I un bon dia, Be­net va cre­ar...

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - PORTADA - JUSTO BARRANCO

L’AR­TÍ­FEX JOSEP MA­RIA BE­NET I JOR­NET VA SER L’AU­TOR DE LA PRI­ME­RA TE­LE­NO­VEL·LA EN CA­TA­LÀ, ‘PO­BLE­NOU’ (TV3), FA 20 ANYS. DRA­MA­TURG PRES­TI­GI­ÓS, HA DEI­XAT UNA EM­PREM­TA IN­DE­LE­BLE EN LA MA­NE­RA DE PLAN­TE­JAR I RE­A­LIT­ZAR LES TELESÈRIES A CA­TA­LU­NYA

És un pa­re –ai­xí es re­fe­rei­xen a ell al­guns dra­ma­turgs ca­ta­lans de les úl­ti­mes for­na­des, com Pe­re Ri­e­ra, l’au­tor de Bar­ce­lo­na–, però en tot cas la se­va és una pa­ter­ni­tat do­ble. D’una ban­da, Josep Ma­ria Be­net i Jor­net (Bar­ce­lo­na, 1940) és el pro­ge­ni­tor de la dra­ma­túr­gia ca­ta­la­na con­tem­po­rà­nia, que va sa­ber man­te­nir vi­va des de l’es­tre­na el 1964 d’Una ve­lla, cone­gu­da

olor, una obra am­bi­en­ta­da al po­pu­lar bar­ri de Sant An­to­ni on va néi­xer. Però Be­net i Jor­net os­ten­ta un al­tre tí­tol in­dis­cu­ti­ble: és el pa­re de la te­le­no­vel·la ca­ta­la­na, que va co­men­çar fa ara 20 anys, el 1994, amb l’emis­sió de Po­ble­nou a TV3. Una te­le­sè­rie a la qual han se­guit d’al­tres, mol­tes d’ide­a­des tam­bé per Be­net i Jor­net, com La­be­rint d’ombres, Nis­sa­ga de po­der, Vent­del­plà... A més, va ser un dels artífexs d’Amar en ti­em­pos re­vu­el­tos, en­ca­ra que des­prés no es va in­vo­lu­crar en la sè­rie.

Com sor­geix Po­ble­nou? TV3 ofe­ria a la so­bre­tau­la te­le­no­vel·les sud-ame­ri­ca­nes i els ana­va molt bé, però hi ha­via una per­so­na al ca­nal, el cap de fic­ció, Joan Bas, amb al­tres ide­es. Ell ha­via es­tat re­a­lit­za­dor al cir­cuit ca­ta­la­no-ba­le­ar de TVE, on tam­bé jo vaig ser.

Què fe­ia vos­tè a TVE? Jo era un pro­fes­sor més o menys dolent a l’Ins­ti­tut del Te­a­tre i em van tru­car per fer Una ve­lla, cone­gu­da olor en te­le­vi­sió. Va anar molt bé im’hi vaig que­dar. Lla­vor hi ha­via Mar­tín de Blas com a di­rec­tor. L’ha­vi­en ex­pul­sat de Ma­drid per ser mas­sa pro­gre. Vam pen­sar que se­ria fran­quis­ta o post­fran­quis­ta i el mi­rà­vem amb re­cel. Ell es­ta­va des­es­pe­rat. Des­prés ens vam fer molt amics i en­ca­ra ho som. Es va po­sar al ser­vei de la cul­tu­ra ca­ta­la­na i va bus­car gent que l’as­ses­so­rés so­bre què ca­lia fer. Jo era cap de fic­ció. Des­prés ja va co­men­çar TV3 i tot­hom hi vo­lia anar. A mi no em van cri­dar i em mos­se­ga­va les un­gles. Bas, que era re­a­lit­za­dor, sí que hi va anar, i se­ria cap de fic­ció.

