Deu fal·làcies sobre els refugiats
D’‘El Quijote’ i la Barcelona acollidora que va lloar Cervantes a l’últim assaig de Sami Naïr
El 1615, la segona part d’El Quijote posava pels núvols Barcelona, digna de tot elogi perquè entre altres coses era l’“albergue de los extranjeros”. Quatre segles després, el politòleg i catedràtic de Ciències Polítiques Sami Naïr ha publicat Refugiados, un opuscle clau per entendre per què l’Europa del Brexit, l’Europa que defensa la llibertat de circulació dels capitals però no la de les persones, ja no és l’“archivo de la cortesía” que va lloar Miguel de Cervantes.
Barcelona va crear el 2012 el web BCN Antirumors, avui més necessari que mai, per “reparar torts”, és a dir, desfer injustícies, o falsedats, com: “Els comerços dels immigrants reben ajuts i no paguen impostos”. La Generalitat també acaba de llançar una campanya de sensibilització sobre el dret d’asil. Aquesta tasca de pedagogia és imprescindible, sobretot si es repassen les principals fal·làcies que circulen per internet sobre els refugiats. Aquesta és una selecció d’infàmies i de possibles respostes, moltes de les quals estan inspirades en el molt recomanable llibre de Sami Naïr.
1 Per què no solucionem primer els nostres problemes?
Oferir ajuda no és qüestió de caritat, sinó de la més estricta legalitat. Espanya ha firmat infinitat de convenis que obliguen a donar refugi, com ara la Convenció de Ginebra i la Declaració Universal de Drets Humans.
2 Ja tenim molts asilats.
Espanya no va promulgar fins al 1984 la seva primera llei d’asil. Des d’aleshores, només 180.580 persones han estat acceptades. A Alemanya, i únicament durant el 2014, van rebre protecció internacional 202.645 persones.
3 Aquesta gent només vol viure amb ajuts i sense fotre ni brot.
Per descomptat. També els republicans obligats a fugir d’Espanya després de la Guerra Civil i que van ser acollits –per cert, amb els braços oberts– a Hispanoamèrica ho van fer per viure “amb ajuts i sense fotre ni brot” i no per evitar que els hi afusellessin o els empresonessin.
4 Per què no els acullen els seus germans dels països àrabs?
La pretesa insolidaritat àrab es basa en la política de portes tancats de riques monarquies medievals que no respecten els drets humans, com ara Qatar, la Unió dels Emirats Àrabs, Kuwait, Bahrain i l’Aràbia Saudita, on les dones no poden ni conduir. És cert, però aquests països no són tot el món àrab: només el Pakistan –que viu en la pobresa extrema, amb un 21% dels seus gairebé 200 milions d’habitants obligats a subsistir amb menys d’un euro al dia– acull 1,5 milions d’afganesos. El 2014 hi havia 19,5 milions de refugiats al món (14,4 milions sota el mandat de l’Acnur, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, i 5,1 milions de palestins
apàtrides). Els cinc països que més acullen són, com s’aprecia al gràfic d’aquesta mateixa pàgina, Turquia, el Pakistan, el Líban, l’Iran i Etiòpia. El sisè país de la llista és europeu? No, és un altre país àrab: Jordània, on els refugiats ja són el 10% de la població.
5 Si sou tan pijoprogres, per què no els porteu a casa vostra?
Twitter i els webs dels diaris reben centenars de preguntes capcioses com aquesta, dirigides als partidaris de l’acollida. Més de 3.500 d’aquests pijoprogres ja han ofert la seva ajuda al pla de Ciutat Refugi de l’Ajuntament de Barcelona. També la Generalitat ha rebut milers d’oferiments.
6 I els nostres aturats, què?
Els fons per a l’acollida als refugiats són comunitaris, procedeixen de la UE i els distribueix cada Estat (a Espanya, a través d’oenagés com la Creu Roja). En cap cas no es desvien diners d’altres partides per a serveis socials o dels plans de formació i subsidis a les víctimes de l’atur.
7 Ens envaeixen, vénen a imposar-nos els seus costums.
La història ho desmenteix. Les nacions de destinació són sempre més fortes i resilients, amb més capacitat per adaptar-se a situacions difícils. No hi ha exemples d’una nació la identitat profunda de la qual hagi canviat per l’acollida de nous ciutadans.
8 No són refugiats, sinó immigrants econòmics.
I què si ho fossin? Quina diferència hi ha entre fugir de les bombes o de la fam, la sequera o el canvi climàtic? Tanmateix, els principals èxodes a Europa procedeixen de Síria, (el 51% dels refugiats), l’Afganistan (20%), l’Iraq (6%), Eritrea (4%) i el Pakistan i Somàlia (tots dos amb un 2%) La majoria no fuig per viure millor, fuig per viure. I es juga la vida en la fugida, al mar o al desert. Des del 2011, 250.000 persones han mort a Síria i deu milions s’han quedat sense casa. L’Afganistan viu un malson bèl·lic des de fa 35 anys. El descontrol regna a l’Iraq, devastat des de la invasió dels EUA i on l’única arma de destrucció massiva és l’odi de l’anomenat Estat Islàmic. La dictadura d’Eritrea és tan atroç com la pobresa del Pakistan i Somàlia...
9 No s’adapten ni s’integren.
Les persones amb aquestes pors no s’han adaptat elles mateixes? O potser viuen al mateix lloc que els seus pares i els seus avis? Això sí, el procés d’adaptació no es pot afermar de cop, en un dia. Es necessita temps, de vegades fins i tot diverses generacions, però és possible. I, a més de possible, és necessari. L’arribada de població compensa el baix índex de natalitat de societats com la catalana. L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, explica que tots els francesos tenen àlbums amb fotos que recorden les imatges que ara veiem dels refugiats. Unes paraules semblants va dir pel que fa a Catalunya, “terra d’acollida”, la seva homòloga i amiga de Barcelona, l’alcaldessa Ada Colau.
10 Aprenguem-ne dels britànics: aquest no és el nostre problema.
El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, que s’ha convertit en el paladí dels xenòfobs, aixeca filats. I no és l’únic. Incloent-hi els de Ceuta i Melilla, a Europa hi ha 235 quilòmetres de tanques. El Japó, Singapur i Corea del Sud també es neguen a acollir refugiats, però –a diferència d’Hongria– aquests països no són de la Unió Europea, que es va fundar amb la bandera de la solidaritat i el respecte als drets humans, uns valors dels quals ara renega el Regne Unit, que tan decisiu va ser en la construcció europea. El repte per a Europa és triple: la crisi econòmica, la dels refugiats i la del Brexit. Però, a més de tancar-se a les seves fronteres, com pretenen alguns, es poden fer altres coses. Sami Naïr aconsella visats humanitaris, passaports de trànsit, ajuts als països fronterers de les zones en guerra... i, sobretot, que els europeus responguin una pregunta: quin camí s’ha de seguir, el de la civilització o el de la barbàrie?