una de les va­ri­ants pos­si­bles del sig­ni­fi­cat que po­dia te­nir la nor­ma­lit­za­ció. No era la úni­ca. En dar­rer ter­me, de fet, el des­a­cord so­bre el seu sig­ni­fi­cat va ser la cau­sa nu­cle­ar del fra­càs del Pac­te Cul­tu­ral. Era po­der, pe­rò no no­més. Re­flec­ti­en con­cep­ci­ons no coin­ci­dents so­bre el pa­ís i les se­ves ins­ti­tu­ci­ons.

En tot cas sem­bla di­fí­cil no con­ve­nir que du­rant un quart de se­gle el fac­tor con­fi­gu­ra­dor de la Cultura de la Tran­si­ció a Ca­ta­lu­nya (man­lle­vant l’ex­pres­sió a Gui­llem Martínez) va ser la nor­ma­lit­za­ció. En el cas de la lin­güís­ti­ca, com de­mos­tra l’am­plís­sim con­sens par­la­men­ta­ri, és evi­dent. En sin­to­nia les ins­ti­tu­ci­ons pú­bli­ques, en fun­ció de les se­ves pos­si­bi­li­tats, van apos­tar d’una ma­ne­ra sos­tin­gu­da per anar bas­tint un en­tra­mat que ha­via de pos­si­bi­li­tar la con­ti­nu­ï­tat –res ho exem­pli­fi­ca mi­llor que la Ins­ti­tu­ció de les Lle­tres Ca­ta­la­nes (1987)– i pro­jec­ció in­ter­na­ci­o­nal d’aque­lla tra­di­ció es­tron­ca­da. No ha es­tat obra no­més d’una ins­ti­tu­ció. Ge­ne­ra­li­tat, Di­pu­ta­ci­ons i Ajun­ta­ment de Bar­ce­lo­na, ja fos amb com­pli­ci­tat o en com­pe­tèn­cia en­tre elles, fe­ren pos­si­ble l’afer­ma­ment d’un sis­te­ma cul­tu­ral que avui comp­ta amb ba­se sò­li­da amb les bi­bli­o­te­ques de bar­ris i po­bles, amb in­fra­es­truc­tu­res de pri­mer ni­vell des de mit­jans dels no­ran­ta i si­tua l’Ins­ti­tut Ra­mon Llull (2002) a la cús­pi­de.

Pe­rò no són pocs els qui con­si­de­ren que la nor­ma­lit­za­ció és un pro­jec­te in­a­ca­bat. A El preu de ser ca­ta­lans (2007) Pa­trí­cia Ga­banc­ho va llan­çar un crit d’aler­ta i el 2008 Jo­sep-An­ton Fer­nàn­dez de­tec­ta­va El males­tar de la cultura ca­ta­la­na. La qües­tió, en dar­rer ter­me –com suc­ce­eix amb tan­tes grans pa­rau­les de la Tran­si­ció–, és que el sig­ni­fi­cat úl­tim de la nor­ma­lit­za­ci­ó­s­em­pre­va­se­ram­bi­gu.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.