Fic­ció

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURE TV -

Si la vi­da és un som­ni i la te­le­vi­sió una fan­ta­sia ani­ma­da, les telesèries són la pe­ni­tèn­cia per redi­mir l’un de l’al­tra, i no im­por­ta l’or­dre de fac­tors. Aques­tes fic­ci­ons frag­men­ta­des mos­tren allò que l’és­ser hu­mà an­he­la conèi­xer, els mis­te­ris de les vi­des ali­e­nes i les se­ves con­se­qüèn­ci­es: allò que no­més els pas­sa als al­tres. Sem­bla que se n’aca­ben d’ado­nar a Antena 3, on con­ti­nu­en desen­ter­rant, amb èxit, sè­ri­es gra­va­des fa un pa­rell d’anys, pot­ser mas­sa se­ri­o­ses ( El ti­em­po en­tre cos­tu­ras, El cora­zón del océ­a­no). Atès que les his­tò­ri­es són in­ven­ta­des (de ve­ga­des amb ri­vets de re­a­li­tat, però fan­ta­si­es ani­ma­des), el que fun­ci­o­na per­què la gent es­ti­gui dis­tre­ta és que els ac­tors si­guin ma­cos i jo­ves –ells, de gim­nàs, i

TELESÈRIES I TER­TÚ­LI­ES, QUE COIN­CI­DEI­XEN EN ELS MA­TEI­XOS TE­MES, UN POT TRI­AR LA VERSIÓ QUE S’ES­TI­MI MÉS DE LA RE­A­LI­TAT

elles, de dis­co­te­ca– i que si­guin pro­pen­sos a pren­dre dutxes amb fa­ci­li­tat o a des­pu­llar-se al pri­mer re­clam de guió. Les tra­mes s’or­ga­nit­zen al vol­tant d’ells, sem­pre sen­se ar­ri­bar a l’ex­trem del Gan­día Sho­re, ac­ti­tud ex­tre­ma del re­a­lity cu­ri­ós.

Ti­er­ra de Lo­bos n’és una mos­tra de Te­le­cin­co, amb pro­ta­go­nis­tes que sem­blen es­ca­pats de Mu­je­res y hom­bres y vi­ce­ver­sa amb un ves­tu­a­ri al qual hi han afe­git ca­mi­ses de dor­mir i en­a­gos, mor­bo­si­tat que aug­men­ta la ten­sió men­tre les pro­ta­go­nis­tes se’n des­pre­nen: com més de­mo­ra, més cu­ri­o­si­tat (al­menys la pri­me­ra ve­ga­da). Ells en te­nen prou amb la dut­xa a ga­lle­des o treu­re’s la ca­mi­sa quan els fe­rei­xen a trets. Ca­su­al­ment sem­pre els dis­pa­ren al cos, mai en cap part con­flic­ti­va.

De to­ta ma­ne­ra, la di­fe­rèn­cia en­tre la fic­ció i la crua re­a­li­tat con­ti­nua sent un dub­te. En un al­tre or­dre de fic­ci­ons, els ter­tu­li­ans ( Ana Ro­sa, Sál­va­me) dis­cu­tei­xen, de­fen­sen o ata­quen els pro­ble­mes do­mès­tics, en­ca­ra que si­guin els de les cui­nes de la ca­sa del Prín­cep on de­ci­dei­xen el so­par de les in­fan­tes. En­tre aquests ar­gu­ments ima­gi­nats (que cap dels en­cau­sats no ha ex­pli­cat res a nin­gú), i els in­ven­tats pels guio­nis­tes hi ha un abis­me. Que­den oberts dos fronts: el fals realista, que ex­pli­ca com a vis­cut el que és ima­gi­na­ció, i l’es­crit pels guio­nis­tes, que tam­bé ho és però que s’en­tén mi­llor per­què no hi ha cri­dò­ria pel mig. El que és greu és que aquest úl­tim, sub­jec­te a pres­si­ons, dis­fres­si la si­tu­a­ció i mai no en­se­nyi el que en re­a­li­tat és. Per­què el més se­gur és que la ve­ri­tat no si­gui tan atrac­ti­va per a l’es­pec­ta­dor, aquest re­nun­ciï a con­ti­nu­ar ve­ient la sè­rie a la ca­de­na i dei­xi de veu­re els anun­cis, base del ne­go­ci, ve­ri­ta­ble des­tí de qual­se­vol pro­duc­ció au­di­o­vi­su­al. Que, es mi­ri per on es mi­ri, tot no és més que ne­go­ci.

Ai­xí que en­tre les ba­ra­lles ter­tu­li­a­nes so­bre el que pas­sa en ca­ses ali­e­nes, i el te­a­tret or­ga­nit­zat, un es pot que­dar amb la versió que vul­gui. Per­què to­tes du­es són men­ti­da. Que el que pas­sa a ca­sa, a ca­sa que­da. I punt.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.