Un or­di­na­dor amb ro­des

La Vanguardia (Català) - Diners - - INPUT - Jo­sep Ma­ria Ga­nyet

Els cot­xes ja fa temps que no són cap no­ve­tat al Mo­bi­le World Con­gress. En una ine­vi­ta­ble con­ver­gèn­cia, els sec­tors de l’au­to­mo­ció, de la com­pu­ta­ció i de la in­tel·li­gèn­cia ar­ti­fi­ci­al s’hi tro­ben per pre­sen­tar les se­ves dar­re­res no­ve­tats. Als Volkswa­gen, Se­at, Toyo­ta i Ford s’hi han su­mat els dar­rers anys els Tes­la, Uber, Lyft i Go­o­gle. Als ca­valls s’hi han afe­git els bits i als qui­lò­me­tres per ho­ra els qui­lò­me­tres per càr­re­ga.

His­tò­ri­ca­ment els ar­gu­ments de ven­da d’un ve­hi­cle gi­ra­ven al vol­tant de la po­tèn­cia, la ve­lo­ci­tat, la capa­ci­tat i els aca­bats. Amb la cri­si del pe­tro­li dels se­tan­ta s’hi va afe­gir el del con­sum, al qual hem su­mat el de les emis­si­ons, obli­gats per la cri­si cli­mà­ti­ca glo­bal. Les pro­me­ses de la pu­bli­ci­tat s’han mo­gut en­tre la de lli­ber­tat del prin­ci­pi –“Un cot­xe us por­ta a llocs on nin­gú més no ar­ri­ba”–, la d’ex­clu­si­vi­tat dels Mad Men –“La ve­ri­ta­ble de­fi­ni­ció del lu­xe. Per a tu”–, fins a la de l’es­til de vi­da ac­tu­al –“El vi­at­ge de la te­va la vi­da”–. I com que avui l’es­til de vi­da és con­nec­tat, als ar­gu­ments de ven­da an­te­ri­ors hi hem afe­git els as­sis­tents de veu, les pan­ta­lles tàc­tils, els sen­sors, els pro­ces­sa­dors, la con­nec­ti­vi­tat i la du­ra­da de la ba­te­ria. Ca­su­al­ment és el ma­teix que mi­rem quan ens com­prem un or­di­na­dor por­tà­til o un mò­bil de dar­re­ra ge­ne­ra­ció. El cot­xe del 2018 és un gran or­di­na­dor amb ro­des.

Fins als anys vui­tan­ta un cot­xe con­nec­tat vo­lia dir un ve­hi­cle amb qui­lò­me­tres de ca­bles ama­gats dins la car­ros­se­ria. El bo­tó del con­duc­tor per abai­xar la fi­nes­tra es­quer­ra de dar­re­re es­ta­va con­nec­tat fí­si­ca­ment amb la fi­nes­tra, i ai­xí amb tot. Amb l’ar­ri­ba­da de la tec­no­lo­gia CAN de Bosch (Con- tro­ller Area Network) a mit­jan vui­tan­ta, els en­gi­nyers es van po­der es­tal­vi­ar qui­lò­me­tres de ca­ble amb el con­se­güent es­tal­vi en pes, ma­te­ri­als i re­pa­ra­ci­ons. El can­vi va mo­di­fi­car la com­ple­xi­tat fí­si­ca per la com­ple­xi­tat pro­gra­mà­ti­ca.

El fun­ci­o­na­ment del sistema CAN s’as­sem­bla molt a una xar­xa vi­à­ria per on cir­cu­len da­des en lloc de ve­hi­cles. Els mi­li­ons de bits que ge­ne­ren els sen­sors del cot­xe cir­cu­len per la xar­xa CAN i els di­fe­rents or­di­na­dors de bord de­ci­dei­xen qui­nes da­des els in­teres­sen, què en fan i com han d’ac­tu­ar se­gons la se­va in­tel·li­gèn­cia.

Su­po­sem que vo­lem obrir una por­ta i n’ac­ci­o­nem la ma­ne­ta. L’ac­ció és en­vi­a­da a la xar­xa CAN per­què tots els or­di­na­dors de bord hi di­guin la se­va. Si l’or­di­na­dor que con­tro­la el mo­vi­ment del cot­xe diu que el cot­xe es­tà en re­pòs, la por­ta s’obri­rà. Si diu que el ve­hi­cle es tro­ba en mo­vi­ment no ens la dei­xa­rà obrir a la pri­me­ra i eme­trà una alar­ma so­no­ra. Si, en can­vi, el gi­ros­co­pi, l’ac­ce­le­rò­me­tre i els sen­sors dels frens in­for­men que el ve­hi­cle es tro­ba en una si­tu­a­ció d’emer­gèn­cia ens l’obri­rà. Ai­xò que aca­beu de lle­gir no és més que un pe­tit pro­gra­ma.