I ell sí que li va tru­car. Ell te­nia la idea que, en lloc de te­le­no­vel·les sud-ame­ri­ca­nes, es fes­sin co­ses d’aquí. Em va dir si po­dia in­ten­tar-ho. No s’ha­via fet mai a l’Es­tat es­pa­nyol i vaig creu­re que se­ria bo­nic. Però els seus caps de­ien que se­ria im­pos­si­ble. No no­més els di­rec­tius, si­nó els ma­tei­xos com­panys. El fet de­ci­siu va ser que a TV3 es va fer un pro­gra­ma que di­ri­gia Jo­a­quim Ma­ria Puyal, La vi­da en un xip, i con­te­nia una pe­ti­ta fic­ció, La

gran­ja, al prin­ci­pi un pre­text per en­ge­gar el pro­gra­ma. Du­ra­va uns mi­nuts i l’es­cri­via Jau­me Ca­bré. Com que va te­nir èxit, va aca­bar con­ver­tint-se en una no­vel·le­ta set­ma­nal. I l’es­tiu del 1992, TV3 va unir els capí­tols de La gran­ja a la so­bre­tau­la. Van pen­sar que se­ria una co­sa re­si­du­al, però va te­nir una ac­cep­ta­ció molt gran. TV3 va tron­to­llar: les co­ses que es fan aquí tam­bé agra­den. I la il·lu­sió de Bas era fer-ho. No vo­lia fer una co­sa de tall lla­ti­no­a­me­ri­cà, si­nó bri­ta­ni­co­aus­tra­lià, les mi­llors sè­ri­es que es fe­ien lla­vors.

Com se li va ocór­rer la his­tò­ria de Po­ble­nou? Vaig pen­sar que al Po­ble­nou po­di­en fer-se aques­tes his­tò­ri­es an­gle­ses amb gent nor­mal amb pro­ble­mes nor­mals. Però, a més, al Po­ble­nou hi ha­via ha­gut fà­bri­ques en ru­ï­na, dro­go­ad­dic­tes, gent de l’ham­pa, i tot ai­xò va ser des­tru­ït per fer la Vi­la Olím­pi­ca. Ai­xò ens do­na­va joc per mos­trar la re­la­ció en­tre un món i l’al­tre, en­tre la gent de to­ta la vi­da i la que hi en­tra­va a viu­re.

I els van ac­cep­tar la idea. Van dir que sí, però que se­ria im­pos­si­ble de fer per­què lla­vors de les fic­ci­ons que es fe­ien se’n ro­da­ven no­més set o vuit mi­nuts al dia. Per a una sè­rie diària en un ma­tí ca­lia fer tot el capí­tol. Hi va ha­ver mol­tes aven­tu­res i pa­ti­ments. No sa­bí­em ni el que era la bí­blia d’una sè­rie. I com que no hi ha­via or­di­na­dor, vaig por­tar els pri­mers capí­tols a TV3 en ta­xi i me’ls hi vaig des­cui­dar. Me’n vaig ado­nar, vaig cór­rer re­re el ta­xi, però res. Vaig pu­jar i li vaig dir a Bas el que ha­via pas­sat. Qui s’ho creu ai­xò? Però no em va re­nyar. En dos di­es vaig ha­ver de

re­fer-los. Es va eme­tre i la co­sa va co­men­çar a pu­jar. Els que por­ta­ven TV3 es­ta­ven sor­pre­sos i ens van de­ma­nar d’allar­gar-la fins al desem­bre.

Què ha de te­nir una te­le­no­vel·la per en­gan­xar? Cal cre­ar mo­ments de ten­sió, in­es­pe­rats, però tam­bé anar una mi­ca més en­llà. Par­lar de la gent i de com és i fer ca­da cop co­ses una mi­ca més atre­vi­des. A

Po­ble­nou ens vam dir: I si hi po­sem un ho­mo­se­xu­al? Per­fec­te. No s’ha­via fet abans. Una idea que hem tin­gut sem­pre amb les no­vel·les de TV3 era no fer no­més his­tò­ri­es que pu­guin agra­dar, si­nó d’al­gu­na ma­ne­ra edu­car l’es­pec­ta­dor i do­nar-li una vi­sió de la vi­da més en­llà de quatre es­gar­ra­pa­des. Pre­sen­tar con­flic­tes o ma­ne­res de veu­re la vi­da, que

