Llà­gri­mes mu­si­cals

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURETV - Sergi Pà­mi­es

Els nens de La Voz Kids (Te­le 5) són una ver­sió ac­tu­a­lit­za­da de Shir­ley Tem­ple, cri­a­tu­res pro­di­gi­o­ses amb una in­con­ti­nèn­cia de ta­lent que la in­dús­tria de l’es­pec­ta­cle apro­fi­ta. És ex­plo­ta­ció in­fan­til? No, per­què, a di­fe­rèn­cia dels nens ex­plo­tats en so­ter­ra­nis, obli­gats a co­sir ro­ba es­por­ti­va pi­ra­ta, els con­cur­sants de La Voz sem­blen fe­li­ços i sa­tis­fets d’ex­hi­bir-se i s’emo­ci­o­nen amb una na­tu­ra­li­tat que, en re­a­li­tat, no és tan es­pon­tà­nia com po­dria sem­blar per­què imi­ta la idea d’emo­ció que la te­le­vi­sió ha con­ver­tit en co­di universal. La ver­sió in­fan­til de La Voz mi­llo­ra les vir­tuts de la ver­sió adul­ta. Fac­tu­ra bri­llant i una suc­ces­sió d’es­tí­muls la­cri­mò­gens que, em­pa­rats per la co­ar­ta­da mu­si­cal, cons­tru­ei­xen un es­pec­ta­cle que fa evo­lu­ci­o­nar for­mats an­te­ri­ors. Si ens re­mun­tem fins a la pre­his­tò­ria i re­cu­pe­rem la ver­sió in­fan­til de Llu­via de es­tre­llas, ob­ser­va­rem que els con­cur­sants ana­ven dis­fres­sats de l’ar­tis­ta al qual imi­ta­ven (igual que a Tu cara me su­e­na) i que el pa­per dels pa­res, en­fo­cats de ma­ne­ra tes­ti­mo­ni­al, no era tan re­lle­vant com ho és ara. El més fas­ci­nant de La Voz és l’ha­bi­ta­ció-re­fu­gi atò­mic des de la qual el pre­sen­ta­dor, Je­sús Váz­quez, i la fa­mí­lia del nen con­cur­sant se­guei­xen l’ac­tu­a­ció. Drets, his­tè­rics, plo­rant, ges­ti­cu­lant i cri­dant com ado­les­cents hi­per­hor­mo­nats o ho­o­li­gans pas­sats de cer­ve­sa, in­ca­pa­ços de com­por­tar-se d’una ma­ne­ra ra­ci­o­nal, es trans­for­men en el mi­rall emo­ci­o­nal de l’ac­tu­a­ció. La di­men­sió dramàtica d’aques­ta guar­ni­ció és tan efi­caç que de ve­ga­des

ELS ‘CO­ACH’ AS­SE­GUTS A LES BU­TA­QUES ES­COL­TEN L’AC­TU­A­CIÓ I HAN DE MOS­TRAR-SE EX­PRES­SIUS I EM­PÀ­TICS I EXA­GE­RAR L’AD­MI­RA­CIÓ FINS A LÍ­MITS GRO­TES­COS

su­pera el pro­to­col de l’ac­tu­a­ció i obli­ga tots els ac­tors de l’obra a em­fa­sit­zar les emo­ci­ons fins a lí­mits gro­tes­cos. Els co­ach as­se­guts es­col­ten l’ac­tu­a­ció i han de mos­trar-se ex­pres­sius i em­pà­tics i exa­ge­rar l’ad­mi­ra­ció. I, a l’ha­bi­ta­ció del pà­nic, els fa­mi­li­ars ar­ri­ben a ni­vells de pa­ro­xis­me que im­pe­di­ri­en la pre­sèn­cia d’uns fa­mi­li­ars la­cò­nics (Bus­ter Ke­a­ton, per exem­ple, no ha­gués po­gut acom­pa­nyar els seus fills o els seus néts per­què mai no se li hau­ria acu­dit abra­çar vo­raç­ment i obs­ce­na­ment Je­sús Váz­quez). L’ac­ti­tud dels fa­mi­li­ars, es­pon­tà­nia o in­du­ï­da, és un símp­to­ma de les ex­pec­ta­ti­ves de­li­rants i d’una de­vo­ció malal­tis­sa a l’èxit i a la con­se­cu­ció, pre­ma­tu­ra i te­me­rà­ria en el cas dels nens, dels ob­jec­tius. Els pa­res de Mas­ter chef ju­ni­or, en can­vi, eren més con­tin­guts i, en àm­bits com l’es­port d’elit, hi ha exemples de fa­mi­li­ars que mar­quen una pau­ta con­trà­ria, més res­pon­sa­ble. To­ni Na­dal, l’en­tre­na­dor del gran te­nis­ta Rafa Na­dal, sem­pre té una ac­ti­tud de con­ten­ció crí­ti­ca, com si es con­cen­trés molt més en de­tec­tar els er­rors del seu ne­bot que no en es­pe­ro­nar-ne els en­certs. En un pro­gra­ma com La Voz Kids, aques­ta ac­ti­tud se­ria con­si­de­ra­da un sa­bo­tat­ge, un obs­ta­cle per man­te­nir aques­ta con­cep­ció, la­cri­mò­ge­na­ment exi­to­sa, de l’es­pec­ta­cle.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.