L’Orson Welles de ‘La guerra dels mons’ reviu al teatre Gaudí
‘Orson surt, perseguit per un ós’ recrea part de la famosa emissió radiofònica
“Tots sabem que l’art és una mentida que ens ajuda a veure la veritat”, deia Picasso. És una idea amb la qual Orson Welles, diu el dramaturg Gerard Vàzquez, treballava sovint, “donant molta importància com a recurs artístic a l’engany, al frau, a fer passar com a reals coses que no ho són”. Com a exemple, la famosa emissió radiofònica que va realitzar de la novel·la d’H.G. Wells La guerra dels mons el 30 d’octubre del 1938. Una retransmissió sobre una presumpta invasió marciana que va provocar menys pànic que el que diu la llegenda, però que va causar inquietud, desenes de milers de trucades a la policia i gent que abandonava casa seva. I ara una part d’aquesta mítica emissió –uns vint minuts– torna a la vida a l’obra que estrena el teatre Gaudí dimecres: Orson surt, perseguit per un ós, un homenatge en tota regla a una de les grans personalitats de la cultura del segle XX.
És una comèdia escrita per Gerard Vàzquez –que la codirigeix amb Ramon Hernàndez– que aprofita que la companyia de la qual formen part, Veus Humanes, també es dedica al radioteatre i els seus integrants treballen sovint en el doblatge, per barrejar a escena teatre i retransmissió radiofònica al llarg de tot el muntatge. Teatre, radioteatre i màgia, perquè Welles sempre va ser mag. I tot, a través d’una història en la qual és el mateix geni –encarnat per Eduard Doncos– qui s’adreça al públic per explicar-li un fet que suposadament li va explicar a ell el bàrman d’un hotel. Un fet sobre el dia en què es va retransmetre per ràdio La guerra dels mons .La història d’una parella catalana en què ell és un falsificador de quadres que va a Nova York amb l’amant per intentar estafar una col·leccionista milionària. Però el pla no sortirà bé, i serà el programa de ràdio sobre la invasió marciana –que se sent a estones durant les seves aventures i que quatre actors interpreten en directe al costat– el que el salvarà.
Vàzquez recorda que Orson Welles va ser una personalitat immensa.
L’autor diu que han intentat acostar-se a l’estètica de Welles com a artista, molt relacionada amb el frau
Que no només va rodar obres mestres del cinema sinó que “va estudiar música des de petit, tota la vida va fer màgia i va inventar trucs que li van comprar mags professionals, fins i tot el David Copperfield”. Un home que va fer molta ràdio i molt de teatre, molt Shakespeare, abans d’anar a Hollywood. De fet, el títol, Orson surt, perseguit per
un ós, és una picada d’ull a una acotació del Conte d’hivern de Shakespeare, autor del qual Welles era un apassionat. En realitat és una acotació que diu que un actor surt, perseguit per un ós, i sobre la qual els estudiosos han debatut llargament si era un ós real o un actor disfressat el que apareixia al Globe. En tot cas, Orson Welles podria haver-hi ficat qualsevol cosa allà. Vàzquez recorda que les coses que avui semblen modernes ell ja les havia fet al teatre fa dècades: des de portar, el 1937, els personatges del Juli Cèsar de Shakespeare a la Itàlia de Mussolini amb uniformes feixistes fins a muntar Macbeth només amb actors negres.
Tot i que a l’obra, conclou Vázquez, en cap cas no han volgut fer una biografia, sinó acostar-se a l’essència del geni, a la seva estètica com a artista, raó per la qual al final la peça “és un frau sobre un altre frau sobre un altre frau”.