Prat: vi­gi­lar i es­co­llir ho­mes

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Bor­ja de Ri­quer

En­ric Prat de la Ri­ba per­tany a la ge­ne­ra­ció que co­men­ça a ac­tu­ar dins la Unió Ca­ta­la­nis­ta, que redac­ta les Ba­ses de Man­re­sa (1892), que prac­ti­ca amb pas­sió el pe­ri­o­dis­me pro­pa­gan­dis­ta i que fi­nal­ment es llan­ça a la po­lí­ti­ca ar­ran de la cri­si es­pa­nyo­la del 98. Són els qui fan cos­tat al tan­ca­ment de cai­xes (1899), or­ga­nit­zen la can­di­da­tu­ra dels qua­tre pre­si­dents a les elec­ci­ons del 1901 i cre­en la Lli­ga Re­gi­o­na­lis­ta. Prat era el jo­ve lí­der d’un grup con­ser­va­dor i ca­tò­lic que avi­at pas­sà del na­ci­o­na­lis­me ide­o­lò­gic, que no­més ser­via per fer agi­ta­ció, al prag­ma­tis­me per di­ri­gir les “clas­ses neu­tres” mo­bi­lit­za­des.

For­ma­rà una me­na de du­et amb Fran­cesc Cam­bó. Es re­par­ti­ran els pa­pers: ell es de­di­ca­rà a la po­lí­ti­ca Ca­ta­lu­nya en­dins, i Cam­bó ani­rà a Ma­drid, a li­de­rar la ba­ta­lla Ca­ta­lu­nya en­fo­ra. Eren les du­es po­tes d’una ma­tei­xa po­lí­ti­ca, mal­grat que els seus ca­dells es ba­ra­lles­sin en pu­bli­ca­ci­ons com

La Ca­ta­luña per veu­re quin dels dos fronts ha­via d’és­ser el pri­o­ri­ta­ri. Cam­bó i Prat es­ta­ven d’acord que si hom vo­lia avan­çar de de­bò ca­lia fer-ho al­ho­ra amb els dos peus. Per ai­xò Prat es­criu­rà en 1916 el ma­ni­fest Per Ca­ta­lu­nya i Es­pa­nya gran, que Cam­bó mal­da­rà per con­ver­tir en re­a­li­tat.

Aquest ho­me pe­tit i d’as­pec­te ano­dí vis­qué al­guns mo­ments di­fí­cils. La se­va de­ten­ció i pro­ces­sa­ment mi­li­tar, l’any 1902, fou una pro­vo­ca­ció que mos­trà la in­to­le­ràn­cia del Go­vern da­vant d’un ca­ta­la­nis­me tan mo­de­rat com el seu. Però tam­bé cone­gué mo­ments glo­ri­o­sos, com la se­va elec­ció, cinc anys des­prés, com a pre­si­dent de la Di­pu­ta­ció de Barcelona. Des d’aques­ta ins­ti­tu­ció va com­pro­me­tre la ge­ne­ra­ció nou­cen­tis­ta en la tas­ca d’im­pul­sar un am­bi­ci­ós pro­jec­te de mo­der­nit­za­ció i de na­ci­o­na­lit­za­ció del pa­ís que re­bria molt més im­puls a par­tir d’abril de 1914, quan fou ele­git pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat de Ca­ta­lu­nya. Prat era ben cons­ci­ent del rep­te que sig­ni­fi­ca­va as­su­mir el li­de­rat­ge d’una ins­ti­tu­ció com aque­lla, amb com­pe­tèn­ci­es re­du­ï­des i re­cur­sos min­vats. Com di­gué el dia de la se­va elec­ció, la Man­co­mu­ni­tat “com a per­so­na­li­tat ho és tot, com a po­der no és res”.

Com a po­lí­tic no dei­xa­va d’és­ser un ho­me com­plex i re­ser­vat. Era un con­ser­va­dor nos­trat, que es mos­tra­va més dur amb la gent pro­pe­ra, els de la Lli­ga, que no pas amb aquells de qui dis­cre­pa­va. Per “res­pon­sa­bi­li­tat po­lí­ti­ca” era capaç d’adop­tar ac­ti­tuds d’una fre­dor in­cle­ment, com quan es ne­gà a pu­bli­car a La Veu l’ar­ti­cle La ciu­tat

del per­dó de Jo­an Ma­ra­gall, en què es de­ma­na­va l’in­dult per a Ferrer i Guar­dia. I aques­ta fre­dor po­dia es­de­ve­nir intransigè­ncia, com quan com­mi­nà Josep Car­ner a dei­xar d’es­criu­re al Pa­pi­tu, per ser un publicació gro­lle­ra. Se’l va acu­sar, amb raó, de ser un dels des­truc­tors de la So­li­da­ri­tat Ca­ta­la­na, en pa­tro­ci­nar el boi­cot al pres­su­post de cul­tu­ra de l’Ajun­ta­ment de Barcelona del 1908 i per mar­gi­nar els so­li­da­ris d’es­quer­res de la di­rec­ció de la Di­pu­ta­ció bar­ce­lo­ni­na.

