Sin­gu­la­ri­tat i ro­bots amb àni­ma

La Vanguardia (Català) - Diners - - INPUT -

La sin­gu­la­ri­tat és el mo­ment hi­po­tè­tic (i te­mut) en què un al­go­rit­me d’in­tel·li­gèn­cia ar­ti­fi­ci­al (IA) se­rà capaç de dis­se­nyar au­tò­no­ma­ment un al­tre al­go­rit­me més in­tel·li­gent que ell. En aquest cas s’en­tra­ria en un efec­te en cas­ca­da en què ca­da mà­qui­na en dis­se­nya­ria una al­tra d’in­tel·li­gèn­cia su­pe­ri­or, fins a cre­ar al­gu­na co­sa ai­xí com una ame­na­ça­do­ra in­tel·li­gèn­cia su­per­hu­ma­na. Aquest punt se­ria com un fo­rat ne­gre: és im­pos­si­ble sa­ber què pas­sa­ria des­prés. No sa­bem si al­gun dia acon­se­gui­rem la sin­gu­la­ri­tat. Però la IA es­tà ar­ri­bant a les nos­tres vi­des, de ma­ne­ra ir­re­me­ia­ble i ir­re­ver­si­ble. La pal­pem a tra­vés d’apli­ca­ci­ons com Ap­ple Si­ri, Mi­cro­soft Cor­ta­na, Go­o­gle Ho­me o Ama­zon Ale­xa. Les mà­qui­nes te­nen capa­ci­tats crei­xents d’in­ter­pre­ta­ció del llen­guat­ge na­tu­ral, de re­co­nei­xe­ment d’ob­jec­tes o d’in­tel·li­gèn­cia es­tra­tè­gi­ca. Se­gons McKin­sey, la IA su­ma­rà 13 bi­li­ons de dò­lars al PIB glo­bal, i un 70% de les em­pre­ses la uti­lit­za­ran el 2030. Les in­ver­si­ons mun­di­als en R+D en tec­no­lo­gi­es cog­ni­ti­ves ja su­peren els 20.000 mi­li­ons de dò­lars. I la cur­sa tot just aca­ba de co­men­çar. La gran ba­ta­lla s’en­tau­la avui en la cre­a­ció d’en­torns con­ver­sa­ci­o­nals (el nou gran ca­nal de ven­da), el re­co­nei­xe­ment fa­ci­al o els ve­hi­cles au­to­con­du­ïts. No­ves ca­pes de dis­seny grà­fic di­gi­tal ves­tei­xen els al­go­rit­mes de ca­res hu­ma­nes, amb capa­ci­tats cog­ni­ti­ves, so­ci­als i in­terac­ti­ves. Les mà­qui­nes re­co­nei­xen i in­ter­pre­ten les nos­tres emo­ci­ons, i si­mu­len les se­ves. Els bots, o ava­tars di­gi­tals, man­te­nen con­ver­ses hu­ma­nes no pre­pro­gra­ma­des amb una fa­ci­li­tat crei­xent. Si la mà­qui­na no co­neix un te­ma, ac­ce­deix a ba­ses de da­des i l’ab­sor­beix rà­pi­da­ment. El pro­cés d’apre­nen­tat­ge que per a un nen du­ra quin­ze anys, un al­go­rit­me el desen­vo­lu­pa en mi­nuts. I, al fi­nal, en qual­se­vol re­fle­xió so­bre el te­ma sor­geix la pre­gun­ta: ar­ri­ba­ran a pren­dre el con­trol les mà­qui­nes? Què hi ha des­prés de la fa­mo­sa sin­gu­la­ri­tat?

Fa anys que imi­tem les es­truc­tu­res ce­re­brals mit­jan­çant sis­te­mes elec­trò­nics. Des del 1950 hi ha grups d’in­ves­ti­ga­ció so­bre les fa­mo­ses xar­xes neu­ro­nals (ar­qui­tec­tu­res elec­trò­ni­ques que si­mu­len el cer­vell hu­mà). Hi ha un know-how ex­tens so­bre el fun­ci­o­na­ment d’aques­tes xar­xes. Però no hem ar­ri­bat a l’úl­ti­ma fron­te­ra: la cons­ci­èn­cia ar­ti­fi­ci­al. Aquest te­ma em fas­ci­na. En quin mo­ment se­rà cons­ci­ent de si ma­tei­xa una mà­qui­na? Quan desen­vo­lu­pa­rà al­gu­na me­na d’ego per­so­nal un al­go­rit­me? Po­dem cre­ar in­tel·li­gèn­cia ar­ti­fi­ci­al a imi­ta­ció de la bi­o­lò­gi­ca, però no sa­bem pràc­ti­ca­ment res so­bre la cons­ci­èn­cia ar­ti­fi­ci­al. Aquest sí que se­rà un punt d’in­fle­xió. Per­què, as­so­ci­ats a la cons­ci­èn­cia, hi ha els sen­ti­ments i les emo­ci­ons: po­drà odi­ar o es­ti­mar una mà­qui­na? Sen­ti­rà amis­tat, pe­na, ten­dre­sa, mo­ti­va­ció o eu­fò­ria? Pot ser am­bi­ci­o­sa una mà­qui­na? Les emo­ci­ons són una clas­se de so­fis­ti­ca­da so­lu­ció evo­lu­ti­va: som cons­ci­ents que exis­tim per­què l’evo­lu­ció ens ha por­tat a aquest punt. En al­gun mo­ment, al­gun pri­mi­tiu avant­pas­sat va co­men­çar a te­nir cons­ci­èn­cia de si ma­teix i a desen­vo­lu­par es­tra­tè­gi­es de pro­tec­ció i su­per­vi­vèn­cia més efi­ci­ents as­so­ci­a­des a aques­ta cons­ci­èn­cia. De la cons­ci­èn­cia de la ma­tei­xa exis­tèn­cia sor­geix la por, la ge­ne­ro­si­tat, el res­pec­te, l’en­ve­ja, la re­ven­ja o la ira. És un apas­si­o­nant mis­te­ri, en­ca­ra no re­solt per la ci­èn­cia, en­ten­dre per què, a par­tir d’un grup de neu­ro­nes, sor­geix una co­sa ano­me­na­da cons­ci­èn­cia. A tra­vés de quins me­ca­nis­mes ge­ne­ra un pa­tró cog­ni­tiu su­pe­ri­or, un dens cú­mul de

