La clau més efí­me­ra d’una per­so­na sen­se sos­tre

Un ho­me mor al cap de po­ques ho­res d’ins­tal·lar-se al seu nou pis des­prés de so­bre­viu­re una llar­ga eta­pa dor­mint al car­rer

La Vanguardia (Català) - - VIURE - RO­SA M. BOSCH Bar­ce­lo­na

Des­prés de molts anys de­am­bu­lant pels car­rers de Bar­ce­lo­na, dor­mint a la in­tem­pè­rie, en pen­si­ons i en ha­bi­ta­ci­ons re­llo­ga­des, en Luis va ac­ce­dir a una ca­sa per a ell sol. Un di­marts va re­co­llir a la Fun­da­ció Ar­rels les claus, es va tras­lla­dar al pis i al cap de po­ques ho­res va per­dre la vi­da. La pri­me­ra, o pot­ser la se­go­na nit, va mo­rir men­tre dor­mia al seu llit aca­bat d’es­tre­nar. El suc­cés va com­mou­re el per­so­nal d’Ar­rels, que li ha­via aga­fat molt d’afec­te “pel seu ca­ris­ma i la se­va gran ge­ne­ro­si­tat; sem­pre es pre­o­cu­pa­va pels al­tres”, co­men­ta Jo­sep Ma­ria An­gue­ra, un dels tre­ba­lla­dors so­ci­als que li do­na­va su­port.

A Ar­rels es­tan acos­tu­mats a ha­ver d’or­ga­nit­zar fu­ne­rals de per­so­nes que fa temps que han per­dut el vin­cle amb la se­va fa­mí­lia. La cru­el­tat i in­cle­mèn­cia del car­rer, les ad­dic­ci­ons, la vi­o­lèn­cia... ine­vi­ta­ble­ment se­guen pre­ma­tu­ra­ment la vi­da de ciu­ta­dans sen­se sos­tre. Però en el cas d’en Luis –un nom fic­ti­ci per pre­ser­var la se­va iden­ti­tat– la se­va mort va aga­far per sor­pre­sa el car­rer Ri­e­re­ta, al Ra­val, on pe­ri­ò­di­ca­ment es reu­nia amb el seu equip de re­fe­rèn­cia d’Ar­rels. Tam­bé col·la­bo­ra­va en al­gu­na cam­pa­nya de ca­ra al Na­dal. “Es­tic molt con­tent d’ha­ver-lo cone­gut; n’he après mol­tes co­ses. Aquest any va fer una xer­ra­da a alum­nes de se­gon de bat­xi­lle­rat de la Gar­ri­ga en què ex­pli­ca­va la se­va ex­pe­ri­èn­cia. Era tan di­rec­te! “Jo no vull que a nin­gú li pas­si el que m’ha pas­sat a mi. No vull que nin­gú dor­mi al car­rer. Mi­reu, mi­reu com es­tic jo; si us dro­gueu mo­ri­reu”, va dir als nois, que es van que­dar en­gan­xats a la ca­di­ra, im­pres­si­o­nats amb el seu tes­ti­mo­ni”, re­la­ta An­gue­ra.

La sort d’en Luis, un bar­ce­lo­ní de 52 anys, fa uns me­sos va can­vi­ar quan va sa­ber que en­guany Ar­rels li fa­ci­li­ta­ria l’ac­cés a un ha­bi­tat­ge. “Ha­via tin­gut ad­dic­ci­ons greus, però les ha­via su­pera­des to­tes. Fe­ia temps que ja no con­su­mia res; no­més fu­ma­va”, afe­geix An­gue­ra. El pis era el pri­mer pas per tra­çar una no­va his­tò­ria. “El di­marts 20 de se­tem­bre, quan va ve­nir a bus­car les claus, em va dir: “Ara sí, ara po­dré re­fer la me­va vi­da. Men­tre era al car­rer no po­dia. Ne­ces­si­to un sos­tre per fer-ho; ara par­la­rem tu i jo per anar al met­ge”, apun­ta An­gue­ra. Les dro­gues i tant de temps al ras ha­vi­en de­bi­li­tat la se­va sa­lut, però el dia a dia al car­rer l’obli­ga­va a man­te­nir-se fort, ac­tiu, sen­se tre­va.

El re­lax, la cal­ma, li va ar­ri­bar amb les claus. Aquell di­marts es va ins­tal·lar a la ca­sa i di­jous ha­via d’anar a Ar­rels per ex­pli­car com ana­va tot. “Era molt com­pli­dor i ens va sor­pren­dre que no vin­gués. Vam tru­car-li aquell ma­teix dia i el se­güent, però no va con­tes­tar. Di­lluns vam anar al seu pis i no vam po­der-hi en­trar per­què les claus eren al pany. Van ve­nir els bom­bers i el van tro­bar, sen­se vi­da, aja­gut al llit. Ens van dir que ha­via mort de ma­ne­ra na­tu­ral, plà­ci­da­ment. No hi ha­via pa­ti­ment, al seu ros­tre”, re­la­ta An­gue­ra. Tot fa su­po­sar que en Luis va mo­rir la pri­me­ra o se­go­na nit al pis.

En Luis ha­via per­dut el con­tac­te amb la se­va fa­mí­lia, però sa­bia que el seu fill, ara d’uns vint anys, és un gran afi­ci­o­nat als es­ports nàu­tics. Per veu­re’l ana­va a la plat­ja, se­ia a la sor­ra i gau­dia de la se­va evo­lu­ció so­bre les ones. Un mes des­prés de la se­va mort es va po­der lo­ca­lit­zar els fa­mi­li­ars i aques­ta set­ma­na s’ha fet un fu­ne­ral en la se­va me­mò­ria.

Els amics d’Ar­rels la­men­ten que en Luis se n’anés quan ana­va a co­men­çar una no­va vi­da. Una pa­ra­do­xa. Es pre­gun­ten què va pas­sar. Pot­ser des­prés de tant de temps pa­tint, i en es­tat d’aler­ta per po­der so­bre­viu­re a la jun­gla de car­rer, el re­la­xa­ment el va por­tar a la mort?

En Luis va dei­xar es­cri­tes unes pa­rau­les, set­ma­nes abans que mo­rís, en què re­fle­xi­o­na­va so­bre el sen­tit d’unes claus, les d’una ca­sa que no­més va gau­dir un dia: “Per a una per­so­na sen­se sos­tre les claus sig­ni­fi­quen que té al­gu­na co­sa a tan­car, un lloc per ar­re­ce­rar-se de la plu­ja i del fred, de les mi­ra­des in­cò­mo­des... Tot­hom hau­ria de te­nir una clau, una dig­ni­tat que el car­rer ens ha pres...”

“Tot­hom hau­ria de te­nir una clau, una dig­ni­tat que el car­rer ens ha pres...”, va es­criu­re abans d’anar a viu­re al pis ce­dit per Ar­rels

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.