The­re­sa May, les fron­te­res i l’en­ter­ra­dor

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - ISA­BEL GÓMEZ MELENCHÓN

Sí, la co­sa té ma­la pin­ta. Ara mateix Mr. Mcke­e­gan, el ca­va­ller de la fo­to­gra­fia, dig­ne i com­post com cor­res­pon al director d’una fu­ne­rà­ria, dis­pa­ra, me­ta­fò­ri­ca­ment par­lant, con­tra la si­tu­a­ció cre­a­da pel Bre­xit en­tre les du­es Ir­lan­des. “S’ima­gi­na una fa­mí­lia fent cua amb els seus pa­rents per tra­ves­sar amb el fi­nat a l’al­tre cos­tat? Si els que ma­nen fos­sin nens, els do­na­ria una plan­to­fa­da”. Mr. Mcke­e­gan és un per­so­nat­ge de carn i os­sos en una si­tu­a­ció sur­re­a­lis­ta­ment re­al, i si l’ha­gués cone­gut, Spike Mi­lli­gan (Ín­dia, 1918-Reg­ne Unit, 2002) sens dub­te l’hau­ria in­cor­po­rat a l’hi­la­rant elenc de Ma­la pin­ta, la pri­me­ra no­vel·la (1963) de l’ac­tor, es­crip­tor, guio­nis­ta, cò­mic, ins­pi­ra­dor dels Monty Pyt­hon i so­bre­tot pos­se­ï­dor d’un sen­tit de l’hu­mor a pro­va del més en­llà quan va dei­xar es­crit com a epi­ta­fi “Et vaig dir que es­ta­va malalt”. En el més en­çà de la se­va no­vel·la ja va ima­gi­nar una si­tu­a­ció sem­blant a la del po­bre Mr. Mcke­e­gan i els seus do­len­ço­sos cli­ents.

Es­tem al 1924 i la Co­mis­sió de Fron­te­res es­tà tra­çant la lí­nia que se­pa­ra­rà la bri­tà­ni­ca Ir­lan­da del Nord de la Re­pú­bli­ca Lliu­re d’Ir­lan­da. Es fa tard i els pubs estan a punt de tan­car. Una bo­na pin­ta és el que fa fal­ta per se­ge­llar l’acord, ai­xí que amb les pres­ses nin­gú no s’ado­na que la fron­te­ra que aca­ben de di­bui­xar pas­sa just pel cen­tre de Pucko­on, una pe­ti­ta lo­ca­li­tat de Sli­go am­bel­seu­cas­te­llen­ru­ï­nes,les­se­ves va­ques pas­tu­rant, el seu cel in­tem­po­ral­ment en­ca­po­tat i els seus com­po­ne­dors de tex­tos, en­can­tats per­què una in­es­pe­ra­da ona­da de ca­lor per­me­trà obrir la por­ta­da del di­a­ri lo­cal amb al­gu­na co­sa que no si­gui l’ac­ti­vi­tat del Pa­pa.

Un pub par­tit en dos

En aquell Pucko­on tan allu­nyat dels des­pat­xos viu el pro­ta­go­nis­ta, Dan Mi­lli­gan, un ho­me ami­ga­ble i man­drós al punt que el mateix au­tor, con­ver­tit ell tam­bé en per­so­nat­ge, ha de for­çar-lo a bus­car una so­lu­ció quan un ma­tí es des­per­ta en­vol­tat de tan­ques. Com la res­ta dels ha­bi­tants, ve­geu l’ine­fa­ble Murphy (en to­tes les fa­mí­li­es ir­lan­de­ses hi ha un Murphy, no­ta de la fir­mant), amb la se­va cara “fi­del re­pro­duc­ció de les pa­ta­tes Rei Edu­ard que con­re­a­va” (aques­ta no­ta és de l’au­tor), el seu ca­pe­llà, sem­pre es­càs de di­ners i ame­na­çant de fer cau­re foc del cel (fins que l’es­co­là li re­cor­da que el gat s’aca­ba de pi­xar als llu­mins, no­ta de l’au­tor), el ca­cic O’Bri­en, que deu la se­va po­si­ció no a ser el pro­pi­e­ta­ri de l’úni­ca bo­ti­ga si­nó a les apos­tes que tot ir­lan­dès por­ta a la sang (no­ta de la que ai­xò firma), i en fi, la res­ta dels ha­bi­tants del po­ble, tots ells ca­sats però sol­ters a par­tir de les sis de la tar­da.

I a par­tir de les sis de la tar­da s’as­sa­ben­ten que al seu pub, el Sant Be­ve­dor, di­nou dm² de la pun­ta del sa­ló po­pu­lar es tro­ben ara a l’Úls­ter, on les begudes són un 30 per cent més ba­ra­tes que a la Re­pú­bli­ca, el pa­ís que cor­res­pon a la res­ta del pub, ara buit men­tre als di­nou de­cí­me­tres s’hi api­nya “una mu­nió de ro­nyo­sos di­mo­nis com vol­tors”, se­gons el pro­pi­e­ta­ri. Per no par­lar dels fi­nats, per­què re­sul­ta que al ce­men­ti­ri han ins­tal·lat una ga­ri­ta de gu­àr­dia per vi­gi­lar que nin­gú, ni viu ni mort, no pas­si a l’al­tre cos­tat sen­se els pa­pers en re­gla. Ni tan sols el po­bre Dan Do­o­nan, ciu­ta­dà ir­lan­dès obli­gat a pas­sar l’eter­ni­tat en un ce­men­ti­ri ara ter­ri­to­ri bri­tà­nic al qual la se­va ví­dua hau­rà d’ac­ce­dir amb un pas­sa­port i vi­sat ca­da ve­ga­da que desit­gi vi­si­tar-lo, co­sa que no pas­sa­rà so­vint per­què el tes­ta­ment ha que­dat en el cos­tat equi­vo­cat de la fron­te­ra.

Com es re­sol­drà sem­blant dis­ba­rat? Po­drí­em ex­pli­car-ho i de pas­sa­da ex­pli­car-los què és el sen­tit co­mú a The­re­sa May i els seus col·le­gues. I no no­més a ells, ara que les fron­te­res tor­nen a ser ten­dèn­cia. La no­vel·la és hi­la­rant, la re­a­li­tat ja no ho és tant.

GETTY

Mr. Mcke­e­gan de En­niski­llen, Uls­ter Spike Mi­lli­gan Ma­la pin­ta

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.