Però tam­bé te­nia una es­tra­nya ha­bi­li­tat per fer-se per­do­nar la se­va ri­gi­de­sa. Per­què hi ha­via tam­bé un Prat obert, que de­fen­sa­va les pin­tu­res de Tor­res García, en­front de les in­to­le­ràn­ci­es de Puig i Cadafalch, i el po­lí­tic ge­ne­rós que “per da­munt de les co­ses que ens se­pa­ren” era capaç de cri­dar a la Man­co­mu­ni­tat un so­ci­a­lis­ta com Ra­fa­el Cam­pa­lans, i de te­nir bo­nes re- la­ci­ons amb gent de trac­te no fà­cil, com Eu­ge­ni d’Ors, Josep Pijoan o Pe­re Co­ro­mi­nes. Com ell ma­teix di­gué, la se­va tas­ca era “vi­gi­lar i es­co­llir ho­mes”.

El “se­nyor Prat”, com el co­nei­xi­en els seus col·la­bo­ra­dors, era so­bre­tot un ho­me de des­patx i no pas de mí­tings. Era un discret ora­dor –la se­va veu aflau­ta­da no l’acom­pa­nya­va– i per ai­xò s’es­ti­ma­va més es­criu­re: dei­xà mi­lers d’ar­ti­cles pu­bli­cats i inè­dits, i un munt de quar­ti­lles ple­nes d’ide­es i pro­jec­tes. La se­va obra de go­vern al cap­da­vant de la Man­co­mu­ni­tat tin­gué una apro­va­ció tan ge­ne­ral que con­tras­ta amb al­tres as­pec­tes de la se­va ac­tu­a­ció po­lí­ti­ca que fo­ren molt més con­tro­ver­tits.

Des­prés de la se­va mort, els seus he­reus po­lí­tics s’es­mer­ça­ren a re­vi­sar el seu pen­sa­ment. L’an­to­lo­gia d’ar­ti­cles de Prat edi­ta­da per la Lli­ga Ca­ta­la­na, l’any 1934, va es­tar de­pu­ra­da dels tex­tos mas­sa na­ci­o­na­lis­tes per po­der adap­tar-se a les con­ve­ni­èn­ci­es po­lí­ti­ques del mo­ment. La rec­ti­fi­ca­ció del seu pen­sa­ment, en un sen­tit més re­gi­o­na­lis­ta i més es­pa­nyol, fou tam­bé re­cla­ma­da pel pe­núl­tim Ferran Valls i Ta­ber­ner i al­tres “pro­nois”. I tren­ta anys més tard, en ple fran­quis­me, la lec­tu­ra sim­pli­fi­ca­da de Prat fe­ta per Jor­di So­lé Tu­ra pro­vo­cà una llar­ga po­lè­mi­ca. Les res­pos­tes dels pra­ti­ans, però, es­ti­gue­ren mas­sa in­flu­ï­des per les cir­cums­tàn­ci­es i pe­ca­ren d’un cert ma­ni­que­is­me.

De Prat de la Ri­ba, com de tots els po­lí­tics pro­lí­fers, se’n po­den fer di­ver­ses in­ter­pre­ta­ci­ons. Va es­criu­re tants mi­lers d’ar­ti­cles que és fà­cil tro­bar frag­ments que s’adap­tin al que ens in­teres­sa que di­gui. Jo, pen­sant en les cir­cums­tàn­ci­es del mo­ment, es­co­lli­ria du­es fra­ses de poc abans de la se­va mort. La pri­me­ra : “No hem fet la Man­co­mu­ni­tat per a te­nir una Di­pu­ta­ció més gran, ni per a do­nar a l’àni­ma ca­ta­la­na un pe­tit cos d’ad­mi­nis­tra­ció sub­or­di­na­da, se­cun­dà­ria: una pro­vín­cia.... tots vo­lem per a Ca­ta­lu­nya un cos d’Es­tat, unes for­mes d’Es­tat”. La se­go­na és una anèc­do­ta, que sem­bla ve­rí­di­ca, i ens si­tua quan, ja for­ça malalt, l’in­for­ma­ren que la va­ga ge­ne­ral que es pre­pa­ra­va per l’agost del 1917 po­dria sig­ni­fi­car la pro­cla­ma­ció de la re­pú­bli­ca. Prat, des del llit, ex­cla­mà: “Que si­gui fe­de­ral!”.

JOMA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.