‘Cu­én­ta­me...’ la his­tò­ria

LA PO­PU­LAR SÈ­RIE DE TVE HA SA­BUT CONS­TRUIR UN RE­LAT SO­BRE ES­PA­NYA DES DEL TAR­DO­FRAN­QUIS­ME FINS ALS ANYS VUI­TAN­TA, UNA RE­LA­CIÓ DE FETS QUE CON­NEC­TA AMB MI­LI­ONS DE TE­LE­ES­PEC­TA­DORS

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURE TV - ÓSCAR MUÑOZ

Molt han can­vi­at els Alcán­ta­ra des que van ir­rom­pre a les llars es­pa­nyo­les el 2001 –1968 per a ells– fins ara, 1982 en la se­va par­ti­cu­lar cro­no­lo­gia. L’Antonio (Ima­nol Ari­as), aquell or­de­nan­ça del Mi­nis­te­ri d’Agri­cul­tu­ra plu­ri­o­cu­pat en una im­prem­ta pro­pi­e­tat d’un ca­pi­tost fran­quis­ta, sen­se es­tu­dis, avui és, des­prés d’ha­ver vis­cut mil i una aven­tu­res, un in­qui­et em­pre­sa­ri que vol fer-se un nom al món del vi. I la Mer­ce­des (Ana Duato), mes­tres­sa de ca­sa que co­sia pan­ta­lons quan els nens la dei­xa­ven, ara re­gen­ta un ne­go­ci de co­ti­lle­ria, aca­ba d’ob­te­nir la lli­cen­ci­a­tu­ra d’Eco­nò­mi­ques i es mou amb una ele­gàn­cia in­con­ce­bi­ble pocs anys abans. La trans­for­ma­ció d’aques­ta pa­re­lla és un re­flex del pro­fund can­vi que va fer tot un pa­ís, el pa­ís de Cu­én­ta­me có­mo

pa­só.

Aques­ta sè­rie ha sa­but cons­truir un re­lat so­bre la re­a­li­tat d’Es­pa­nya a tra­vés de la te­le­vi­sió que ca­da set­ma­na ve­uen mi­li­ons de per­so­nes. “Des del prin­ci­pi hem vol­gut ex­pli­car la his­tò­ria del pas­sat des de la mi­ra­da d’un nen, el Carlos (Ri­car­do Gó­mez, el fill pe­tit dels Alcán­ta­ra), que és el nar­ra­dor en el nos­tre pre­sent”, ex­pli­ca Antonio Ca­no, un dels di­rec­tors. “El fil con­duc­tor –pros­se­gueix– són els fets re­als que in­terac­tu­en amb el que els pas­sa als per­so­nat­ges en la fic­ció”. La do­cu­men­ta­ció és fo­na­men­tal per tri­ar els te­mes que han d’apa­rèi­xer. Els guio­nis­tes re­ben una se­lec­ció de les no­tí­ci­es de ca­da dia. Hi ha per­so­nat­ges que s’in­crus­ten en imat­ges del no­do (a les pri­me­res tem­po­ra­des) o del fons de TVE per­què si­guin dins de la re­a­li­tat (de ve­ga­des si­mu­lant un som­ni), un efec­te cone­gut com a For­rest Gump ( en aquest film s’hi fe­ia ser­vir aques­ta tèc­ni­ca) que s’uti­lit­za so­vint i que agra­da als res­pon­sa­bles de la sè­rie. Ai­xí, s’ha vist l’Antonio do­nant la mà a Fran­co, el Carlos to­re­jant un Miu­ra o el seu ger­mà més gran, el To­ni (Pa­blo Ri­ve­ro), als car­rers de Lis­boa du­rant la re­vo­lu­ció dels cla­vells.

“Els res­sorts his­tò­rics són bà­sics, sen­se ai­xò Cu­én­ta­me... no tin­dria in­terès –ex­pli­ca Eduardo La­drón de Gu­e­va­ra, edi­tor de guio­nis­tes–. Ai­xí vam ex­pli­car la re­pres­sió del tar­do­fran­quis­me, les pri­me­res elec­ci­ons, el 23-F, i ara la vic­tò­ria del PSOE”. So­bre ai­xò úl­tim, La­drón de Gu­e­va­ra es­tà sa­tis­fet d’ha­ver ar­ri­bat al 1982 per­què Fe­li­pe Gonzá­lez ma­teix va dir fa un temps que no s’atre­vi­ri­en a ex­pli­car-ho. “I tant que ho ex­pli­quem, es­clar que sí”, res­pon a l’ex­pre­si­dent. Aquest guio­nis­ta apro­fi­ta l’oca­sió per dei­xar clar que la sè­rie no va ser idea de Jo­sé Ma­ría Az­nar, com molts pen­sen. “Que s’es­tre­nés du­rant la se­va eta­pa al go­vern no vol dir res –afir­ma–. La van re­but­jar al­tres ca­de­nes i al fi­nal va ser TVE la que la va vo­ler. Va tor­nar el PSOE, i des­prés el PP, sen­se que nin­gú, des dels go­verns o TVE, ens ha­gi do­nat cap in­di­ca­ció. Sem­pre he es­crit amb lli­ber­tat”.

Els es­de­ve­ni­ments po­lí­tics te­nen es­pe­ci­al pes i més si es trac­ta de la tran­si­ció. Per fer-los con­fluir di­rec­ta­ment amb els pro­ta­go­nis­tes es fan ser­vir di­fe­rents re­cur­sos. Un és que el To­ni aca­bi sent pe­ri­o­dis­ta en comp­tes d’ad­vo­cat; ai­xí pot ac­ce­dir més fà­cil­ment als prin­ci­pals fets his­tò­rics. Es dó­na la cir­cums­tàn­cia que La­drón de Gu­e­va­ra –com el seu per­so­nat­ge– de jo­ve va tre­ba­llar al di­a­ri Pu­e­blo.