Les mà­qui­nes po­dran cre­ar in­tel·li­gèn­cia ar­ti­fi­ci­al, però no sa­bem gai­re­bé res so­bre cons­ci­èn­cia ar­ti­fi­ci­al

cèl·lu­les ner­vi­o­ses (ano­me­nat cer­vell), i s’ado­na de la se­va prò­pia exis­tèn­cia i, amb ai­xò, de la se­va fra­gi­li­tat i tem­po­ra­li­tat? Pot­ser l’ex­pli­ca­ció es­tà en l’es­tu­di de sis­te­mes com­ple­xos i fe­nò­mens d’emer­gèn­cia. Igual que d’un con­junt de pí­xels aco­lo­rits sor­geix La Gi­o­con­da, d’un con­junt de neu­ro­nes con­nec­ta­des n’emer­geix, d’al­gu­na ma­ne­ra, la cons­ci­èn­cia. Se’ns crea un dub­te exis­ten­ci­al: som no­més mà­qui­nes bi­o­quí­mi­ques? El nos­tre cer­vell, és un con­junt d’al­go­rit­mes na­tu­rals su­por­tats per pro­ces­sos quí­mics i elèc­trics? O hi ha al­gu­na co­sa més pro­fun­da, in­tan­gi­ble, úni­ca, ini­mi­ta­ble –i pot­ser im­mor­tal– ano­me­na­da àni­ma que en­tron­ca amb una al­tra re­a­li­tat me­ta­fí­si­ca, es­pi­ri­tu­al o re­li­gi­o­sa? Per­què, si no­més som al­go­rit­mes bi­o­quí­mics, amb to­ta cer­te­sa una mà­qui­na, en un mo­ment o al­tre, po­drà re­pli­car el seu fun­ci­o­na­ment. I lla­vors tin­drà cons­ci­èn­cia de si ma­tei­xa. Aques­ta se­rà la ve­ri­ta­ble sin­gu­la­ri­tat, el punt d’in­fle­xió en què les mà­qui­nes se­ran en­ti­tats do­ta­des d’al­gu­na me­na de vi­da prò­pia i, amb ai­xò, d’emo­ci­ons. I aquí s’obren al­tres de­bats apas­si­o­nants: ar­ri­bats a aquest punt, aques­tes “mà­qui­nes cons­ci­ents”, s’hau­ran de con­si­de­rar és­sers vius? Tin­dran drets i obli­ga­ci­ons? Els ju­ris­tes i els fi­lò­sofs tin­dran una fei­na in­gent els anys vi­nents. Els ex­perts as­se­gu­ren que no hi ha pres­sa: sa­bem com es ge­ne­ra la in­tel·li­gèn­cia, i hem dis­se­nyat xar­xes neu­ro­nals ar­ti­fi­ci­als per re­pli­car-la, amb un cert èxit. Però la ci­èn­cia es­tà a l’al­ba d’en­ten­dre com es for­ma la cons­ci­èn­cia. Per ai­xò un hu­mà és in­ca­paç de cre­ar una mà­qui­na cons­ci­ent de si ma­tei­xa. Però hi ha ca­mins al­ter­na­tius: avui les no­ves tèc­ni­ques de dis­seny ge­ne­ra­tiu cre­en ar­qui­tec­tu­res òp­ti­mes de dis­po­si­tius a par­tir de les se­ves con­di­ci­ons de con­torn o re­que­ri­ments. Les mà­qui­nes po­den dis­se­nyar al­tres mà­qui­nes, per pro­ces­sos de pro­va i er­ror, sen­se pla­ni­fi­ca­ció, no­més ex­pe­ri­men­tant a la re­cer­ca de la mi­llor con­fi­gu­ra­ció. No se­ria fo­ras­se­nyat pen­sar a si­mu­lar un pro­cés evo­lu­tiu en un or­di­na­dor que, per re­gles sem­blants a les bi­o­lò­gi­ques (com­pe­tèn­cia per re­cur­sos vir­tu­als), ar­ri­bi a dis­se­nyar de ma­ne­ra au­tò­no­ma un sis­te­ma di­gi­tal tan com­plex com un cer­vell, fins a su­perar el punt de fu­ga d’emer­gèn­cia de la cons­ci­èn­cia. Tin­drem ro­bots amb àni­ma? Lla­vors sí que hau­rem fran­que­jat totes les fron­te­res de l’èti­ca, la fi­lo­so­fia i la tec­no­lo­gia, la ve­ri­ta­ble sin­gu­la­ri­tat.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.