Sex­ta in­dig­na­ció

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURETV -

La Sex­ta va a to­tes i ha acon­se­guit una per­so­na­li­tat. Una al­tra co­sa és que t’agra­di. La per­so­na­li­tat aju­da molt a ven­dre te­le­vi­sió, lli­bres i fins i tot en­tra­des de gra­de­ria de sol. On hi ha per­so­na­li­tat, no hi ha in­di­fe­rèn­cia i aquest és el punt de coc­ció a què es­tan ar­ri­bant di­ver­sos pro­gra­mes d’aques­ta ca­de­na que em­peny. Els pe­ri­o­dis­tes anem ru­mi­nat com se­rà l’ave­nir, ofus­cats, i de ve­ga­des no ve­iem que la so­ci­e­tat con­ti­nua àvi­da d’in­for­ma­ció. Tres dels pro­gra­mes icò­nics de la Sex­ta vi­uen de l’ac­tu­a­li­tat, que ca­das­cú cui­na con­for­me a la se­va per­so­na­li­tat. El Gran Wyo­ming, Jor­di Évole o Ana Pas­tor in­ter­pre­ten el pe­ri­o­dis­me com Déu i el seu cri­te­ri pro­fes­si­o­nal els dó­na a en­ten­dre i ens tor­nen la re­a­li­tat en for­ma d’in­for­ma­ció d’au­tor.

Quin és l’ar­gu­ment de l’obra i de l’èxit dels tres te­nors? És la in­dig­na­ció. La so­ci­e­tat se sent es­ta­fa­da –en­ca­ra que de ve­ga­des obli­da que no fa tant par­ti­ci­pa­va en la fes­ta i gau­dia de la bar­ra lliu­re ban­cà­ria– i en­ca­ra grà­ci­es que la nos­tra xar­xa fa­mi­li­ar, so­ci­al i estatal és sò­li­da i ha desac­ti­vat l’ex­plo­sió so­ci­al o l’es­port de la xe­no­fò­bia. Es­pa­nya es­tà re­sis­tint una cri­si que va més en­llà de l’eco­nò­mic per­què ha es­tat i és un po­ble en­tre dò­cil i exem­plar. A di­fe­rèn­cia del pano­ra­ma con­ti­nen­tal, con­ti­nu­em sen­se par­tits an­ti­eu­ro­peis­tes, per exem­ple. Con­ti­nu­em sor­tint al car­rer sen­se por d’un atra­ca­ment, con­ti­nu­em dei­xant pi­sos o tan­cant els co­mer­ços amb la tran­quil·litat que no se­ran sa­que­jats.

El que nin­gú no ne­ga a la so­ci­e­tat és un pro­fund es­tat d’ànim in­dig­nat. In­dig­nats n’es­tem tots i pen­so es­pe­ci­al­ment en per­so­nes, que ni han sor­tit ni sor­ti­ran en la se­va vi­da a ma­ni­fes­tar-se als car­rers i, molt menys, a cre­mar de­ter­mi­nats es­ta­bli­ments o a in­sul­tar certs per­so­nat­ges.

Que la in­dig­na­ció del per­so­nal no es tras­lla­di ne­ga­ti­va­ment a la con­vi­vèn­cia és mè­rit, par­ci­al, del pe­ri­o­dis­me in­dig­nat, fet a la me­su­ra d’una au­di­èn­cia in­dig­na­da que exer­cei­xen el Wyo­ming, Évole o Pas­tor a la Sex­ta. Iro­nit­zen, di­uen o pre­gun­ten des d’una sa­na in­dig­na­ció i ai­xò els acos­ta a la ne­ces­si­tat d’afec­te i amor de la clas­se mit­ja­na, l’úni­ca que pa­ga im­pos­tos de de­bò. El seu èxit és tam­bé un cert fra­càs del pe­ri­o­dis­me tra­di­ci­o­nal –el que més capa­ci­tat de foc té, d’al­tra ban­da–. El risc, la lí­nia ver­me­lla, el fil­fer­ro

D’ÉVOLE, EL GRAN WYO­MING O PAS­TOR ÉS QUE DO­NEN AFEC­TE A LA CLAS­SE MIT­JA­NA, IN­DIG­NA­DA, EN­CA­RA QUE AL­GUNS COPS DEI­XA ANAR UN TUF DE TRO­NA I SER­MÓ

en el buit és quan es pas­sa de la sa­na a la san­ta in­dig­na­ció. De ve­ga­des, tinc la sen­sa­ció que un cert tuf de tro­na i de ser­mó (molt con­tra­pro­du­ent per a la me­va in­dig­na­ció) es res­pi­ra als pla­tós i que els pe­ri­o­dis­tes as­su­mei­xen el mi­nis­te­ri fis­cal o s’ar­ro­guen la veu del po­ble (tam­poc no m’es­tra­nya, hi ha mol­ta sen­sa­ció d’or­fan­dat en­tre la par­rò­quia).

És no­més un apunt a peu de pà­gi­na. Tant de bo, se­guei­xin ai­xí tem­po­ra­des.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.