Els es­de­ve­ni­ments que van pas­sar als anys re­la­tats per la sè­rie van ser trans­cen­den­tals per al que va ar­ri­bar des­prés, però pot ser que tin­guin en­ca­ra més va­lor els so­ci­als i cul­tu­rals, els que són evi­dents en el dia a dia dels per­so­nat­ge­sam­bels

L’EDI­TOR DE GUIO­NIS­TES, LA­DRÓN DE GU­E­VA­RA, AS­SE­GU­RA QUE NI TVE NI ELS GO­VERNS DEL PP O DEL PSOE NO ELS HAN DO­NAT IN­DI­CA­CI­ONS

quals els te­le­es­pec­ta­dors es­ti­guin es­pe­ci­al­ment iden­ti­fi­cats, per­què ells, d’una ma­ne­ra o al­tra, tam­bé els van viu­re. En aquest punt, la nos­tàl­gia hi ju­ga el seu pa­per. “Aquí par­ti­ci­pem tots –pros­se­gueix La­drón de Gu­e­va­ra– amb la nos­tra prò­pia me­mò­ria, i la por­tem a la sè­rie en to de co­mè­dia o me­lo­dra­mà­tic”. Ai­xí, per exem­ple, s’ha mos­trat el món de les dro­gues. “Al co­men­ça­ment –con­ti­nua– era una co­sa di­ver­ti-

da, sub­ver­si­va, però amb el temps es va anar con­ver­tint en una tra­gè­dia per a tot el pa­ís”. La cen­su­ra, la re­pres­sió, la cor­rup­ció, la pín­do­la an­ti­con­cep­ti­va, l’avor­ta­ment, el di­vor­ci, la mi­li, el càn­cer... han es­tat afers pre­sents en la so­ci­e­tat que han anat apa­rei­xent en les di­fe­rents tem­po­ra­des.

El fe­no­men Cu­én­ta­me... tam­bé ha in­teres­sat al­món aca­dè­mic. Jo­sé Carlos Ru­e­da, pro­fes­sor d’His­tò­ria Con­tem­po­rà­nia de la fa­cul­tat de Ci­èn­ci­es de la In­for­ma­ció de la Uni­ver­si­tat Com­plu­ten­se de Ma­drid, l’ha es­tu­di­at. “La sè­rie sem­pre ha ju­gat amb la in­terac­ció en­tre la fa­mí­lia de fic­ció i el seu con­text his­tò­ric –ex­pli­ca– i ha mos­trat com ha evo­lu­ci­o­nat des d’un per­fil de clas­se po­pu­lar a una al­tra de clas­se mit­ja­na i fins i tot mit­ja­na-al­ta”. I, pros­se­gueix, de la ma­tei­xa ma­ne­ra, “es pas­sa de la dic­ta­du­ra a la de­mo­crà­cia, d’una so­ci­e­tat amb por a una al­tra d’ober­ta...” En cer­ta ma­ne­ra, re­su­meix, “Cu­én­ta­me... és una dra­ma­tit­za­ció i una re­fle­xió so­bre el pro­grés col·lec­tiu, tant ide­o­lò­gic, com ma­te­ri­al i po­lí­tic”.

Per cons­truir aquest re­lat, ex­pli­ca aquest pro­fes­sor, “s’ha cui­dat molt la in­terac­ció en­tre his­tò­ria i fic­ció, ja des de la pri­me­ra tem­po­ra­da”. Però, al seu en­ten­dre, amb el pas dels anys, aques­ta re­la­ció ha anat per­dent for­ça i “en els úl­tims temps la his­tò­ria s’ha con­ver­tit en un pre­text ar­gu­men­tal, en un de­co­rat de fons”.

El re­sul­tat, se­gons el pa­rer de Cu­er­da, és “una lli­çó ex­tra­or­di­nà­ri­a­ment po­si­ti­va de la tran­si­ció, que se’ns mos­tra com un temps fe­liç, po­si­tiu, cons­truc­tiu”. Aques­ta vi­sió es pot fer per­què hi ha am­plis acords so­bre aques­ta èpo­ca, ex­pli­ca aquest ex­pert. “Però ai­xí que t’en­din­ses als vui­tan­ta, les co­ses se­ran més di­fí­cils”, au­gu­ra. I, apun­tant a aquest es­ce­na­ri més con­tro­ver­tit que li cau al da­munt a la sè­rie, es pre­gun­ta si veu­rem Antonio Alcán­ta­ra con­ver­tit en àl­ter ego de Fe­li­pe Gonzá­lez com ho va ser fa unes tem­po­ra­des d’Adolfo Suá­rez, fent-se mi­li­tant i fins i tot ar­ri­bant a ser can­di­dat al Con­grés d’UCD i que ves­tia i s’ex­pres­sa­va a imat­ge i sem­blan­ça del pri­mer pre­si­dent de la de­mo­crà­cia.

1. L’Antonio sa­lu­da Fran­co 2. La le­ga­lit­za­ció del PCE 3. L’Antonio i el Pa­blo (Jo­sé Sanc­ho) en una ma­ni­fes­ta­ció pro-Fran­co 4. La Mer­ce­des, en una me­sa del re­fe­rèn­dum so­bre la llei per a la Re­for­ma Po­lí­ti­ca 5. El Carlos, als San­fer­mi­nes del 1978 6....

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.