Se­guim ite­rant i sal­tem al se­gle XXI. Avui, a les da­des de la se­va xar­xa lo­cal d’in­for­ma­ció, els ve­hi­cles au­tò­noms hi afe­gei­xen la pro­vi­nent dels sen­sors d’en­torn. Là­sers, ul­tra­sons, ra­dars i cà­me­res els per­me­ten cir­cu­lar per la xar­xa vi­à­ria sen­se ne­ces­si­tat de la con­cur­rèn­cia hu­ma­na. Fins i tot són capa­ços de na­ve­gar per car­re­te­res i ca­mins que no sur­ten als ma­pes i on no hi ha co­ber­tu­ra.

Si fem nú­me­ros veu­rem que a tot el món mo­ren a l’any 1.250.000 per­so­nes per ac­ci­dents de tràn­sit (OMS, 2013), que com diu Yu­val No­ah Ha­ra­ri en el

SISTEMA La in­tel·li­gèn­cia dis­tri­bu­ï­da dels cot­xes con­nec­tats s’as­sem­bla més a una co­lò­nia de for­mi­gues que al sistema de tràn­sit ac­tu­al

seu dar­rer lli­bre, són el do­ble dels que mo­ren per guer­res, crims o ter­ro­ris­me su­mats. Un 90% són per cau­ses hu­ma­nes, com el con­sum d’al­co­hol, la con­duc­ció amb fa­ti­ga, l’ús del mò­bil i l’ex­cés de ve­lo­ci­tat. Els or­di­na­dors no be­uen, no es can­sen, no cor­ren més del per­mès i es­tan sem­pre con­nec­tats.

I aquest és el salt quàn­tic. La con­ne­xió fa que una xar­xa vi­à­ria d’au­to­mò­bils con­nec­tats es com­por­ti com una so­la en­ti­tat. En ar­ri­bar a una cru­ï­lla el cot­xe con­nec­tat no no­més té la in­for­ma­ció del seu es­tat i la del seu en­torn via sen­sors, si­nó que tam­bé té la que li ar­ri­ba de la res­ta de cot­xes que té al seu vol­tant, que li trans­me­ten el seu es­tat i les se­ves in­ten­ci­ons. La in­tel·li­gèn­cia dis­tri­bu­ï­da d’un parc de cot­xes con­nec­tats en mo­vi­ment és més sem­blant a una co­lò­nia de for­mi­gues on l’in­ter­can­vi d’in­for­ma­ció és cons­tant, que en el sistema de tràn­sit ac­tu­al on ca­da ve­hi­cle no­més es pre­o­cu­pa dels seus ob­jec­tius.

Aques­ta xar­xa de ve­hi­cles au­tò­noms in­tel·li­gents en­ca­ra té un al­tre gran avan­tat­ge: el que un ve­hi­cle aprèn és com­par­tit al mo­ment a to­ta la xar­xa. La pis­ta fo­res­tal que no sor­tia als ma­pes i sen­se co­ber­tu­ra no­més se­ria des­co­ne­gu­da pel pri­mer ve­hi­cle que hi pas­sés. De la ma­tei­xa ma­ne­ra, un can­vi en el co­di de cir­cu­la­ció se­ria efec­tiu al ma­teix mo­ment que s’apro­vés.

La pro­pe­ra ite­ra­ció de l’or­di­na­dor amb ro­des és com­pa­ra­ble a la que va su­po­sar la del CAN a mit­jan vui­tan­tes, però a es­ca­la ma­cro. El fun­ci­o­na­ment d’una xar­xa vi­à­ria se­rà molt si­mi­lar a una xar­xa CAN, on cir­cu­la­ran ve­hi­cles en­lloc de bits. Els mi­li­ons de ve­hi­cles de la xar­xa pro­vei­ran da­des a la res­ta, que com fan els or­di­na­dors de bord, de­ci­di­ran què fer. Ca­da ve­hi­cle és per a si ma­teix un or­di­na­dor amb capa­ci­tat de de­ci­sió prò­pia i un sen­sor per a la res­ta de ve­hi­cles.

Se­gui­rem subs­ti­tuint com­ple­xi­tat fí­si­ca per com­ple­xi­tat pro­gra­mà­ti­ca fins a treu­re de l’equa­ció la com­ple­xi­tat fí­si­ca més gran, la com­ple­xi­tat hu­ma­na. Si als vui­tan­ta els en­gi­nyers van po­der es­tal­vi­ar en ma­te­ri­als i re­pa­ra­ci­ons, els en­gi­nyers ac­tu­als te­nen la capa­ci­tat d’es­tal­vi­ar en vi­des hu­ma­nes, i si bé és cert que els cot­xes con­nec­tats dei­xa­ran molts con­duc­tors, me­cà­nics, plan­xis­tes, met­ges, in­fer­me­res i as­se­gu­ra­do­res sen­se fei­na, sem­pre és mi­llor 1.250.000 d’atu­rats que no pas de morts.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.