Pioner del rock simfònic
La tràgica desaparició de Keith Emerson als 71 anys posa fi a la carrera d’un músic que passarà a la història per ser el gran artífex del rock simfònic. Les seves actuacions al capdavant del trio Emerson, Lake & Palmer formen part de la iconografia del rock més clàssic i desmesurat. Quan Gay & Company els va portar al Palau dels Esports el 1974 va ser una autèntica commoció, reflectida per
Disco Express i Popular 1 com el gran esdeveniment musical d’aquells dies en blanc i negre de la dictadura.
En aquella època gloriosa del grup una de les imatges més icòniques era la de Keith Emerson, enfundat en els seus vestits rutilants i tocant com una mena de demiürg davant un teclat-torre ple de botons, cables i pantalles. Era la viva imatge de l’exageració que llavors es vivia com el súmmum de la modernitat.
Però abans d’arribar a aquesta grandiosa espectacularitat el músic britànic havia desenvolupat una carrera que va iniciar de petit, aprenent primer els mecanismes de la música clàssica i després els del jazz. En aquest camp es va sentir particularment atret per l’orgue Hammond.
Va començar en l’adolescència a madurar en grups de rhythm & blues, com The V.I.P.S., en els quals va destacar per la seva extravagant manera d’enfrontar-se als teclats. El seu nom va guanyar notorietat amb The Nice, fundat el 1967 com a grup d’acompanyament de la cantant soul P.P. Arnold. Després, ja pel seu compte, el grup va multiplicar els fans amb àlbums i presentacions en directe en les quals destacava Emerson pel teatral ús que feia del seu Hammond i també pels inusitats arranjaments de temes de Bob Dylan i de música clàssica. Els tres últims àlbums del grup,
Nice, Five bridges i Elegy, editats entre el 1969 i el 1971, es van situar als primers llocs de les llistes britàniques.
El final de The Nice es va superposar amb l’inici d’Emerson, Lake & Palmer, el supergrup que va fundar amb el baixista Greg Lake (ex-King Crimson) i el bateria Carl Palmer (ex-Atomic Rooster). El debut, de títol homònim, va ser encara de tempteig, per això alguns temes són solos.
El seu rock progressiu es va consolidar amb Tarkus (1971), el que es va convertir oficialment en el seu segon àlbum, encara que abans tenien previst editar el disc en directe Pictures at an exhibi
tion, amb versions de Modest Mussorgski, que per motius contractuals va sortir després.
La popularitat del trio va créixer amb Trilogy (1972), que inclou Hoedown, un arranjament d’una composició d’Aaron Co- pland que es convertiria en tema puntal dels seus directes.
L’apoteòsic so d’EL&P es va consolidar amb Brain salad sur
gery (1973), presidit per una imponent portada de H.R. Giger, i en el qual col·labora com a lletrista Peter Sinfield. Ell és l’autor de
Karn evil 9: 3rd impression, la quarta part d’una ambiciosa composició de 30 minuts que és l’única d’EL&P en la qual Emerson apareix acreditat com a vocalista. En un altre tema del disc, Jerusa
lem, utilitza per primera vegada el sintetitzador moog.
Va ser durant l’apoteòsica gira de presentació, que es va estendre del novembre del 1973 al setembre del 1974, que van passar per Barcelona. Per donar una idea de com de grandiós era el seu espectacle n’hi ha prou amb dir que portaven un equip de 40 tones. El seu directe colossal està recollit al triple àlbum de so quadrifònic Welcome back, my friends, to the show that never ends... Ladies and gentlemen,
Emerson, Lake & Palmer (1974). Després d’una llarga aturada el grup es va reactivar amb Works volume 1 i Works volume 2 (1977) i
Love beach (1978) però ja res no tornaria a ser igual i l’any següent van anunciar la seva separació.
El 1985 van tornar a intentarho, sense èxit, com a Emerson, Lake & Powell, amb Cozy Powell, bateria de Rainbow. Un altre intent va ser el grup 3, en el qual Emerson i Lake van reclutar el cantant Robert Berry per llançar l’àlbum To the power of three (1988). La nova reunió d’EL&P es va produir amb Black moon (1992) i la seva corresponent gira. La relació professional entre Emerson i Lake va continuar amb altres gires d’èxit minvant.
Keith Emerson també va formar part a començaments dels noranta del supergrup The Best, amb John Entwistle (The Who), Joe Walsh (Eagles) i Jeff Baxter (Steely Dan) i el 2002 va reformar The Nice.
El 2010, EL&P es van tornar a ajuntar per celebrar el 40è aniversari en un concert a Londres, editat primer en el doble àlbum
High voltage i després també en DVD. Aquest mateix any va haver de sotmetre’s a cirurgia per extirpar-li un pòlip que li van detectar al còlon. Patia també depressions per un problema degeneratiu que no li deixava tocar els teclats. Va morir divendres passat a casa seva, a Santa Monica, a Califòrnia, d’un tret al cap.
Les seves exagerades actuacions dins del trio EL&P formen part de la iconografia de la història del rock