SOL da­vant l’au­di­èn­cia

ELS MO­NÒ­LEGS TE­LE­VI­SIUS S’HAN CON­VER­TIT EN UN GÈ­NE­RE QUE TÉ SE­GUI­DORS FI­DELS, QUE HA IM­PUL­SAT LA CAR­RE­RA D’AC­TORS I QUE HA DES­CO­BERT NOUS VA­LORS DELS ES­CE­NA­RIS I DE LA TE­LE­VI­SIÓ

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - PORTADA - PE­DRO VALLÍN

Quan fa un mes TVE es­tre­na­va Se ha­ce sa­ber, com a nou pro­gra­ma d’hu­mor de la nit dels di­ven­dres, subs­ti­tuint La ho­ra de Jo­sé Mo­ta –que se’n va anar a Te­le­cin­co–, al seu torn suc­ces­sor dels lon­geus pro­gra­mes de Cruz y Raya (més de 15 anys en an­te­na amb di­fe­rents for­mats), s’es­ta­va pro­duint una rup­tu­ra sub­til, un sig­ni­fi­ca­tiu can­vi de tra­di­ció hu­mo­rís­ti­ca. Per­què Cruz y Raya, com Los Mo­ran­cos i, re­mun­tant-nos una mi­ca més, els ma­tei­xos Mar­tes y Tre­ce, pro­ce­di­en de la fe­cun­da es­co­la hu­mo­rís­ti­ca de l’imi­ta­dor, que poc a poc es va anar trans­for­mant cap a for­mes més so­fis­ti­ca­des del gag i, fi­nal­ment, cap a la cre­a­ció de per­so­nat­ges pro­pis que, a la fi, no eren si­nó una ca­ri­ca­tu­ra de ti­po­lo­gi­es més o menys òb­vi­es del cos­tu­mis­me es­pa­nyol. I en­ca­ra que el for­mat de Se ha­ce sa­ber és exac­ta­ment aquest, el del cos­tu­mis­me sor­ne­guer –el seu hu­mor, cal­cu­la­da­ment am­bi­gu, pot pas­sar tant per una ele­gia de l’es­pa­nyol més car­pe­to­ve­tò­nic i re­ac­ci­o­na­ri com per una cor­ro­si­va de­nún­cia d’aques­ta con­di­ció xe­nò­fo­ba i ig­no­rant que an­te­po­sa la tra­di­ció a qual­se­vol in­flux del pro­grés o de més en­llà de les nos­tres fron­te­res–, com si fos una con­ti­nu­a­ció na­tu­ral de l’hu­mor de Jo­sé Mo­ta, el re­lle­vant del cas és la pro­ce­dèn­cia dels seus ac­tors: Goyo Jiménez, Leo Har­lem, Agustín Jiménez, Iñaki Ur­ru­tia, Ig­na­tius Far­ray..., tots ells bre­gats en la stand up co­medy o, dit d’una al­tra ma­ne­ra,

FINS FA TOT JUST QUIN­ZE ANYS, LES FOR­MES HE­GE­MÒ­NI­QUES DE L’HU­MOR A ES­PA­NYA EREN L’IMI­TA­DOR I L’EXPLICADOR D’ACU­DITS, PERÒ AVUI GAI­RE­BÉ HAN DES­A­PA­RE­GUT

for­mats com a mo­no­lo­guis­tes.

La stand up co­medy, que es va desen­vo­lu­par als Es­tats Units a par­tir dels anys cin­quan­ta com a for­ma he­ge­mò­ni­ca d’hu­mor –Jack Benny, Bob Hope, Billy Cris­tal, Ste­ve Mar­tin, Richard Pryor, Ed­die Murphy, Ro­bin Wi­lli­ams, Chris Rock... la nò­mi­na d’il·lus­tres mo­no­lo­guis­tes és in­a­ca­ba­ble–, va tri­gar mig se­gle a ar­ri­bar a Es­pa­nya, al­menys en la se­va for­ma con­ven­ci­o­nal, si no te­nim en comp­te l’hon­ro­sa ex­cep­ció que era Miguel Gi­la. En­ca­ra que des dels anys vui­tan­ta exis­ti­en for­mu­la­ci­ons hu­mo­rís­ti­ques allu­nya­des de l’explicador d’acu­dits i l’imi­ta­dor i d’al­gu­na ma­ne­ra em­pa­ren­ta­des amb el mo­no­lo­guis­me dels Es­tats Units –cò­mics com Pe­dro Reyes o Fa­e­mi­no y Can­sa­do prac­ti­ca­ven una for­ma de stand

up co­medy sur­re­al–, el cert és que el mo­nò­leg prò­pi­a­ment dit amb prou fei­nes apa­rei­xia en els cir­cuits noc­tàm­buls i ca­ba­re­ters es­pa­nyols, gai­re­bé sem­pre en for­mu­la­ci­ons hí­bri­des que bar­re­ja­ven trans­for­mis­me o imi­ta­ci­ons amb el mo­nò­leg.

Va ser el 1999 quan van co­men­çar, gai­re­bé al­ho­ra, dos pro­gra­mes de­di­cats a la for­ma més pu­ra de mo­nò­legs, tots dos en ca­de­nes de pa­ga­ment: El club de la co­me­dia, a Ca­nal + –poste­ri­or­ment emès tam­bé per Te­le­cin­co, La Pri­me­ra, An­te­na 3 i La Sex­ta–, i

Nu­e­vos có­mi­cos, a Pa­ra­mount Co­medy. Els dos pro­gra­mes, a més de llan­çar no­vís­sims va­lors de l’hu­mor, tam­bé van ser­vir per des­co­brir una fa­ce­ta des­co­ne­gu­da en ac­tors el ta­lent dels quals per a la co­mè­dia en di­rec­te era des­co­ne-

gut, com ara Qui­que San Fran­cis­co, Nanc­ho Novo o Ga­bi­no Di­e­go. Tots tres van aca­bar re­o­ri­en­tant-se cap a pro­duc­ci­ons te­a­trals que es re­col­za­ven en aquest for­mat de co­mè­dia en pri­me­ra per­so­na.