“VO­LÍ­EM PAR­LAR DE LA GENT I DE COM ÉS LA GENT, I FER CA­DA VE­GA­DA CO­SES UNA MI­CA MÉS ATRE­VI­DES; A ‘ PO­BLE­NOU’ ENS VAM DIR: I SI HI PO­SEM UN HO­MO­SE­XU­AL? PER­FEC­TE, NO S’HA­VIA FET ABANS”

co­ses que li po­gues­sin cre­ar an­goi­xa les ve­iés de prop. L’ho­mo­se­xu­a­li­tat, el càn­cer, fins i tot la di­a­be­tis, ai­xò m’ho va de­ma­nar un amic investigador del Clí­nic.

No hi ha­via te­mes ta­bú. No hi po­sà­vem po­lí­ti­ca per­què en­tre el pú­blic hi hau­ria mol­tes opi­ni­ons di­fe­rents. Des­prés en al­tres sè­ri­es hi he po­sat de tot, fins i tot in­cest. Que la gent que­di hor­ro­rit­za­da però atra­pa­da i que s’ex­pli­quin les co­ses. A la se­go­na tem­po­ra­da de Vent­del­plà vam fer que l’ac­tor tin­gués un ac­ci­dent i que­dés en ca­di­ra de ro­des. Vam anar a l’Ins­ti­tut Gutt­mann, van es­tar con­tents que trac­tés­sim el te­ma i vam re­tra­tar des de les pri­me­res ga­nes de ti­rar en­da­vant a la de­pres­sió poste­ri­or. Fins i tot un in­tent de su­ï­ci­di, tot el re­cor­re­gut. La pa­rau­la pot ser una mi­ca qui­ca, però vo­lí­em ser edu­ca­tius.

Quin és el seu tre­ball fa­vo­rit?

Po­ble­nou és on vam co­men­çar. És la sè­rie fa­vo­ri­ta. Però des­prés, de to­tes les que he anat fent n’es­tic or­gu­llós, com de Nis­sa­ga de

po­der, una me­na de tra­gè­dia gre­ga po­sa­da al dia. En el per­so­nat­ge d’Emma Vi­la­ra­sau s’hi bar­re­ja­ven el bé i el mal. Era molt du­ra però era cre­ï­ble en tot, no com

La­be­rint d’ombres, la po­li­cí­a­ca, que era una ca­fra­da i fè­iem bes­ti­a­li­tats tre­men­des. Al prin­ci­pi de

Nis­sa­ga, al Pe­ne­dès la mi­ra­ven amb re­cel, però des­prés ana­va mol­ta gent allà a veu­re els es­ce­na­ris i la van ac­cep­tar. Un dia ens van cri­dar d’una em­pre­sa de ca­va per­què po­sa­ven als ceps noms dels per­so­nat­ges. A la ce­ri­mò­nia el fill d’un dels amos es va po­sar al cos­tat i em­va dir: “No pa­tei­xis, per­què el que hi po­seu és poc amb el que pas­sa”.

Què li han do­nat les sè­ri­es? El món de la te­le­vi­sió ha es­tat en­ri­qui­dor. De ve­ga­des pa­tei­xes, però ar­ri­bes a tot­hom. I par­lant de pro­ble­mes i mos­trant com es re­so­len o no, crec que hem aju­dat el pú­blic. A la te­le­vi­sió li dec molt, en­ca­ra que la me­va pas­sió si­gui el te­a­tre. Du­rant molts anys la te­le­vi­sió ha es­tat la me­va do­na, i el te­a­tre, la me­va amant, to­tes du­es molt es­ti­ma­des.

A dalt, imat­ge de Po­ble­nou; so­bre aques­tes lí­ni­es, un fo­to­gra­ma de Vent­del­plà; a la dre­ta, imat­ges d’Amar en ti­em­pos re­vu­el­tos –idea ori­gi­nal de Be­net i Jor­net– i de Nis­sa­ga de po­der

JOR­DI­PLAY

JORDI PLAY

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.