Ama­deu Ca­sas

MÚSIC I GUITARRISTA

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - ESTEBAN LINÉS Bar­ce­lo­na

El re­pu­tat músic i guitarrista Ama­deu Ca­sas ha plas­mat la se­va ad­mi­ra­ció per l’obra de B.B. King al fla­mant àl­bum The King is go­ne, que avui es­tre­na­rà al Born Cen­tre de Cultura dins del Mas i Mas Fes­ti­val.

Ama­deu Ca­sas és una ga­ran­tia de sen­si­bi­li­tat, tèc­ni­ca i in­tu­ï­ció a la gui­tar­ra. La se­va pre­sèn­cia i la se­va so­no­ri­tat ja són una re­fe­rèn­cia des de fa de­cen­nis de l’es­ce­na mu­si­cal, lo­cal i na­ci­o­nal, no no­més en l’àm­bit del blu­es o del jazz, que és on con­so­li­da les se­ves pro­fun­des ar­rels.

Fa­mi­li­ar en la his­tò­ria del Mas i Mas Fes­ti­val, el músic i tam­bé vo­ca­lis­ta es pre­sen­ta a l’edi­ció d’aquest any amb un ho­me­nat­ge per­so­nal a la fi­gu­ra i l’obra de B.B. King, coin­ci­dint amb la pu­bli­ca­ció aquests di­es del seu fla­mant àl­bum The King is go­ne (Temps Re­cord). En el seu con­cert d’avui al Born Cen­tre Cul­tu­ral (20 h) el músic bar­ce­lo­ní re­lle­gi­rà la se­va par­ti­cu­lar se­lec­ció del re­per­to­ri del rei del blu­es, acom­pa­nyat d’una nom­bro­sa i tre­ba­lla­da for­ma­ció ins­tru­men­tal, amb sec­ció de vent in­clo­sa.

Fa un any ja va to­car al ma­teix fes­ti­val en ho­nor de B.B. King. De fet, allà va néi­xer una mi­ca tot ai­xò. Em re­cor­do que quan va mo­rir King al mes de maig, vaig pen­sar que ca­lia fer al­gu­na co­sa im­me­di­a­ta­ment, i vaig co­men­tar a Pe­re Pons –director ar­tís­tic del fes­ti­val– el te­ma; d’allà va sor­tir el con­cert que vam fer al Jam­bo­ree amb amics i que vam ti­tu­lar The King is go­ne.

I d’allà? Doncs que aquell con­cert va anar molt bé, ens va dei­xar a tots bo­na bo­ca. A aque­lla ex­pe­ri­èn­cia la van se­guir al­tres con­certs, i Au­gust Thar­rats va ser re­em­pla­çat pel pi­a­nis­ta que por­to en aquest pro­jec­te, Ga­bri­el Mas­tro­nar­di, que és més ver­sà­til i to­ca més ins­tru­ments. Au­gust és una pri­me­ra fi­gu­ra i aquest pro­jec­te és bà­si­ca­ment de gui­tar­ra i crec que que­da­va una mi­ca es­trany que exer­cís de si­de­man. El cas és que els mú­sics que em van acom­pa­nyar em van in­sis­tir que ca­lia fer al­gu­na co­sa més , i en­ca­ra que jo no te­nia in­ten­ció especial de fer-ho, al fi­nal vam de­ci­dir gra­var el disc d’ho­me­nat­ge, que es ti­tu­la igual que aque­lla vet­lla­da.

No en te­nia in­ten­ció? No es­pe­ci­al­ment, per ra­ons ma­te­ri­als: fer un disc no dei­xa de ser car, dó­na pocs di­ners i és di­fí­cil de ren­di­bi­lit­zar. Pe­rò el cas és que com que ja te­ní­em la fei­na fe­ta i els mú­sics que van par­ti­ci­par en el con­cert no són la tí­pi­ca ban­da de tri­but, ara l’he aga­fat i l’he por­tat al meu pro­pi ter­reny.

Què vol dir ai­xò? Per a mi B.B. King és un gran re­fe­rent, pot­ser el més im­por­tant. Per ai­xò, les me­lo­di­es dels seus te­mes sem­pre les he man­tin­gu­des, pe­rò al­guns as­pec­tes els he ves­tit una mi­ca més, o els he ves­tit d’una al­tra ma­ne­ra. Per exem­ple, és el meu pri­mer disc en so­li­ta­ri en què he uti­lit­zat una gui­tar­ra es­pa­nyo­la; des­prés, hi ha un te­ma on hem in­clòs unes ba­la­de­tes...

I al disc hi to­ca la se­va fi­lla... Sí, la me­va fi­lla Et­xart to­ca la gui­tar­ra en cinc te­mes, pe­rò al con­cert del Born se­rà en tots. És un es­tí­mul afe­git de la vet­lla­da.

Quin cri­te­ri ha se­guit per tri­ar el re­per­to­ri del disc? La se­lec­ció dels te­mes l’he guia­da es­tric­ta­ment pel que m’agra­da a mi. No vo­lia fer un grans èxits, pe­rò hi ha co­ses que no po­den fal­tar de cap ma­ne­ra, com Rock me baby o Every­day I ha­te the blu­es. N’hi ha de més es­pe­ci­als, en can­vi, com Gu­ess who, que vaig des­co­brir en el seu Li­ve in Afri­ca i que és una ba­la­da que m’emo­ci­o­na mol­tís­sim.

Li agra­da tot B.B. King? les se­ves in­cur­si­ons en al­tres es­ti­lís­ti­ques? M’agra­da tot, la ve­ri­tat. King tras­pas­sa les fron­te­res del blu­es, és un músic que va més en­llà, i a més va to­car amb tot­hom, va ser molt a prop del pop; de fet al­gu­nes can­çons del disc són molt poc blu­es. I a més, te­nia una al­tra co­sa, i és que, se­gons la me­va opinió, era tam­bé un can­tant ex­cep­ci­o­nal, el mi­llor del blu­es amb Ray Char­les.

En vi­da no pocs li van re­treu­re aques­tes in­cur­si­ons a al­tres mú­si­ques. Que un músic de blu­es tin­gui mal·le­a­bi­li­tat és una vir­tut, sen­se cap dub­te; el que fe­ia al fi­nal de la se­va car­re­ra era ad­mi­ra­ble. Jo, sin­ce­ra­ment, fa temps que he dei­xat de ser un pu­ris­ta: la mú­si­ca és tan ri­ca i àm­plia que no s’ha de re­but­jar res.

El va trac­tar per­so­nal­ment? Vaig ser amb ell en di­ver­ses oca­si­ons, i sem­pre va ser molt afa­ble, res­pec­tu­ós... és fà­cil cau­re en l’adu­la­ció amb ell, pe­rò sem­pre es va com­por­tar com una per­so­na ab­so­lu­ta­ment nor­mal.

El seu en­se­nya­ment més gran? M’en­can­ta la se­va sim­pli­ci­tat: si pots uti­lit­zar una no­ta no n’uti­lit­zis tres. Ho he in­ten­tat por­tar tam­bé a la me­va vi­da. La sim­pli­ci­tat com­por­ta per ella ma­tei­xa una gran ri­que­sa.

“M’en­can­ta la sim­pli­ci­tat de King: si pots uti­lit­zar una no­ta no n’uti­lit­zis tres”

“Que un músic de blu­es tin­gui mal·le­a­bi­li­tat és una vir­tut, sens dub­te”

MA­RIA CA­SAS

El guitarrista i la se­va fi­lla Et­xart, que tam­bé par­ti­ci­pa en el con­cert d’aques­ta nit

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.