Prat: vigilar i escollir homes
Enric Prat de la Riba pertany a la generació que comença a actuar dins la Unió Catalanista, que redacta les Bases de Manresa (1892), que practica amb passió el periodisme propagandista i que finalment es llança a la política arran de la crisi espanyola del 98. Són els qui fan costat al tancament de caixes (1899), organitzen la candidatura dels quatre presidents a les eleccions del 1901 i creen la Lliga Regionalista. Prat era el jove líder d’un grup conservador i catòlic que aviat passà del nacionalisme ideològic, que només servia per fer agitació, al pragmatisme per dirigir les “classes neutres” mobilitzades.
Formarà una mena de duet amb Francesc Cambó. Es repartiran els papers: ell es dedicarà a la política Catalunya endins, i Cambó anirà a Madrid, a liderar la batalla Catalunya enfora. Eren les dues potes d’una mateixa política, malgrat que els seus cadells es barallessin en publicacions com
La Cataluña per veure quin dels dos fronts havia d’ésser el prioritari. Cambó i Prat estaven d’acord que si hom volia avançar de debò calia fer-ho alhora amb els dos peus. Per això Prat escriurà en 1916 el manifest Per Catalunya i Espanya gran, que Cambó maldarà per convertir en realitat.
Aquest home petit i d’aspecte anodí visqué alguns moments difícils. La seva detenció i processament militar, l’any 1902, fou una provocació que mostrà la intolerància del Govern davant d’un catalanisme tan moderat com el seu. Però també conegué moments gloriosos, com la seva elecció, cinc anys després, com a president de la Diputació de Barcelona. Des d’aquesta institució va comprometre la generació noucentista en la tasca d’impulsar un ambiciós projecte de modernització i de nacionalització del país que rebria molt més impuls a partir d’abril de 1914, quan fou elegit president de la Mancomunitat de Catalunya. Prat era ben conscient del repte que significava assumir el lideratge d’una institució com aquella, amb competències reduïdes i recursos minvats. Com digué el dia de la seva elecció, la Mancomunitat “com a personalitat ho és tot, com a poder no és res”.
Com a polític no deixava d’ésser un home complex i reservat. Era un conservador nostrat, que es mostrava més dur amb la gent propera, els de la Lliga, que no pas amb aquells de qui discrepava. Per “responsabilitat política” era capaç d’adoptar actituds d’una fredor inclement, com quan es negà a publicar a La Veu l’article La ciutat
del perdó de Joan Maragall, en què es demanava l’indult per a Ferrer i Guardia. I aquesta fredor podia esdevenir intransigència, com quan comminà Josep Carner a deixar d’escriure al Papitu, per ser un publicació grollera. Se’l va acusar, amb raó, de ser un dels destructors de la Solidaritat Catalana, en patrocinar el boicot al pressupost de cultura de l’Ajuntament de Barcelona del 1908 i per marginar els solidaris d’esquerres de la direcció de la Diputació barcelonina.
Però també tenia una estranya habilitat per fer-se perdonar la seva rigidesa. Perquè hi havia també un Prat obert, que defensava les pintures de Torres García, enfront de les intoleràncies de Puig i Cadafalch, i el polític generós que “per damunt de les coses que ens separen” era capaç de cridar a la Mancomunitat un socialista com Rafael Campalans, i de tenir bones re- lacions amb gent de tracte no fàcil, com Eugeni d’Ors, Josep Pijoan o Pere Coromines. Com ell mateix digué, la seva tasca era “vigilar i escollir homes”.
El “senyor Prat”, com el coneixien els seus col·laboradors, era sobretot un home de despatx i no pas de mítings. Era un discret orador –la seva veu aflautada no l’acompanyava– i per això s’estimava més escriure: deixà milers d’articles publicats i inèdits, i un munt de quartilles plenes d’idees i projectes. La seva obra de govern al capdavant de la Mancomunitat tingué una aprovació tan general que contrasta amb altres aspectes de la seva actuació política que foren molt més controvertits.
Després de la seva mort, els seus hereus polítics s’esmerçaren a revisar el seu pensament. L’antologia d’articles de Prat editada per la Lliga Catalana, l’any 1934, va estar depurada dels textos massa nacionalistes per poder adaptar-se a les conveniències polítiques del moment. La rectificació del seu pensament, en un sentit més regionalista i més espanyol, fou també reclamada pel penúltim Ferran Valls i Taberner i altres “pronois”. I trenta anys més tard, en ple franquisme, la lectura simplificada de Prat feta per Jordi Solé Tura provocà una llarga polèmica. Les respostes dels pratians, però, estigueren massa influïdes per les circumstàncies i pecaren d’un cert maniqueisme.
De Prat de la Riba, com de tots els polítics prolífers, se’n poden fer diverses interpretacions. Va escriure tants milers d’articles que és fàcil trobar fragments que s’adaptin al que ens interessa que digui. Jo, pensant en les circumstàncies del moment, escolliria dues frases de poc abans de la seva mort. La primera : “No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per a donar a l’ànima catalana un petit cos d’administració subordinada, secundària: una província.... tots volem per a Catalunya un cos d’Estat, unes formes d’Estat”. La segona és una anècdota, que sembla verídica, i ens situa quan, ja força malalt, l’informaren que la vaga general que es preparava per l’agost del 1917 podria significar la proclamació de la república. Prat, des del llit, exclamà: “Que sigui federal!”.