Tant el pro­gra­ma de Ca­nal + com el de Pa­ra­mount Co­medy van po­sar es­pe­ci­al aten­ció a des­co­brir nous va­lors, en el pri­mer cas a tra­vés d’un con­curs anu­al, en el se­gon, bus­cant per tot el pa­ís no­ves veus per acos­tar al seu mi­crò­fon. D’aques­tes in­da­ga­ci­ons pro­ce­dei­xen mo­no­lo­guis­tes com Luis Pi­e­dra­hi­ta, Qu­e­qué, Goyo Jiménez, Eva Hac­he, Ricardo Cas­te­lla, Án­gel Mar­tín, Eduardo Aldán, Da­ni Ro­vi­ra, Da­ni Ma­teo o Pa­tri­cia Con­de, con­ver­tits des­prés en pre­sen­ta­dors de to­ta me­na de pro­gra­mes d’hu­mor i ac­tu­a­li­tat, guio­nis­tes o cò­mics en les di­fe­rents ca­de­nes ge­ne­ra­lis­tes. Un cas si­mi­lar és el de Pa­blo Mo­tos, avui al cap­da­vant del re­ei­xit El hor­mi­gue­ro, que va tre­ba­llar com a guio­nis­ta de mo­nò­legs i des­prés co­or­di­na­dor de guions per a El club de la co­me­dia, abans de fer el pas de de­fen­sar els seus pro­pis tex­tos da­vant el mi­cro, i la po­sa­da de llarg del qual va ser ac­tu­ant com a te­lo­ner a la pri­me­ra gi­ra te­a­tral de La vi­da se­gún San Fran­cis­co, es­pec­ta­cle de Qui­que San Fran­cis­co que reu­nia els seus mo­nò­legs del pro­gra­ma de Ca­nal +.

La pe­ne­tra­ció gra­du­al dels mo­nò­legs a tra­vés de les pla­ta­for­mes de te­le­vi­sió de pa­ga­ment va do­nar lloc a in­tents di­ver­sos d’ex­plo­tar la fór­mu­la en obert, com la ver­sió d’El club de la co­me­dia que con­du­eix Eva Hac­he a La Sex­ta o la

AL­GUNS AC­TORS, COM QUI­QUE SAN FRAN­CIS­CO, GA­BI­NO DI­E­GO O NANC­HO NOVO, HAN RE­O­RI­EN­TAT LES SE­VES CAR­RE­RES TE­A­TRALS AR­RAN DE L’ÈXIT DELS SEUS MO­NÒ­LEGS OB­TIN­GUT A LA TE­LE­VI­SIÓ

se­va ver­sió en clau de con­curs de fa­mo­sos, tam­bé a La Sex­ta i ti­tu­la­da El club de Flo, en al·lu­sió al seu pre­sen­ta­dor, Flo­ren­ti­no Fernán­dez, con­vi­dat ha­bi­tu­al d’El club de la co­me­dia des dels seus ini­cis el 1999.

Per una al­tra via, va ar­ri­bar al ma­teix for­mat el periodista An­dreu Bu­e­na­fu­en­te. Va ser so­bre­tot des que va abra­çar el for­mat nord-ame­ri­cà del la­te night amb La co­sa nos­tra (1999) i La co­sa nos­tra (2002), a TV3, i des­prés Bu­e­na­fu­en­te (2004) a An­te­na 3 i La Sex­ta –avui re­cu­pe­rat amb En el ai­re (2013)–. Bu­e­na­fu­en­te pro­lo­ga els seus pro­gra­mes amb un mo­nò­leg d’ac­tu­a­li­tat que en el seu for­mat i hu­mor és, per la se­va na­tu­ra­le­sa deu­to­ra de la te­le­vi­sió dels Es­tats Units, una ver­sió or­to­do­xa de l’stand up co­medy. El seu col·la­bo­ra­dor de més èxit, Ber­to Ro­me­ro, que va ar­ri­bar a subs­ti­tuir Bu­e­na­fu­en­te en perí­o­des de va­can­ces, tam­bé va par­ti­ci­par amb aquest i al­tres col·la­bo­ra­dors ha­bi­tu­als, com Jo­sé Cor­bac­ho o Jor­di Évole –avui prin­ci­pal periodista po­lí­tic de la te­le­vi­sió a Es­pa­nya i pro­ce­dent de l’equip de guio­nis­tes de Bu­e­na­fu­en­te–, en pro­duc­ci­ons te­a­trals com Ter­rat Pack, que des­can­sa­ven so­bre l’es­que­ma del mo­nò­leg d’hu­mor.

Avui, no no­més els mo­nò­legs són el més im­por­tant plan­ter de guio­nis­tes, pre­sen­ta­dors i cò­mics, si­nó que hi ha un bon gra­pat d’ac­tors de ci­ne­ma i te­le­vi­sió bre­gats en aquests xous en pri­me­ra per­so­na. Una es­co­la d’in­ter­pre­ta­ció i es­crip­tu­ra la po­tèn­cia de la qual des­can­sa en el seu ri­go­rós mi­ni­ma­lis­me, sen­se abi­lla­ment ni de­co­rat, i que ja ha cre­at so­fis­ti­ca­des novetats com l’Ul­tras­how de Miguel No­gue­ra, apos­ta de no-hu­mor tan in­cò­mo­da com hi­la­rant.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.